Societat 05/09/2021

45 anys de la batalla que va salvar els Aiguamolls de l’Empordà

Un grup de joves encapçalats per Jordi Sargatal van aconseguir aturar una urbanització de 525 hectàrees

4 min
El matí del 16 de juliol de 1978 un grup de 14 joves es va plantar davant els camions per aturar la urbanització als Aiguamolls de l'Empordà

Castelló d'EmpúriesS’hi volia construir una urbanització que era tres vegades més gran que Empuriabrava. Però un grup de nois d'entre 18 i 20 anys van aconseguir aturar el projecte constructiu i que el Parlament aprovés per unanimitat una llei per protegir els Aiguamolls de l’Empordà. I això que no va ser fàcil: els va costar set anys de lluita, una denúncia dels promotors i algunes topades amb la Guàrdia Civil. 

Ara els aiguamolls són un dels atractius naturals i turístics més importants de l’Empordà. Però fa cinquanta anys gairebé ningú els coneixia ni els visitava, i l’espai era conegut com la maresma, una zona humida creada pel curs final dels rius Muga i Fluvià, a l’Alt Empordà, i Ter i Daró, al Baix Empordà. “Eren tot erms, era un paisatge que et dominava i amb tot de mosquits que et picaven. Només hi anava algun caçador i algun veí a passejar”, expliquen anys després tres dels responsables que avui sigui un parc natural: Jordi Sargatal, Martí Boada i Josep Espigulé.

El 1974 es va aprovar el projecte del Port Llevant, una urbanització de 525 hectàrees, amb canals navegables, que podia acollir més de 60.000 persones. Dos anys més tard, Sargatal va veure que començaven les obres per aixecar-la i va decidir que hi havia de fer alguna cosa per evitar que desaparegués el paisatge que ell s'estimava tant, per la seva passió pels ocells. El juliol del 1976 es va publicar un article seu a Presència on alertava de l’amenaça que suposava el projecte constructiu, i poc després va participar en un congrés internacional en què va aconseguir el suport dels principals ornitòlegs europeus a favor de protegir les zones humides de l’Empordà.

El GDEA va organitzar diversos actes i manifestacions en suport dels Aiguamolls com la de la imatge, de l'11 octubre 1981 a la platja Rogera

Aquell mateix any, al novembre, van crear el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos (GDAE) per impulsar una campanya per sumar el màxim nombre de suports, i van organitzar activitats i manifestacions amb molt de ressò social. “Era just després de la dictadura, al principi de la democràcia. Llavors no hi havia conscienciació ambiental però hi havia moltes ganes de mobilitzar-se”, rememoren els tres amics, que també van organitzar una ocupació als terrenys de les obres, que van haver de suspendre perquè s’hi havien apuntat diverses persones de diferents moviments polítics que no tenien la conservació de la natura com a prioritat.

El telegrama que atura les obres

Un dels episodis més sorprenents dels set anys de lluita va passar el juliol del 1978 quan un grup de catorze joves, entre els quals els entrevistats, es van plantar davant els vuit camions que havien de començar les obres i els van impedir el pas. L’empresa va trucar a la Guàrdia Civil però no es van atrevir a fer-los fora: Sargatal havia enviat dies abans un telegrama al llavors president Adolfo Suárez perquè la promotora havia comès un error al demanar el permís d’obres. El ministeri de Cultura, anys abans, havia declarat la zona “paisatge pintoresc” i en calia el vistiplau per fer-hi qualsevol intervenció, i la constructora no l'havia demanat. “Quan li vaig ensenyar el telegrama, l’agent de la Guàrdia Civil va trucar al governador i, per fer el demòcrata, no ens van treure d’allà”, recorda l’ornitòleg.

Però la petita victòria va durar poc. L’empresa va anar als tribunals i un jutge va ordenar que es desallotgés l’ocupació. Un dels agents va preguntar a un dels nois qui hi havia rere la mobilització i els va donar quatre noms, entre els quals el de Sargatal, que va acabar amb una querella a la caserna de Sant Pere Pescador. “Recordo que la notificació deia que jo tenia 'altas cuotas de criminalidad'”, diu ara rient. La cosa més inesperada de tot plegat va ser que unes 200 persones es van presentar a la caserna per autoinculpar-se i dir que ells també havien participat en l’ocupació. "La Guàrdia Civil se’n feia creus i em preguntaven: 'Per què ho fas això?' 'Perquè la zona val la pena!', els contestava". 

Victòria final al Parlament

Una de les sorts que van tenir els activistes és que els va tocar un jutge que va retardar el judici contra els quatre acusats perquè sabia que al Parlament, que s’acabava de crear, es volia aprovar una llei per protegir l’espai. A més, amb el renaixement de la Generalitat, el conflicte va passar a la seva teulada i el Govern va decidir encarregar a uns experts l'anàlisi de la importància de les zones humides, mentre l’empresa continuava batallant per tirar endavant la urbanització. Paral·lelament, el GDAE –que el 1980 es va convertir en la Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i l'Estudi de la Natura (IAEDEN)– va continuar les mobilitzacions i ocupacions, i també va publicar un llibre i va fer dos curtmetratges.

El 22 de maig del 1977 el GDEA va organitzar una manifestació entre Figueres i els Aiguamolls

Finalment, la IAEDEN va agafar el bou per les banyes i el 1982 va presentar als grups parlamentaris la redacció del projecte de Llei de Protecció dels Aiguamolls, que es va acabar aprovant per unanimitat el 13 d’octubre del 1983. 

Els tres amics recorden que molta gent els deia que anaven en contra del progrés i que valia més que ho deixessin córrer perquè no se’n sortirien. “Però vam aconseguir-ho per una suma d’innocència i d’ingenuïtat. No prevèiem que no poguéssim guanyar, teníem claríssim que ho aconseguiríem”, indica Sargatal, que després va esdevenir el director del parc natural entre 1984 i 1998. Tots tres també tenen claríssim com serien ara els Aiguamolls si, fa 45 anys, haguessin tirat la tovallola: “Estaria tot tan construït com Empuriabrava, ja no en quedaria res”.

stats