La campanya permanent

La crisi condiciona un operatiu electoral en què domina l'eix nacional

MARCEL MAURI / CARLES PONT

El dijous 9 de novembre a mitjanit s'iniciava oficialment la campanya electoral. Però des de feia dies, setmanes o fins i tot mesos el país vivia en una campanya permanent . Aquest terme, definit a inicis dels anys 80 per Sidney Blumenthal, exassessor de l'expresident Bill Clinton, indica que la força dels mitjans provoca una nova manera de governar basada en una campanya gairebé continua i en la qual emergeix una figura clau: l'spin doctor o assessor en estratègia comunicativa.

La translació exacta d'aquesta figura a Catalunya no pot ser mimètica per moltes raons, sobretot perquè el sistema electoral i de partits és diferent del dels països anglosaxons. Tanmateix, en l'última dècada la política catalana ha adoptat aquest ritme electoral permanent i la figura de l' spin doctor s'ha materialitzat en els directors de campanya, uns assessors que sovint també ostenten càrrecs orgànics dins els partits catalans. És el cas de Lluís Maria Corominas, vicesecretari general de coordinació institucional de CDC, que s'estrena com a director de campanya, i de Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, que també debuta en aquesta funció.

Dolors Montserrat, vicesecretària d'organització del PP, i Lluís Salvadó, secretari general adjunt d'ERC, també són coordinadors de campanya dels seus partits. Jordi Anguera (Solidaritat) i José Manuel Villegas (Ciutadans) assumeixen el rol de director sense tenir cap altre càrrec de pes. La CUP és l'únic partit que no disposa d'un cap de campanya visible.

El cas de Marc Rius, director de campanya d'ICV-EUiA i responsable de comunicació, exemplifica aquesta necessitat dels partits de mantenir "una estructura durant tota la legislatura per poder donar resposta comunicativa immediata" i que en el període electoral pren la forma d'equip de campanya, com explica ell mateix.

Cada matí de campanya els equips es reuneixen per planificar els actes del dia (des d'aspectes logístics fins a quadrar l'agenda del candidat) i decidir quin missatge es vol comunicar i a través de quins canals. L'objectiu serà traçar una estratègia per marcar perfil propi i introduir conceptes que condicionin l'agenda política, penetrin en mitjans i opinadors i obliguin la resta de candidats a prendre partit.

Aquests equips han de ser, segons Montserrat, "executius, pragmàtics i amb capacitat d'adaptació" a imprevistos. Fernández, en canvi, apunta que "durant el mes i mig previ a unes eleccions les direccions polítiques passen a tenir un paper perifèric en favor d'aquests equips".

Austeritat i sentiments

Aquestes eleccions vénen marcades per una situació financera molt complicada per als partits, que han hagut de rebaixar dràsticament els pressupostos. "La crisi però sobretot el moment històric que viuen les relacions Catalunya-Espanya fan que aquesta campanya sigui diferent", apunta Corominas, una idea gairebé unànime entre els caps de campanya. Rius afegeix que "la situació econòmica i el debat nacional faran que en aquestes eleccions s'apel·li encara més als sentiments i poc als programes".

Corominas detecta "un interès més gran de la ciutadania per seguir aquests comicis", cosa que també apunta Salvadó, que percep un "estat d'eufòria" entre la seva gent, per la qual cosa s'han atrevit a programar "actes de format més gran que fa dos anys, quan la moral d'ERC era baixa". De fet, els experts demoscòpics preveuen que la participació podria arribar al 65% del cens.

Anguera aposta per l'ús intensiu de les xarxes socials (amb pes creixent dels vídeos virals) que fan "les formacions més petites per suplir la falta de pressupost". Marc Sallas, membre del comitè de campanya de la CUP, veu les campanyes com "un graó més de l'esclavatge dels partits cap als bancs". La seva candidatura no demana crèdits, s'autofinança i obté els recursos (tant econòmics com d'hores de treball) de la militància.

Més continguts de