LEGISLACIÓ

Albert Tió: “La legalització del consum de cànnabis acabarà passant, la prohibició no és efectiva”

Entrevista al president de la Federació d’Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya

L’any 2014 un jutge va tancar Airam, el club cannàbic més important de Catalunya, que funcionava des del 2011 al barri de Ciutat Vella de Barcelona, i que havia arribat a tenir 4.000 socis. Els seus impulsors van ser acusats i condemnats per un delicte contra la salut pública i blanqueig de capitals. Entre ells hi ha Albert Tió (Barcelona, 1967), que s’ha convertit en el cap visible de les reivindicacions del sector.

Pot entrar a la presó en qualsevol moment. Té por?

He intentat fugir de la por, perquè és un sentiment que paralitza i no deixa veure les coses clares ni lluitar pel que volem. Intento no focalitzar-me en la meva situació dramàtica, que ho és, per intentar contextualitzar-la en un objectiu de canvi polític. Però sí, visc amb la incertesa que en qualsevol moment pot arribar l’ordre d’entrar a la presó. Donant la cara sé que m’arrisco que em vulguin destruir més, però m’han arruïnat la vida, i quan ho perds tot i no tens res, no tens por de perdre res més.

Està condemnat a 5 anys de presó.

És una de les tres condemnes que tenim. Igual que teníem tres absolucions prèvies, que és el que ens va fer tirar endavant el projecte. Però l’any passat els tres judicis van sortir malament. En un vam pactar amb la fiscalia i vam acceptar canviar la pena per treballs en benefici de la comunitat. Una condemna que va anar acompanyada d’unes multes astronòmiques de 2,2 milions per a cadascun, que és el resultat que ells calculaven com a facturació en tres anys de l’associació, com si fóssim traficants i calculessin el valor de la droga. En un altra ens condemnen a 1 any i 6 mesos de presó, i crec que la podrem canviar per treballs. I la tercera, cinc anys de presó.

Va acceptar la culpa, per tant.

Vam assumir el delicte per agafar-nos a una pena de 2 anys, perquè ens en demanaven 16, i jo tinc nens petits. Assumeixo el que he fet, la nostra culpabilitat, però segueixo pensant que no és un delicte: ¿si no està penalitzat cultivar per a consum propi, per què ho ha d’estar que unes persones s’organitzin per cultivar col·lectivament? A Airam teníem unes mesures de control, protocols, pèrits agrònoms que feien informes, amb els socis identificats, en un espai tancat i protegit, sense menors, amb una capacitat màxima per a 50 persones per complir la normativa... Fèiem projectes socials, un festival de cinema, un taller de lectura, d’àrab, de fins a vuit idiomes, de meditació, pilates, ioga... Vam crear un espai que no fos un dispensari per agafar el cànnabis i marxar.

I tot ho feien fumant.

[Riu.] Era un club de fumadors, però no era obligatori. Quan fas pilates no és el moment de fumar.

Quins perfils de socis tenien?

Venia gent per la part medicinal i d’altres pel component recreatiu. Teníem des d’executius agressius amb americana i corbata fins a rastafaris. Gent del barri que venia a esmorzar, gent amb més o menys poder adquisitiu, joves, molta gent gran, tercera edat, malalts...

Quant pagaven?

Vint euros a l’any, i una quota segons la previsió de consum, que era variable. Cada soci podia consumir un màxim de 60 grams al mes i si algú hi arribava no podia consumir més. Amb aquestes quotes cobríem les despeses de la producció que teníem en una nau a l’Hospitalet.

És el que va cridar l’atenció.

No sé la quantitat de plantes que hi teníem, però potser eren unes 2.000, uns 33 quilos en cada collita, uns 150 a l’any. I, esclar, a partir de 10 quilos es considera de notòria importància en un procediment judicial i passa a un altre nivell de penes.

Es va enriquir amb Airam?

No, a mi se’m pagava una nòmina però tenia una altra feina. Teníem els comptes transparents, era una facturació gran, però hi havia moltes despeses de cultiu. Són xifres que poden escandalitzar, perquè facturàvem molt, però ho havíem de reinvertir tot.

Diu que se sent cap de turc.

Hem estat brutalment atacats quan això és una tendència mundial que acabarà passant, com va passar amb l’alcohol. I nosaltres amb més motius, perquè el cànnabis té propietats medicinals que l’alcohol no té. La prohibició no és efectiva, afavoreix les xarxes il·legals. Volíem ser responsables, defensar els nostres drets però fer-los compatibles amb la resta de la societat perquè els no usuaris ho acceptessin. Els polítics d’aquí s’havien adonat que era millor fer-ho d’aquesta manera i no deixar que el mercat negre fluís com volgués, però cada país es pren el seu temps, i aquí hi ha una part de conservadorisme, de prejudicis, sobretot a Espanya. A Catalunya i Euskadi menys, perquè la tradició d’associacionisme és més forta. Al Parlament s’havia aprovat una llei per majoria per regular-ho, aprovada per tots menys el PP. Va ser un exemple d’adaptar la realitat social, després la política i finalment la llei. Però després va ser tombada pel Constitucional perquè Catalunya no tenia competències. Nosaltres no volíem promoure el consum, sinó ser conscients que és una realitat, conèixer-la i incidir en aquest consum. Fins i tot teníem un programa per reduir i abandonar el consum tant de tabac com de cànnabis. No ens poden tractar de traficants quan posàvem aquestes eines a l’abast de l’usuari.

És una realitat molt estesa, vol dir.

Vam tenir moltes reunions amb Salut, van entendre que l’associació era un bon mitjà de prevenció de riscos, per minimitzar els danys del consum, per conèixer-lo i per donar informació als consumidors. La línia que separa el que és medicinal del lleure és molt fina. A vegades et penses que és per lleure, però estàs reduint la teva ansietat o impulsant la teva creativitat, o mirant els problemes de lluny, o relativitzant-ho.

En quaranta-cinc minuts d’entrevista no ha fet servir la paraula porro .

Intento fugir-ne perquè és una manera d’estigmatitzar. Molta gent quan arribava al club em deia: “M’esperava una altra cosa, un lloc fosc, tancat, ple de fum”, i es trobaven un espai ple de llum, sofàs... Intentem lluitar contra els estereotips.

Més continguts de