De via fèrria a bulevard
BarcelonaLa Meridiana són poc més de set quilòmetres entre el Parc de la Ciutadella i la sortida cap a l’autopista AP-7, que travessen els districtes de Sant Martí, Sant Andreu i Nou Barris. Concebuda com una de les artèries principals de la ciutat, va ser una de les dues grans avingudes projectades per Ildefons Cerdà en el seu pla d’Eixample; apareixia en els primers plànols com un eix que seguia el camí ral de Sant Andreu. El seu nom recordava el meridià entre Dunkerque i la capital catalana, que l’any 1792 va servir als astrònoms Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre per calcular el metre com a unitat de mesura universal. Per aquest motiu, el 1992 es va instal·lar un monument a la plaça de les Glòries en record d’aquesta efemèride. Tanmateix, en el seu origen l’avinguda només existia en els plànols, batejada com a Gran Via Meridiana. Aquells terrenys agrícoles van ser utilitzats a partir del 1863 perquè hi passés la línia dels ferrocarrils de la Compañía del Norte. De fet, va estar a punt de no existir com a carrer, ja que el 1890 l’ajuntament independent de Sant Martí va descartar-ne l’obertura, fins que la comissió d’obres de l’Eixample va aconseguir tirar el projecte endavant.
El primer de gener del 1900 li van canviar el nom pel d’avinguda Meridiana, tot i que popularment es va seguir dient Gran Via Meridiana. A partir de l’agregació del nou barri d’Horta es va començar a urbanitzar, i el juny del 1934 es van iniciar les obres per soterrar les vies del tren. En aquells anys, la rodalia de la ciutat l’havien començat a habitar famílies treballadores, que tenien el cinema Salón Meridiana com un dels seus punts de trobada. Aquest local va acollir tota mena d’activitats lúdiques i esportives, així com diversos actes polítics durant el període de la Segona República i la Guerra Civil. Allà, la tardor del 1937 s’hi va organitzar un gran acte commemoratiu de la Revolució Russa; llavors la Meridiana havia estat rebatejada com a Gran Via de l’URSS. Durant aquells anys les obres de soterrament de la via fèrria van quedar aturades, fins que l’octubre del 1948 es va enllestir el nou túnel.
En la dècada del 1950 es va perllongar la Meridiana més enllà de Fabra i Puig. Per les mateixes dates es va inaugurar la nova estació de Sant Andreu Arenal i es va urbanitzar la plaça de les Glòries, on confluïen les tres avingudes més importants de la ciutat (Meridiana, Gran Via i Diagonal). L’any 1960, coincidint amb l’estada del dictador Franco a Barcelona, es van aprovar les obres per il·luminar l’avinguda. I un any més tard entrava en servei el viaducte elevat de les Glòries, que en els dotze anys que va estar en funcionament va viure diversos accidents per la caiguda de vehicles des de les rampes d’accés. Llavors la Meridiana era una autopista que separava diverses barriades obreres. Els vianants es jugaven literalment la vida per creuar-la, cosa que va fer que entre el 1964 i el 1993 es construïssin ponts elevats que van ser un malson per als veïns.
Durant els anys seixanta la Meridiana va experimentar un gran creixement, al mateix temps que hi apareixien elements tan emblemàtics com el Canòdrom Meridiana, l’edifici Meridiana de Bohigas, Martorell i Mackay, i l’avantguardista església de Sant Joan Bosco a la plaça Ferran Reyes. A partir del 1967 va sorgir el nou barri de Ciutat Meridiana, fruit de l’especulació immobiliària d’aquells anys, just a la sortida de la ciutat. Un veïnat d’emigrants sense serveis de cap mena, on mancaven clavegueres, llambordes, semàfors, transport públic, escoles o zones verdes. Per denunciar la situació, el juny del 1973 van organitzar un concurs de caça de rates. Van guanyar uns adolescents que es van gastar el premi de 500 pessetes al parc d’atraccions de Montjuïc.
La Meridiana no es va convertir en l’avinguda actual fins al 1989, quan va començar a ser regulada amb semàfors. Prèviament s’havia guanyat l’antiga factoria Pegaso per fer-hi espais públics, habitatges i una sucursal dels magatzems Sears, que més tard es transformaria en el famós Hipercor on ETA va posar un cotxe bomba l’any 1987. En aquella dècada es plantarien els primers arbres del carrer i es reduiria el nombre de carrils per als automòbils. Uns canvis que anys més tard s’acompanyarien amb obres com la remodelació de la plaça de les Glòries, el tramvia i l’intercanviador de La Sagrera, fins a arribar als nostres dies. Lluny ja d’aquella època en què va ser camí de trens i després d’automòbils, la Meridiana busca consolidar-se com un bulevard més amable per als seus veïns.
