L'Església s'encalla

BARCELONA.Els catòlics invoquen el Concili Vaticà II quan es refereixen a un moment crucial de la història de l'Església, una cita de debat profund per casar renovació i tradició. Mig segle després -el papa Joan XXIII va encetar la cita conciliar l'11 d'octubre del 1962- el món catòlic avalua què queda d'aquell intent de l'Església de posar-se al dia, de dotar-se del vocabulari per interactuar amb el món modern. El Concili Vaticà II va representar un diàleg entre renovadors i conservadors per actualitzar qüestions com la llibertat religiosa i els procediments litúrgics. Els catòlics crítics recorden que els documents elaborats fa 50 anys per marcar el rumb de l'Església han estat interpretats amb un prisma que frena les lectures en clau de progrés. Debats endèmics com el paper de la dona a l'Església, el celibat i el sistema de govern de la jerarquia eclesiàstica són un exemple de qüestions que han creat tensions en el catolicisme en les últimes dècades.

L'Església catalana no viu aliena al debat de l'immobilisme. Mentre les institucions vinculades a l'estructura eclesiàstica -com Càritas- i els catòlics de base fan mans i mànigues per oferir una resposta als embats de la crisi econòmica, la jerarquia intenta mitigar el dèficit de vocacions sense acabar de trobar un discurs que l'acosti al carrer, especialment a les noves generacions. Amb els seminaris mig buits, el miler llarg de capellans que treballen a les parròquies i els 7.000 religiosos que completen l'amalgama cristiana resisteixen en un escenari cada cop més secular.

A Catalunya, a una realitat complexa s'hi afegeix la pressió del catolicisme espanyol, que dóna ales als sectors més conservadors per laminar l'especificitat catalana i fer prevaler els postulats més conservadors. La resposta dels bisbes catalans al posicionament de la Conferència Episcopal Espanyola sobre el procés sobiranista de Catalunya n'és un bon exemple. Mentre que els bisbes d'aquí defensaven la "legitimitat moral de totes les opcions polítiques" a Madrid verbalitzaven la "inquietud" per propostes encaminades a la "desintegració unilateral" d'Espanya. Per això, són habitual les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola per influir en l'elecció dels bisbes. El relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach, l'arquebisbe de Barcelona -que ja ha arribat als 75 anys i continua en el càrrec-, és una de les decisions rellevants que tornarà a posar en tensió les costures de la cúpula episcopal.

Les preguntes

1. Com està l'Església 50 anys després del Concili Vaticà II?
2. Com valora el paper de l'Església catalana avui?

SEBASTIÀ TALTAVULL: "L'esperit del Concili és més actual que mai"

1.Al llarg d'aquests 50 anys l'Església ha volgut ser fidel tant a la lletra com a l'esperit del Concili Vaticà II, tot i que han anat canviant molt les circumstàncies. Vivim de l'esperit de renovació, de canvi, d'estar molt atents i en diàleg amb el moment present, amb les diferents cultures i maneres de pensar. Sempre hi ha hagut un intent de respondre, amb l'Evangeli a la mà, als reptes que es presenten, i d'estar atents als signes dels temps i a la realitat del moment. L'esperit del Concili segueix més actual que mai. Hi ha una gran renovació de l'Església, que vol estar atenta al món.

2.L'Església catalana està al servei del nostre poble. Hem de ser una Església que escolta el que el poble pensa i vol i a què aspira. L'Església haurà d'estar atenta a tothom, perquè hi pot haver diferents maneres de pensar. En l'última declaració dèiem que totes les opcions, quan són democràtiques i sense violència, s'han d'escoltar. Totes són lícites per escoltar-les.

JOAN OÑATE: "L'esperança en una nova Església s'ha esvaït"

1.L'esperança i la confiança en una nova Església s'han esvaït. Després de segles d'estructura piramidal i d'una imatge d'apropament al poder i de defensa dels privilegis, es va creure en una Església més laïcal, més arrelada a la societat i més igualitària. No ha estat possible. Ha quedat un fort desencís perquè les forces contràries als avenços del Concili dominen ara l'Església. L'enfortiment de les estructures de control vaticanes ha ofegat l'aplicació de l'orientació conciliar sobre l'apropament als més necessitats. Els càstigs i les condemnes són una realitat freqüent. Avui l'Església és més conservadora, més jeràrquica, menys diversa i menys participativa. La influència de l'Església dins la societat també s'ha diluït.

2.L'Església catalana intenta mantenir un perfil propi enmig de la pressió conservadora de Madrid i de Roma. L'última nota n'és una mostra. Cal animar els nostres bisbes a fer que marquin amb claredat la seva posició i donin suport a les demandes i expectatives dels fidels catalans. Veiem difícil que es mantingui durant molt temps la posició de calculada ambigüitat, i temem que en cada nou nomenament episcopal es col·loquin bisbes que vinguin a transmetre les orientacions de la Conferència Episcopal Espanyola en comptes de defensar i donar suport a la nostra identitat. També s'han de fer esforços per apropar-se als col·lectius eclesials que s'han allunyat les últimes dècades.

SALVADOR CARDÚS: "L'Església catalana té una situació esquizofrènica"

1.La institució eclesiàstica s'ha anat convertint en una institució irrellevant. Aquest és el seu drama més gran. El seu caràcter i discurs extemporani l'ha acabat fent irrellevant des del punt de vista institucional. En canvi, des del punt de vista social és absolutament imprescindible. Per exemple, és imprescindible la xarxa d'escoles de titularitat religiosa, ho són les organitzacions de caràcter social, les ONG, fins i tot és imprescindible des del punt de vista de la creació cultural. Aquesta Església està perfectament teixida amb la resta de la societat catalana i no em sé imaginar la seva desaparició, que seria un daltabaix enorme.

2.La situació de l'Església catalana, cinquanta anys després del Concili Vaticà II, és gairebé esquizofrènica. D'una banda, hi ha una Església popular, que ha assumit de manera radical els postulats del Concili Vaticà II i que s'ha organitzat i evolucionat a partir d'aquests postulats. Es tracta d'una Església social, ben integrada en la societat catalana, amb un compromís social indiscutible. Però, d'altra banda, hi ha una jerarquia que ha fet un procés invers, de reculada, i que en moltes qüestions s'ha arribat a situar en un estil preconciliar. Per tant, hi ha una gravíssima divisió entre aquestes dues realitats.

JOAN ESTRUCH: "Els bisbes catalans es permeten la discrepància"

1.El Concili Vaticà II posa en marxa una sèrie de canvis i transformacions molt importants, i d'aquests molts es duen a terme i són irreversibles. Per molt que s'hagi intentat, no hi ha hagut marxa enrere en la llibertat d'expressió dins de l'Església, en la consciència del paper dels laics o en la ruptura de l'antiga submissió cega a l'autoritat. Però des de fa 25 o 30 anys hi ha un moviment de frenada i, fins i tot, de marxa enrere en molts altres aspectes. Hi ha hagut una maniobra de recentralització per la qual el Vaticà i la Cúria vaticana s'han reapropiat de les regnes del poder que el Concili Vaticà II els havia mig tret de les mans du rant un temps.

2.Els bisbes catalans es caracteritzen per la docilitat i la por envers Roma. En canvi, enfront de Madrid, de vegades accepten i callen massa però de vegades es permeten la discrepància. Després de l'últim comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola, tot i que de manera discreta i segons com fins i tot tímida, els bisbes catalans publiquen una declaració que no diu pas el mateix. On uns parlaven d'opcions moralment reprovables els altres diuen que totes les opcions són igualment legítimes. Almenys en aquesta última avinentesa, els bisbes catalans han estat a l'altura.

JOSEP I. SARANYANA: "Els catalans som freds en qüestions de religió"

1.El Vaticà II ha suposat una gran revolució eclesiològica, que encara no s'ha paït del tot. Amb prou feines s'han fet les primeres passes i caldrà aprofundir-ne la recepció. Per aconseguir-ho s'haurà de produir un canvi gairebé generacional en la teologia. D'altra banda, la societat civil haurà d'entendre què significa la llibertat religiosa, tal com la va formular el Vaticà II, com un dret civil fonamental, irrenunciable, per assolir la veritable pau social. I això costarà encara més.

2.Els catalans som tolerants, solidaris i liberals. Són virtuts cíviques importants. Però som també una mica freds en qüestions de religió. I encara que això no és cosa d'ara, últimament s'ha accentuat aquesta deriva i s'ha esmorteït molt l'ambient de pietat a les famílies. Per això, falten les vocacions eclesiàstiques. El problema cabdal que cal resoldre a casa nostra és el de les vocacions per als seminaris i per a tota mena d'instituts religiosos. Cal capgirar la situació.