ANY VINYOLI

Centenari d’un poeta retrobat: Vinyoli, de la A a la Z

Avui fa 100 anys del naixement de Joan Vinyoli, un dels poetes catalans de més prestigi del segle XX i un nom admirat i reivindicat actualment

Joan Vinyoli “és el mag que feia segles que esperàvem”, escriu Enric Casasses al pròleg de la poesia completa de l’autor, nascut tal dia com avui fa 100 anys a Barcelona. Dotat d’una gran capacitat d’il·luminar el lector a través de versos aparentment senzills, Vinyoli es va preguntar pels grans temes existencials -l’amor, la fe, la mort- des del seu debut, Primer desenllaç (1937), fins a Passeig d’aniversari, que publicaria el 1984, poc abans de morir.

Commemorant el seu centenari, l’ARA presenta un diccionari que recorre de la A a la Z els conceptes, llibres i escenaris principals de la seva obra, a més de presentar algunes de les influències més importants, des de Rainer Maria Rilke fins a William Shakespeare, passant pel mestratge de Carles Riba.

‘Ara que és tard’, un llibre fonamental de l’autor

L’any 1975, Joan Vinyoli va publicar un dels seus poemaris més celebrats, Ara que és tard, que conté algunes de les imatges més colpidores de l’autor -on natura i humanitat convergeixen-, com la que ofereix a Tarda fosca : “Ets una tarda fosca amb crits vermells / al fons d’un bosc d’alzines negres. / Jo vaig cap al crepuscle / tentinejant, / carregat amb un gran feix de llenya / molt seca. / Vols ajudar-me a suportar aquest pes, / a encendre-hi un petit foc / per escalfar-hi / les mans tan buides de tots dos?”

Barcelona i Begur: quotidianitat i estiueig

El poeta va néixer a Barcelona el 3 de juliol del 1914. Cinc anys després moria el seu pare als 37 anys, i la família es va traslladar a viure a Sant Joan Despí. El 1922 tornarien a Barcelona, primer al Born i al cap de pocs mesos al carrer Còrsega. Quan l’any 1945 es va casar amb Teresa Sastre van viure primer a la Gran Via, i cinc anys després s’instal·larien al barri de les Tres Torres, al número 46 del carrer Castellnou.

El matrimoni tindria tres fills, i des del 1954 fins al 1978 estiuejarien a Begur. En un poema explicava l’experiència d’un matí de natació i sol, que acabava amb una reflexió sobre la vida: “La veritat és que m’ofego: / roger expirant damunt la sorra, / sentint-me l’agonia” ( Vacances a platja ).

La cançó d’amor, arrel poètica

“No diré mai, no diré mai l’amor, / perquè l’amor no pot ser dit. / No intentaré -no gosaré- l’amor, / perquè del tot no pot ser assumit”. Tot i que Vinyoli començava Cançó d’amor negant la possibilitat d’anomenar i gaudir plenament d’una categoria tan inabastable com és l’amor, va recórrer tota la seva obra. No és únicament passional, sinó que sovint deriva cap a una celebració de la vida: “Qui no té por i estima a la vegada / la mar i el vent, es va fent així: / nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada. / Només d’un llamp en closa nit podrà morir” ( Qui no té por ).

‘Domini màgic’, penúltim graó de la trajectòria

Coincidint amb el reconeixement de la seva poesia des de mitjans dels 70, Vinyoli va incrementar la producció durant els últims anys. El 1981 publicaria A hores petites, el 1983 Cants d’Abelone a Reduccions i, finalment, el 1984 arribarien Domini màgic i Passeig d’aniversari.

L’elogi de Salvador Espriu

“Joan Vinyoli és com tothom sap o hauria de saber un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional”. Amb aquestes paraules va elogiar Salvador Espriu l’any 1965 a Presència l’obra del poeta, que havia fet un tomb l’any 1963 amb Realitats.

La fe, una de les grans preguntes de Vinyoli

Un dels grans neguits de Vinyoli és el de la fe, sobretot als primers llibres. Joan Margarit, que ha publicat una antologia recent, en dóna la seva versió particular: “El que Vinyoli busca és l’Absolut, una cosa religiosa més que no pas filosòfica. En les qüestions metafísiques, o t’hi llances de cap com sant Joan de la Creu o acabes fracassant”.

El Gran Price, un recital que va fer història

Vinyoli va participar al recital del Gran Price del 1970, un acte que va contribuir a fer visible la poesia catalana encara en ple franquisme. Va tenir com a companys d’escenari, entre molts altres, Josep Palau i Fabre, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Joan Brossa, J.V. Foix i Agustí Bartra.

Hölderlin, una influència convertida en homenatge

El poeta alemany Friedrich Hölderlin va ser un dels grans mestres de Vinyoli. Fins i tot li dedicaria un poema homònim al llibre A hores petites, on apel·la al crepuscle de la vida: “Vell marbre escrostonat / en l’ombriva espessor, apartat ja del tot / dels vianants alegres, / sento les fulles caure / d’octubre, lentament, / roges, i l’heura verda / tornar-se groga al mur / del meu opac silenci”.

“I must do something of my poverty”: primer vers

La divisa personal a la qual va ser sempre fidel és I must do something of my poverty, concebuda com a primer vers líric durant la Guerra Civil, poc abans de publicar Primer desenllaç. El vers seria inclòs molts anys després a Sordejo, de Vent d’aram, un dels poemaris més celebrats de l’autor.

‘Joc’, un poema que exemplifica un estat d’ànim

“M’he tornat una bola de billar / de vori que rodola empesa sempre / pel tac sinistre i dolorosament, / topant contra les bandes del rectangle, / és repel·lida amb violència, sense parar”. Aquesta impactant imatge és el punt de partida de Joc, una nova mirada als últims anys d’una vida.

Klee, el pintor d’àngels desvalguts

Pep Solà, biògraf de Vinyoli, recorda que el poeta també va dialogar amb el món de l’art. Té un poema, D’on, on, vers on, que es basa en un quadre de Paul Klee on pintava un àngel desvalgut en un fons blau que va descobrir en una postal. “M’agradaria fer poemes que fessin la impressió de Klee”, va escriure.

Labor, el nom de l’editorial on va treballar 39 anys

Des que l’any 1930 va entrar a treballar a Labor, Vinyoli estaria vinculat a l’editorial fins a la seva jubilació, que no arribaria fins a l’any 1979. A la dècada dels 70, quan Labor va passar a formar part de Barral Editores, va signar les traduccions de diverses novel·les policíaques.

Miquel Martí i Pol, una amistat tardana

L’editorial Empúries acaba de reeditar un llibre de cartes entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol que detalla el recorregut de la seva amistat. S’havien conegut a la dècada dels 50, però es van retrobar l’any 1978. Des de llavors es van escriure amb regularitat. Els dubtes de l’obra pròpia conviuen amb els elogis a l’altre.

Nietzsche, el filòsof que també va fer poemes

Friedrich Nietzsche és un dels autors que Vinyoli va traduir. No va abordar cap de les seves obres filosòfiques, sinó mitja dotzena de poemes. “Llum es fa tot el que agafo, carbó esdevé tot el que deixo: / flama sóc ben certament!”, va versionar. Recorda la seva pròpia obra.

L’Óssa Menor, el primer premi

Amb Les hores retrobades, l’autor va guanyar l’any 1951 la segona convocatòria del premi Óssa Menor, una iniciativa de l’editor Josep Pedreira. Dues dècades més tard, s’emportaria el Lletra d’Or 1974 per Encara les paraules, el 1976 la Generalitat li donaria la Creu de Sant Jordi i el 1985 se li concediria a títol pòstum el Premio Nacional de les lletres espanyoles.

‘Passeig d’aniversari’, un comiat de nivell

A Elegia de Vallvidrera, última secció de Passeig d’aniversari -escrit poc abans de morir-, Vinyoli admetia que la poesia havia sigut la llum que li havia salvat la vida. L’autor es preparava per al comiat definitiu, que destil·la l’eufòria feliç, afirmativa i il·limitada del fèrtil juny. L’últim vers és impressionant: “I tot el blat es torna pa de vida”.

‘Quaderns de Malte’, de Rainer Maria Rilke

L’any 1933, mentre compaginava la feina a Labor amb els estudis, va descobrir Quaderns de Malte, de Rilke. La novel·la el va impressionar tant que es va posar a estudiar alemany per poder-lo llegir. Anys després en traduiria diversos poemes.

Riba, mestre primerenc

Vinyoli va conèixer Carles Riba l’any 1935 per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. El poeta i hel·lenista -que acabava de traduir les Tragèdies d’Èsquil- l’influiria sobretot durant la primera etapa creativa, que acaba amb El callat (1956).

Santa Coloma de Farners, un escenari important

Des de la infantesa fins al 1954, Vinyoli estiuejaria a Santa Coloma de Farners, localitat amb la qual va conservar una intensa afinitat durant tota la vida. És a Santa Coloma, a la Casa de la Paraula, on està prevista la inauguració de l’Espai Vinyoli, que es convertirà en centre d’estudi i documentació i alhora centre interpretatiu de la seva obra.

‘Tot és ara i res’, una altra fita de la poesia de Vinyoli

El 1970 l’autor trencava un silenci de set anys d’inestabilitat i de forta crisi personal, laboral i poètica amb Tot és ara i res, que a partir de llavors es convertiria en una de les portes d’entrada més transitades a la seva obra. El llibre conté alguns dels poemes més recordats de Vinyoli, com Tard en la nit, a les palpentes ; Happy few ; Els cucs de sed a, i el que dóna títol al poemari. Hi escriu: “El que jo sóc és un concupiscent, / però no perdo, mal que ho sembli, / del tot la mesura”.

Universalitat d’una obra encara en expansió

Tot i que la poesia és un gènere minoritari, també a l’hora de ser traduït, es poden llegir poemes de Vinyoli en gairebé una vintena de llengües. Està a punt de sortir-ne una àmplia antologia en castellà -a Candaya- pensada per fer créixer la veu de Vinyoli a Llatinoamèrica.

El vi, presència persistent en els versos de l’autor

“Trasbalsa la bellesa com el vi, / d’una verema antiga pres a dolls; / el seu ardor sega els genolls / i precipita el cor fins a llanguir”. Així comença un poema de Les hores retrobades (1951). El vi és un dels símbols que continuarà motivant la creativitat de Vinyoli, com passa a El darrer solatge, d’ Encara les paraules (1973).

William Shakespeare, inspirador

Shakespeare va ser una de les descobertes del jove Vinyoli, però el seu influx arribaria fins al final de la seva obra. Va dedicar una cançó a Ariel, de La tempesta, a Domini màgic.

Xavier Folch, W.B. Yeats i Die Zauberflöte

L’editor Xavier Folch va treballar l’obra de l’última dècada de Vinyoli des d’Ariel i Empúries. L’irlandès W.B. Yeats li va començar a interessar durant la Guerra Civil. I Die Zauberflöte és el títol d’un poema de Vent d’aram que homenatja l’arcàdia mozartiana de La flauta màgica.

Més continguts de

El + vist

El + comentat