David Casinos: “Les barreres ens les posen els altres, el món ens fa discapacitats”

A David Casinos (València, 15 de febrer del 1972) la vida li va canviar de cop fa 16 anys, quan una retinopatia diabètica li va fer perdre la vista. Recuperat del xoc, va decidir aixecar el cap i, amb lluita i sacrifici, va convertir-se en esportista d’elit i va penjar-se la primera medalla d’or en llançament de pes en els Jocs Paralímpics de Sydney. Va repetir a Atenes i a Pequín, i a Londres l’or li va arribar pel llançament de disc. Ara, convertit en atleta professional, explica la seva història al llibre Todos los días sale el sol y si no sale ya me encargo yo de sacarlo (Win Ediciones).

Missatge positiu al títol del llibre!

I tant, jo m’he pogut aixecar i vull explicar a la gent aquest missatge positiu, que sempre es pot. Fa 16 anys no es va acabar la meva vida, va començar. I això és el que explico.

Al llibre dius que ara ets més feliç.

Segur. Ara tinc unes coses que abans no tenia i que vaig trobar arran de perdre la visió. Jo era un jove intrèpid que vivia la vida com qualsevol jove que vol arribar a la lluna i no s’adona que comet barbaritats.

¿Amb quins records et quedaries de la teva vida abans de la ceguesa?

M’agradava anar en bicicleta i em quedo amb el record de pujar i baixar muntanyes, allò m’apassionava.

I des del dia en què et van dir que et quedaries cec, ¿canviaries alguna cosa de tot el que has fet?

No, res. Em quedaria amb el que tinc. I si he de seguir cometent errades, en cometré. Això m’ajuda a seguir endavant i a seguir lluitant.

Als Jocs Paralímpics de Londres us van definir com a superhumans. Tu et consideres un superhumà?

No sé si som superhumans, però sí que som persones que intentem aixecar-nos, lluitar i buscar oportunitats. Les persones amb discapacitat hem de demostrar una mica més en moltes circumstàncies.

¿T’havies imaginat alguna vegada que arribaries a ser qui ets?

I ara! Si no hagués perdut la vista seria en una multinacional o en algun despatx i mai hauria conegut la meva dona o els amics que tinc ara.

Una altra frase que m’ha cridat l’atenció del llibre: et defineixes com un noi que hi veia però que no disfrutava del món amb els cinc sentits. Ara ho valores tot més?

Abans tenia tots els sentits i no m’adonava que existien més coses a la meva vida. Volia viure i aconseguir-ho tot molt ràpid i m’he adonat que cal viure a poc a poc, que hi ha moltes coses al meu voltant que no es perceben amb la vista.

Crec que el que portes més malament és la compassió de la gent.

No m’agrada gens! La compassió no és bona, no ens fa cap bé. Jo no puc conduir però en canvi tinc el meu gos guia. A vegades les barreres ens les posen els altres, el món és el que ens fa discapacitats.

Hi ha un moment, després que et diguin que perdràs la vista, que canvies el xip. Com hi arribes?

Arribes a aquest moment plorant cada dia una mica. Veus que cada dia plores menys i t’adones que no et queda cap altra opció que oblidar el passat perquè tens un futur per viure. La clau per canviar la tens tu.

Et consideres un referent?

Potser hi ha gent que veu coses en mi que jo no veig, però no em considero un referent. Sóc una persona normal que pot fer una cosa que l’apassiona, que és l’esport.

La constància et defineix? Ho dic perquè volies ser esportista professional i ho has aconseguit!

Hem hagut de lluitar molt amb els polítics per fer-los veure que la nostra goteta de suor és la mateixa que la de qualsevol altre esportista. Després de Londres 2012 l’èxit ha sigut total, hem aconseguit moltes medalles i hem rebut molt suport.

Quan vas començar a dedicar-te a l’atletisme vas haver de compaginar-ho amb la venda del cupó.

El cupó em permetia guanyar-me la vida, però no era el que m’apassionava. El que m’apassionava era l’esport, el que feia després de treballar. Ara ja no és cap sacrifici llevar-me d’hora, perquè sé que vaig a entrenar-me.

Has aconseguit quatre medalles d’or i em fa l’efecte que quan passeges pel carrer miren més la Ximena, la teva gossa guia, que a tu!

Segur! És una passada que la gent t’aturi pel carrer i t’animi, però això és així: ser futbolista fa que siguis molt conegut i jo, que sóc llançador, no ho sóc tant. Però hem de conviure amb això i acceptar-ho.

De les quatre medalles que tens, quina et fa més il·lusió?

Sydney van ser els meus primers Jocs i a Pequín 2008 vaig ser el banderer i també vaig penjar-me l’or. I a Londres vaig aconseguir l’or en una especialitat que es resistia. Pequín és la més màgica, segur.

I ara queda Rio!

A Rio es poden fer coses molt interessants. Hi anirem i veurem com va i després... ja veurem què fem.

Tens altres plans de futur. Dius que vols fer la Titan Desert!

El ciclisme m’agrada i m’agradaria fer la Titan o qualsevol altra competició. Són reptes bonics que motiven, i si és al desert, millor. Crec que és més difícil sortir al carrer amb un gos guia que fer la Titan [riu].