07/01/2018

Galder Reguera: "Hem construït la nostra identitat a partir del nostre oci"

4 min
Galder Reguera s’ha passat anys convidant escriptors a Bilbao. Ara  és ell qui presenta llibre.

Desenes d’escriptors han trepitjat la gespa de San Mamés, l’estadi de l’Athletic, gràcies a les iniciatives de Galder Reguera (Bilbao, 1975), un filòsof que ha aconseguit unir esport i cultura a través de la fundació de l’equip basc, on treballa. Nascut en una casa d’artistes, Reguera és apassionat de l’Athletic per herència d’un avi. Ara gaudeix de la paternitat de dos nens que creixen sota la mirada d’un pare que ha arribat a les llibreries amb un relat en què el futbol forma part del creixement personal.

Com neix la idea d’escriure un llibre com aquest?

Doncs no hi ha una idea inicial, hi ha una situació accidental. Tot comença durant unes vacances a París, quan vaig adonar-me que el meu fill gran, l’Oihan, s’havia convertit en un futboler de la hostia. I veient-lo jugar amb un futbolí, cantant gols, em va recordar a mi mateix quan era petit. I vaig voler guardar aquell record, aquell moment. En tornar a casa vaig teclejar aquesta escena, i de mica en mica anava capturant idees, frases. De fet, llavors volia fer un recull de frases de nens, d’aquelles genialitats que diuen. Per exemple, quan tenia 4 anys l’Oihan estava obsessionat amb la idea de la mort. Flipava amb la idea que tots els dinosaures havien mort. Un dia, tornant de la ikastola, em va dir: “Els humans no ens morim i, si ho fem, no ho fem tots a la vegada”. Em va semblar una idea genial i la vaig guardar. I així, guardant moments, vaig veure que molts eren de futbol. La seva narració era exagerada. Com el dia que torna a casa i diu que ha jugat un partit de bàsquet genial, espectacular. Estava eufòric. I quan li pregunto com havien quedat, em diu que havien quedat 0-0! La idea era agafar les meves idees de futbolista frustrat, perquè encara somio debutar a l’Athletic, i comparar-les amb el nen. Per veure com li deixo una passió, el futbol, convertida en un primer escenari per aprendre, per exemple, que hi ha gent més capacitada que altres per fer determinades coses. Aprendre que no sempre es guanya.

Parles de la mirada màgica dels nens en un estadi...

Ho és. Per exemple, vaig voler portar el meu fill al vell San Mamés, tot i que no ho recordaria. Però li volia dir que ell havia estat al vell estadi. I en tornar a casa, al bressol, es va posar a cantar a l’habitació els càntics. Vaig gravar-ho, perquè era preciós. Ara no sempre puc ser amb ell al camp, perquè treballo, però quan m’hi escapo veig aquella mirada. Però és perquè és un nen. Jo tenia la mateixa mirada al vell San Mamés, als anys 80, els anys durs, grisos, amb violència als camps. I sembla que ho enyoro, tot i que era pitjor. El futbol era pitjor abans. Quan jo jugava, de petit, si perdíem ens feien dutxar amb aigua freda. A Bilbao, als anys 80, si no jugaves et deien marica. Ara els nens poden aprendre a jugar sense estar obligats a guanyar.

Al llibre expliques com has passat de ser un noi que anava de dur a ser un pare dolç...

Més d’un que no és pare m’ha dit que llegint el llibre té ganes de ser pare. Tendim a queixar-nos de la paternitat perquè som una generació que hem construït la nostra identitat a partir del nostre oci. Som friquis del que sigui. Futbol, cine, còmics... Els meus amics sense fills em diuen que he renunciat a coses, però tenia clar que no podia plantejar-me la paternitat com una renúncia. Tenir dos nens és dur, esclar, però llavors intento pensar que d’aquí 20 anys donaré el que sigui per tornar a viure aquests moments d’ara, quan els nens encara et miren com una persona gran, forta... Al llibre explico quan el meu fill em va dir que, si volgués, jo jugaria a l’Athletic. És una imatge exagerada. He intentat que sigui un llibre dolç, perquè potser ell el llegirà quan serà gran i m’agradaria que se sentís bé amb la imatge que hi trobarà, d’ell. La paternitat és molt bonica. I el futbol, que no és important però ho és tant quan ets un nen, ajuda a entendre-ho. Volia plasmar aquesta idea de la transmissió en forma de diari. La major part de la literatura sobre esports parla de fills recordant com els seus pares els van transmetre coses. A mi em passa amb el meu avi, que em portava al camp. Volia fer un llibre sobre com un pare transmet una passió.

El llibre no amaga moments incòmodes.

Amb tot el que passa ara, em van recomanar que eliminés la paraula odi quan parlo del que sentia el meu avi. El meu avi celebrava els gols contra Espanya. Recordo el gol que li fan a la final de l’Eurocopa a Arkonada el 1984. Jo el celebrava perquè m’agradava Platini, però el meu avi va treure xampany perquè havia perdut Espanya. La primera narració que m’arriba sobre el patiment d’una dictadura va ser quan van explicar-me per què el meu avi celebrava els gols contra Espanya. No podia treure-hi la paraula odi. I mira que no soc nacionalista. De fet, potser ara no em portaria bé amb ell, que ho era. Pensar que no he seguit el seu camí ara que ha mort em feia patir, però m’hi vaig reconciliar entrant a treballar a l’Athletic.

El futbol et pot ensenyar?

En part. Per exemple, quan li dius a un nen que no celebri gaire un gol quan ja guanyen per 18-0 és una lliçó de vida. És aprendre que anys més tard, quan tinguis una bona feina i un amic estigui a l’atur, has de recordar que els altres potser pateixen quan tu rius. És important voler guanyar, però cal saber guanyar.

stats