Mary Beard: “La meva feina consisteix en debatre amb els alumnes”

Professora universitària i experta en el món romà 

La nit abans havia estat sopant fins tard per celebrar que la Universitat Oberta de Catalunya li havia concedit el doctorat honoris causa, però a les nou del matí de l’endemà baixava del taxi a la porta de l’ARA, somrient i disposada a bescanviar una estona del seu talent per un tallat carregadet. Mary Beard (Much Wenlock, Shropshire, Anglaterra, 1955) ha estat reconeguda per tota mena de claustres i jurats com una de les expertes més importants del món en ciències clàssiques. En els últims anys combina la càtedra de Cambridge amb la divulgació a la BBC, on presenta una emissió en directe cap al tard -“que em deixa cansadíssima i excitadíssima alhora, que em fa beure per relaxar-me i que em fa ficar al llit a les tres de la matinada sense poder dormir”-. De l’Imperi Romà al seu país diu que “Britània va ser l’Afganistan dels romans”. La conversa llisca suaument dels romans al poder i del poder al feminisme: “El poder és cosa d’homes. L’anglès en aquest sentit es delata. Diem « I wield power » [Exerceixo el poder]. Doncs bé, en anglès wield es fa servir amb les espases i vol dir brandar, una cosa agressiva i de mascle, perquè en la història les dones no branden espases”.

Quina és la seva principal preocupació intel·lectual en aquests moments? A banda del Brexit...

[Riu.] Doncs miri, tot just estic acabant un llibre que tracta de les imatges dels emperadors romans en l’art. I una altra cosa que estic fent són dos programes per a la BBC sobre el nu en l’art. Miro d’aportar una mirada fresca a la representació del cos humà despullat. Em sembla interessantíssim parlar-ne ara, el 2019, en un moment en què la nostra percepció del cos humà i la identitat sexual està canviant.

I quina conclusió n’ha tret?

El que més m’ha sorprès és que tendim a pensar que al principi el nu era una cosa d’allò més normal, que després hi va haver un període de beateria en què es posaven fulles de figuera als genitals i que més tard hi va haver una mena d’explosió de llibertat figurativa. És cert que si fa no fa va anar així, però la meva conclusió principal és que el cos humà nu sempre ha sigut polèmic. Al segle IV aC un escultor grec va oferir un nu a una polis i li van dir: “Ni parlar-ne. No volem una Afrodita nua, porta’ns-en una de vestida”.

El nu és un problema des del Gènesi , quan a Adam i a Eva “se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus”.

Sí, és cert, però fora de la tradició judeocristiana també passa. Tendim a pensar que els grecs antics, pel fet de ser pagans, no tenien cap problema amb la nuesa, però no. Es plantejaven preguntes molt modernes, com ara: com és la relació sexual entre un home i una estàtua femenina nua? I relataven amb tots els pèls i senyals històries sobre el que feien alguns amb les estàtues nues que ara no explicaré perquè són molt verdes.

I si parlem d’emperadors romans, què li sembla el paral·lelisme que sovint s’estableix entre Donald Trump i Calígula?

En els últims temps, la pregunta més freqüent que em plantegen els periodistes és a quin emperador romà s’assembla més Donald Trump.

Disculpi la meva falta d’originalitat, doncs.

La comparació entre Trump i Calígula és injusta amb Trump i encara més amb Calígula. Tot i això, en contra del que li acabo de contestar [riu], el paral·lelisme entre polítics populistes com Trump i Juli Cèsar és molt interessant, perquè Juli Cèsar considerava que el seu problema era com aconseguir relacionar-se directament amb el poble sense passar pels mecanismes elitistes de l’estat.

Donald Trump.

És exactament el que fa Trump. Sembla ser que Cèsar, quan escrivia textos com La guerra de les Gàl·lies, ho feia perquè després els recitessin en veu alta directament al poble. Això s’assembla molt a les piulades de Trump, que sap que pot arribar a un públic molt nombrós a través de Twitter sense passar per la burocràcia. Cèsar ho feia amb l’equivalent de la piulada en l’antiguitat.

Està enamorada de l’època romana?

No, no n’estic, d’enamorada. Els romans em semblen extremadament desagradables en molts sentits. Però estic fascinada per com encara ens influeixen. Els romans debatien sobre la violència política, el terrorisme, la violència sexual, la llibertat i l’imperi i, en molts sentits, encara debatem sobre els mateixos temes. I van crear un món global. A finals del segle I dC, Roma tenia un milió d’habitants. Cap altra ciutat occidental, fins al Londres del segle XIX, no va arribar al milió d’habitants. Què significa la llibertat individual del ciutadà que viu en un indret d’aquestes proporcions?

Civis romanus sum .

Sí, els romans debatien sovint què implicava el “Soc ciutadà romà”. Em fa l’efecte que val la pena explicar a la gent quin és l’ús més famós d’aquesta expressió.

Kennedy a Berlín?

Bé, sí, però per a mi va ser quan la va pronunciar un ciutadà romà crucificat il·legalment a l’illa de Sicília pel governador romà. En la seva agonia a la creu, el van posar encarat a Itàlia perquè pogués veure la seva terra. I va morir repetint: “ Civis romanus sum, no m’hauríeu de fer això”. O sigui, que l’ús més famós del lema és durant un fracàs estrepitós! Volia fer valer els seus drets com a ciutadà, però el van crucificar. Això Kennedy no ho sabia. [Riu.]

Parlant de comparacions entre emperadors romans i el present, sovint ens sembla que ha tornat Claudi, el polític beneit que, tot i ser-ho, triomfa.

Sí, no queda gens bé dir això, però la sèrie em sembla millor que les novel·les de Robert Graves. Era més divertida, més ocurrent, el personatge de Claudi estava més ben caracteritzat. Com deia vostè, un home un pèl incompetent, però que al final se’n va sortint. Em sembla un retrat magnífic.

Però és verídic?

Llegint els testimonis antics sobre Claudi, t’adones que Graves va ser extremadament selectiu. [Riu.] Claudi, i això és històric, va fer assassinar un gran nombre de persones. I la història sobre com va arribar a ser emperador... Es diu que les tropes romanes acabaven d’assassinar Calígula i es preguntaven: “¿Ara qui dimonis posarem d’emperador?” Van enretirar la cortina i va aparèixer el pobre Claudi. Llavors li van dir: “Vine aquí, nano! Ja tenim emperador!” En fi, podria ser cert, però sempre he sospitat que ell estava al darrere de tot plegat. Quan algú et diu: “M’han triat ells, eh? Jo mai no he volgut ser emperador”, penses: “Ui. Vols dir?” Em sap greu dir-ho, però el Claudi de Graves deu ser inexacte en un 90%. Claudi era un mala peça.

El 2015 vostè va defensar els romans en un debat amb Boris Johnson, que va defensar Grècia. Què va descobrir aquell dia sobre la personalitat de l’ara primer ministre?

Era un acte benèfic i va dir: “D’acord, vindré a debatre amb la Mary”. Llavors era alcalde de Londres, i només per això ja es mereix un deu. Vaig poder veure el que fa en política. Johnson és un orador molt dotat per a la retòrica, és molt divertit, però no sempre diu la veritat, diu parts de la veritat. Un exemple: ell argumentava que l’Atenes del segle V aC va ser la cultura més gran abans de la nostra perquè tot girava entorn de l’ésser humà i no hi havia por als déus.

I hi havia democràcia.

Sí, una certa democràcia, però sense les dones i els esclaus. Doncs bé, Johnson va posar d’exemple el filòsof Protàgores, que deia que l’ésser humà és la mesura de totes les coses. Tothom va aplaudir. Però jo vaig replicar que després els atenencs van jutjar Protàgores per haver-ho dit. [Riu.] És a dir, és cert que Protàgores ho va dir, però no que tots els atenencs ho aplaudissin.

Al New Yorker la van batejar com l’esclafatrols . Diria que gaudeix contestant els que es fiquen amb vostè.

Soc professora d’universitat i la meva feina consisteix en debatre amb els alumnes. És pel que em paguen. Si els meus estudiants diuen alguna cosa amb què no estic d’acord, dic: “A veure, plantegem-nos-ho”. El dia a dia de la meva vida acadèmica va de debatre, i ho he fet extensiu a les xarxes socials. Quan vaig començar a entrar tímidament a Twitter em semblava que quan algú em feia un comentari ofensiu la resposta adequada era bloquejar-lo o no contestar-li, per allò de no donar-li publicitat. Però em sentia silenciada. Pensava: “Si algú em digués això en una cafeteria, no me n’aniria. Diria: «Perdoni, no ho pot dir, això!» Per què em silencio al Twitter, doncs?” I vaig veure molt clar que l’efecte a llarg termini d’això seria el que en anglès en diem “deixar que els abusananos vigilin el pati”.

Se’n sent responsable, doncs.

Em sembla que és una responsabilitat consubstancial amb totes les interaccions humanes i miro de ser educada. El veritable perill de Twitter és perdre els estreps. Per això, quan veig que em posaré barroera com ells, paro. I tendeixo a fer allò de: “Ho sento, però jo no he dit això. Si llegeixes una altra vegada el que he escrit, veuràs que he dit una altra cosa. Escriu-me quan t’ho hagis rellegit”.

¿Creu que el segle XXI s’està convertint finalment en el segle de la igualtat entre homes i dones?

M’agradaria pensar que sí. Quan recordo que la meva mare, que ja fa molt que és morta, va néixer abans que les dones poguessin votar al Regne Unit i que va arribar a veure en vida una primera ministra dona, que, tot i que no li agradava com a primera ministra, era una dona, m’adono que hi ha hagut un canvi espectacular. Això em fa ser optimista. Ara el problema no és pas que no ens hàgim acostat al que podríem anomenar igualtat, sinó que, malgrat tots els avantatges de què podrà gaudir la següent generació (escoles bressol, igualtat salarial, amb una mica de sort, baixa per maternitat, etc.), encara no hem canviat la percepció segons la qual els polítics i els poderosos han de tenir trets masculins. Quan dono classe acostumo a jugar a un joc: “Tanqueu els ulls i imagineu-vos la figura de primer ministre”, i al final pregunto: “Algú se l’ha imaginat com una dona?” Comptats. Només uns quants ho fan, fins i tot en moments en què hem tingut una primera ministra. És com si la imatge mental que tenim no s’hagués ni tan sols posat al dia en relació amb la realitat.

¿Potser perquè la manera com les dones exerceixen les seves funcions no és gaire diferent en comparació amb els homes?

Sí, menys del que es podria esperar. Això es deu en part al fet que perquè et prenguin seriosament et vesteixes i parles com un home, com si fossis un membre honorari del col·lectiu masculí.

Quina és la seva frase preferida en llatí?

El que m’agrada de Roma és l’agudesa d’alguns escriptors a l’hora d’analitzar veritats que tenim davant dels nassos. Diria que, de tots, el meu fragment preferit en llatí és una frase que va encunyar l’historiador romà Tàcit al segle II dC, amb què descriu la conquesta romana de la Gran Bretanya, que va ser molt sagnant, perquè els romans de vegades eren bojos genocides. Tàcit la posa en boca d’un britànic en resposta a la pregunta: “Què fan els romans?” No en el sentit del “Què fan els romans per nosaltres?” dels Monty Python, sinó de “Quina és la seva manera de procedir?” I aquest personatge respon: “El que fan els romans és crear un desert però anomenar-lo pau ”. I dius: “Ostres!” Tots dos podríem posar uns quants exemples de potències occidentals que en els últims 20 anys han creat deserts i els han anomenat pau. I ningú no ho ha expressat amb tanta clarividència com Tàcit fa 2.000 anys.

Més continguts de