UNIVERSITATS

Francesc Xavier Grau: “Hem d’introduir beques salari i que els desfavorits cobrin per estudiar”

Entrevista al secretari d’Universitats i Recerca

Francesc Xavier Grau (Lleida, 1958) és doctor en ciències químiques, exrector de la Universitat Rovira i Virgili (2006-2014), expresident de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (2011-2013) i, des del juliol, secretari d’Universitats i Recerca. Aquesta és la primera entrevista des que ocupa el càrrec.

Quines són les mesures més urgents que necessita la universitat?

Tenim un sistema deficitari, i això no s’arregla abaixant les retribucions als professors sinó incrementant els ingressos. Tenim tres grans preocupacions: solucionar l’envelliment i precarització de les plantilles, reduir els preus i invertir en infraestructures. La tercera preocupació s’esperarà perquè primer treballarem les que afecten les persones.

Anem al detall. ¿Es rebaixaran les taxes universitàries?

Si hi ha un increment d’ingressos, primer es cobrirà el dèficit. La resta es partirà en dos troncs: personal i preus. Aquest és el meu compromís. Una solució possible és fer una reducció lineal en tots els preus, però abans el sistema necessita corregir alguns defectes concrets.

¿Fer un sistema progressiu reduint preus a les rendes més baixes?

Sí, o introduir beques salari, perquè els més desfavorits, que ja tenen la matrícula gratis, tinguin un sou per estudiar. És el que fan la major part del sistemes europeus, i ara el País Valencià. També hem d’equiparar el preu de màster al de grau. Ho podrem desenvolupar el curs que ve si tenim pressupostos.

¿Està a favor que la matrícula a la universitat sigui gratuïta?

Si no fóssim un país amb un nivell intolerable de frau i dèficit fiscal, podríem plantejar-nos tenir un nivell d’estat del benestar com tenen els països que tenen taxes zero.

N’hi ha que diuen que la matrícula gratuïta fa que els impostos dels pobres paguin la universitat als rics.

Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Àustria i França tenen taxes inferiors a nosaltres. Aquests països no pensen que els pobres estan pagant la universitat als rics. Per què ho hem de pensar nosaltres? La nostra singularitat és que la fiscalitat aquí no és rigorosa.

Ideològicament, doncs, està a favor de la matrícula gratuïta.

Com a model de societat, crec que és encertat. Els envejo.

L’augment de les taxes ha expulsat estudiants del sistema i n’hi ha que allarguen els estudis perquè no es poden pagar un curs sencer.

El nombre d’estudiants ha pujat. No podem dir que s’hagi expulsat gent. El que és possible és que una proporció més elevada d’estudiants treballin mentre estudien.

¿La universitat encara és un ascensor social?

Sí, però ho hauria de ser més. Hi ha un biaix en la tria dels estudis: els estudiants de classes desfavorides tendeixen a escollir carreres amb menys projecció professional. S’està reproduint una segregació social: les classes dirigents escullen estudis per ser directiu. Hem d’eliminar barreres introduint beques salari i reduint el preu del màster, perquè el component elititzador del màster ha de ser per contingut, no social.

Sobren estudiants a la universitat?

No. Nosaltres tenim el 40% dels estudiants a la universitat, hi ha països europeus que estan al 58%. Això és el que inspira el Pacte per la Societat del Coneixement. El 85% de l’activitat econòmica de Corea està basada en el coneixement, mentre que al Regne Unit o Alemanya estan per sobre del 70%. Espanya està al 55%. La nostra aposta ha de ser fer créixer la demanda de coneixement en el sector productiu.

Què farà el Govern per solucionar l’envelliment de les plantilles?

Hi ha elements que no depenen de nosaltres, com la taxa de reposició, que fixa Hisenda. El nostre esforç anirà concentrat en un programa de suport als departaments perquè s’incrementi la capacitat acadèmica docent i, sobretot, de recerca. Ho farem amb una dotació específica de personal per fer la tesi doctoral i postdoctoral. Serà un programa de talent jove per fer entrar personal nou a tots els departaments investigadors i permetre a les universitats disposar de més recursos. Això està condicionat als pressupostos.

Què hauria fet si el cas dels màsters hagués passat a Catalunya?

No pertoca demanar dimissions, però sí mirar els mecanismes de control de qualitat per veure què ha fallat. Si la mala praxi supera l’esfera personal o de centre i és institucional, caldria aplicar mecanismes sancionadors.

El prestigi del sector queda tocat?

No hi pateixo gens, perquè el sistema i l’agència de qualitat treballen bé. No pots posar la mà al foc per ningú, però els elements de control hi són.

A nivell estatal hi ha consens per impulsar una nova llei universitària. Què faria si fos ministre?

Canviar el sistema de presa de decisions creant un òrgan estratègic a cada universitat on hi conflueixin la visió de la universitat i una visió externa. A Portugal han fet que aquests òrgans tinguin una majoria acadèmica però estiguin presidits per una persona de la societat. A Espanya hi ha consens que cal canviar el sistema de presa de decisions, però encara no hi ha grup de treball per fer una proposta concreta.

Més continguts de