ENTREVISTA

Eva Millet: “Prefereixo que el meu fill digui bon dia i gràcies que no pas que sàpiga tocar el piano als 5 anys”

L'autora d’‘Hiperniños: ¿hijos perfectos o hiponiños?’ aprofundeix ara en les conseqüències de la hiperpaternitat i explora com són els nens i els adolescents d’avui

Després de l’èxit del seu anterior llibre, Hiperpaternitat, la periodista especialitzada en educació Eva Millet es va adonar que el tema donava per molt més i es va preguntar quin és el resultat d’aquest tipus de criança sobreprotectora. A Hiperniños: ¿hijos perfectos o hiponiños? (Plataforma Editorial) ens resol el dubte. El seu blog, www.educa2.info, ha rebut milers de visites i comentaris sobre el fenomen de la hiperpaternitat.

Com són aquests “hipernens”?

En l’adolescència són com cignes: perfectes, preciosos i amb vides glamuroses a Instagram però només en aparença. Són molt narcisos però molt insegurs. Necessiten un adult que els solucioni les coses. Per això parlo d’“hipofills”. Els falta autonomia i els fa por equivocar-se i no ser perfectes. I l’ansietat s’està normalitzant en l'adolescència. Hi ha tantes expectatives posades en ells, estan tan formats, sempre se'ls ha dit que són els "reis de la casa" i s’ha invertit tant en ells, que no se’ls permet fallar. I tenen baixa tolerància a la frustració.

¿Però això és real o és l’argument comodí dels pares?

D’una banda, és una frase feta dels pares per justificar els fills. Una de les característiques de la hiperpaternitat és la constant justificació del fill: ell mai s’equivoca. Sempre és que té un mal dia, s’ha creuat o té baixa tolerància a la frustració, com si fos una malaltia crònica. Però si tu la justifiques i no l’entrenes, esclar que en tindrà! És un tret d’aquesta generació.

Ho dius al llibre. Aquest fenomen també s’ha colat a les universitats.

Als Estats Units es va detectar amb els pares de la primera generació mil·lennial, quan aquests joves van arribar a la universitat. Va ser quan es van començar a detectar universitaris menys autònoms, que es passen més temps buscant l’ajuda d’un adult que resolent el problema. I ara ja hi ha pares que acompanyen els fills a la selectivitat. Els fills són avui dia un signe d’estatus i has de demostrar que ets millor pare o mare: és molta pressió. La hiperpaternitat no dona la felicitat. Segons un estudi de la Universitat Queen Mary de Londres, les mares que practiquen la maternitat intensiva tendeixen a ser més infelices perquè mai se senten prou bones. Hem de ser uns pares raonablement bons, no perfectes.

¿Hi ha una mena de competició per veure qui és més mare?

És una competència insana i es dona en totes les maternitats i paternitats: l’alternativa i la normal. Ens cal una mica de solidaritat i rebaixar les expectatives. Hi ha una idealització de la maternitat , que és fantàstica però l’hem estat exercint milers d’anys. És una cosa natural i ara sembla que tot ha de ser conscient: l’embaràs, el part... On és l’espontaneïtat?

Parlem de la criança natural o intensiva, a la qual dediques un capítol. Què n’opines?

És una criança alternativa que, en teoria, està fora del sistema, però que reprodueix el mateix que el sistema competitiu capitalista: el nen és un producte i serà millor que un altre perquè li donaré els inputs perquè ho sigui. I aquests inputs són: el collit, el porteig, la lactància sine die... És una modalitat d’hiperpaternitat. I les mateixes mares que ho fan no són conscients que és una ideologia. Això fa que moltes dones se sentin culpables. No sortirà millor un nen criat d’aquesta manera que un criat amb biberó i que dormi al seu bressol. Pots criar amb vincle i amb amor donant el biberó. Jo també vaig portar els meus fills a la motxilla però hem arribat al punt que sembla que el cotxet sigui una mena de maltractament.

És un tema polèmic. Hi ha qui diu que va en contra dels drets aconseguits per les dones.

És un retorn al passat: no ho dic jo, ho diuen moltes feministes. En temps de crisi convé que la dona es quedi a casa. I què fem? Muntem una ideologia. Els fills no t’estimaran més perquè hi estiguis tot el dia enganxada, literalment. El vincle es pot aconseguir sense aquesta intensitat física. T’estimaran independentment de les hores que l’hagis portejat, alletat i dormit amb ell. El vincle és una cosa espontània i quantificar-lo em sembla pervers. L’important és que sàpiguen que els seus pares els estimen, però aquest amor no és un reflex d’un determinat mètode de naixement, de les hores que l’han carregat o de si han dormit amb ells. La filòsofa feminista Élisabeth Badinter diu que és una nova forma d’esclavitud. Tampoc ens passem, però sí que hi ha un punt de submissió total al fill que no crec que sigui sa ni per a la mare ni per al fill. Ni per al marit.

També dius que s’ha normalitzat l’estrès a la infància.

Sí, és normal que els nens tinguin extraescolars des de P-3. Hi ha nens que tenen totes les tardes ocupades. Però hi ha una corrent que està reivindicant l’avorriment en els nens perquè és d’on surt la tan desitjada creativitat.

I defenses que no s’ha de fer els deures amb els fills.

Ajudar-los de tant en tant si ho necessiten, sí, però sistemàticament, no. Perquè els hi envies el missatge que no poden fer els deures sense tu. I fer els deures per ells ja em sembla pervers!

Com podem revertir aquesta tendència hiper?

Relaxant-nos tots una mica. El teu fill és capaç de moltes coses sense que l’assisteixis en tot. Educar és deixar anar, i hem d’educar els fills a ser autònoms. L’educació no és només l’adquisició de coneixements. També s'ha d'educar el caràcter. Hi ha una part que és innata i una altra, adquirida. Ser valent, ser empàtic, ser constant, ser tolerant a la frustació... Ens estem oblidant d'educar això. I cal posar límits. El neuròleg Álvaro Bilbao deia en una entrevista a l’ARA que tan important és l’afecte com els límits. No es tracta de dir que no a tot però se’ls ha de dir que no. La por dels pares és que es traumatizin o es frustrin si els dius que no. No ets un fatxa per posar límits. La família no ha de ser una dictatura, però hi ha d’haver una jerarquia i, a dalt, hi ha els pares. És millor ser pare o mare dels teus fills -no hi ha res més bonic- que col·lega. Els teus fills ja tenen amics. El que volen són pares.

Quin tipus de mare ets?

Soc una mare imperfecta i faig el que puc. Jo, per als meus fills, vull que tinguin salut i siguin educats: que diguin bon dia i gràcies. Els nens ja no ho diuen. Prefereixo que el meu fill digui bon dia i gràcies que no pas que sàpiga tocar el piano als 5 anys.

Més continguts de