Cristina Fallarás: "Espanya és un projecte podrit, difícil d'aixecar: ho han cremat tot"

Novel·lista guardonada i periodista amb una vintena d'anys de trajectòria, Fallarás explica a 'A la puta calle' el seu desnonament

No la trobo en el seu millor moment. Fa només 24 hores que ha donat les claus de casa seva. Cinc anys enrere va ser acomiadada com a subdirectora del diari ADN i tot just fa un dia que s'ha consumat el seu desnonament. És la viva imatge d'una classe mitjana paupèrrima de la nit al dia. Després de llegir la seva història és fàcil notar com t'explota als nassos aquell "A mi no em passarà".

Com estàs?

Em sento fora del sistema. Acabo d'entregar les claus de casa meva i estic ferida. Ferida de veritat. Una cosa és teoritzar sobre el desnonament, que és imprescindible. Però tot això no és res comparat amb el dia que ja no tens on portar a dormir els teus fills. He tingut sort que una persona que amb prou feines conec m'ha deixat un pis.

Com és aquest sistema que t'ha deixat fora?

De vegades el comparo amb un elefant mort. Quan el mates, tarda a caure. Segueix dempeus però és mort. Vivim en un elefant mort. Tot aquest sistema encara no ha caigut però és mort, i nosaltres ens comportem com microbis dins un gran sistema que algun dia ens caurà a sobre i ens esclafarà. No té solució. Quan ens diuen que comencen a repuntar alguns índexs econòmics, primer, és mentida, i segon, si fos veritat, cap on repunten? Cap al mateix sistema? Ni jo ni els analistes econòmics podem preveure cap on caurà ni com.

Hi ha alguna alternativa?

El gran problema de la gent que no reacciona davant la situació actual és que no veuen una alternativa. Pots deixar un sistema enrere si saps que al davant en tens un altre. Pots mobilitzar-te, però és que no tenim alternativa. El comunisme no va funcionar i no és desitjable. Qualsevol cosa llibertària no és res. El 15-M no ha proposat res real. I mentrestant seguim morint dins la bèstia.

La independència és una solució?

M'interessen les propostes independentistes que vénen de l'esquerra. Borrón y cuenta nueva . Separem-nos d'Espanya. Jo sóc de Saragossa i m'interessa molt el moviment independentista català. Però no el de CiU. I no des d'un punt de vista nacionalista, sinó des de la part més racional. Sens dubte el que anomenem Espanya és un projecte podrit, putrefacte, en descomposició. Cap on va? No ho sé, només sé que serà molt difícil aixecar-lo perquè ho han cremat tot. És per això que penso que potser donant llibertat a les autonomies seríem capaços de muntar un petit sistema on tot sigui més racional, on els petits territoris puguin recuperar la noció de democràcia. No ho sé... Ho veig amb interès, però he perdut l'esperança.

El teu llibre és una crònica molt íntima. Ha estat difícil escriure-la?

Jo fa temps que vaig escollir el xou, mostrar-me. Però el que més m'ha costat és evitar que la mostra d'intimitat esquitxi els del meu voltant.

Algú va dir-te que després de llegir-te no volia tenir fills en plena crisi. Què li vas respondre?

L'únic que ens falta és que ens treguin la possibilitat de tenir fills. Ens han format en un consum radical. El consum infantil ha estat el que s'ha alimentat amb més ganes i és una mentida. ¿De veritat algú pot creure que un nen no és feliç si no té una Nintendo a casa? No. Un nen és feliç amb carinyo i una bona educació. Tenim biblioteques públiques. Un nen el que necessita és llegir.

Com els expliques la situació?

No és fàcil, però els nens són molt més intel·ligents i permeables del que ens pensem. Ells veuen i noten el que passa. Veuen que la casa s'omple de tristesa, que un senyor truca a la porta per exigir-te coses, que et tallen la llum, l'aigua... No són tontos. Només es tracta d'explicar-los per què i com passen les coses.

¿Trobaves a faltar una crònica com la teva als mitjans?

Els mitjans simplifiquen. La televisió, quan vol oferir una imatge de pobresa, t'ensenya algú dormint en un caixer o buscant a les escombraries. Això fa que la societat segueixi en silenci. Si ensenyessis un metge, un arquitecte o un enginyer amb els seus fills al carrer, la població se sentiria amenaçada i reaccionaria. Aquest ha de ser el paper dels mitjans. S'han despertat tard. Sobretot perquè estaven ocupats fent fora els seus treballadors, i és molt complicat parlar d'acomiadaments quan t'estàs carregant els teus.

Expliques al llibre que molta gent no creia que t'haguessin desnonat.

M'han arribat a dir que sóc una actriu pagada. La gent no vol veure-ho. Acceptar que això em pot passar a mi és acceptar que a ells també. Per a una persona amb 20 anys de carrera era impensable arribar a segons quins nivells de pobresa. És molt difícil d'empassar perquè la societat que teníem, encara que fos fallida, ens agradava molt. Podies anar de vacances, sortir a menjar i a prendre una copa, els teus fills tenien l'escola i el menjar assegurats... A la gent no li ve de gust acceptar-ho i ho entenc. Ara bé, a la fuerza ahorcan.

¿Aquesta és la raó també de la falta de contestació pública?

Ens han educat en la delegació: si acceptes que és una societat fallida has de prendre les regnes de l'acció política. Admetre que els polítics que hem escollit no només no funcionen sinó que la majoria són uns lladres ens obliga a treballar.

Més continguts de