La Rambla, tres anys després del 17-A

Després de l'atemptat mai més tornarà a ser un carrer qualsevol, i per això hi tornem per veure l’impacte del covid-19

Una imatge de la Rambla amb pocs vianants aquest diumenge / MANOLO GARCIA

Gil de Biedma va tenir durant molts anys el seu despatx a la Rambla. Jo també. Però ell era poeta i va contribuir a la construcció de la Rambla com a espai mític de la ciutat. El carrer més bonic del món, deia, on "silbarán los pájaros -cabrones- desde los plátanos". Avui, els ocells -cabrons- segueixen cantant. Només ells trenquen el silenci.

La nostàlgia de la Rambla ens constitueix com a barcelonins. La de Gil de Biedma, la de Juan Goytisolo (que es proclamava nacionalista de la Rambla) i la dels germans Moix. La laietana i la d’Ocaña. La de La negra flor de Juan Perro i aquella on Quimi Portet ens convida a fer un volt. També la de les floristes de Josep Maria de Sagarra i la que García Lorca deia que era el carrer més alegre del món. El carrer del Méndez de González Ledesma, ben a prop del Carvalho montalbanià. La que comença al Boadas i acaba al Pastís.

Fa temps que molts pensaven (o pensàvem, ja no ho sé) que ens havien pres la Rambla i ens havien deixat sense una part de la nostra identitat. Els barrets de mexicans, la gent passejant -en el millor dels casos- en banyador, les cercaviles de comiats de solter amb objectes estrambòtics... havien convertit la Rambla en una altra cosa. Com si la vida no consistís, precisament, en convertir les coses en una altra cosa.

Els turistes havien envaït el carrer més bonic del món. Lògic: els turistes tenim -o teníem- la tendència a visitar els llocs oficialment més bonics de cada ciutat. Però la Rambla era nostra i ens havíem quedat sense ella. Avui està buida: perquè els turistes ja no hi són i nosaltres (encara?) no hi hem tornat. És un espai fantasmagòric, amb tot de botigues tancades i terrasses buides. Sisa clarivident: "Han tancat la Rambla, han fet fora tothom". Els cambrers esperen clients. Però els empresaris encara no han adaptat l’oferta a la nova i hipotètica demanda: els preus i els continguts segueixen estant pensats per als turistes que ja no venen. Fa la sensació que l’opció és "obrir o tancar", sense que ningú hagi considerat la difícil possibilitat d’adaptar-se, renovar o -com diuen ara- reinventar-se.

El símptoma de Barcelona

La Rambla d’aquest agost del 2020 està buida com ho estava el 17 d’agost de 2017 a partir de les cinc de la tarda. Aquell horror va provocar una certa reconciliació. Per als barcelonins, els que passejaven per la Rambla no érem nosaltres, eren els altres. Però aquell dia es van convertir en nosaltres. Aquell dia ens vam sentir atacats al carrer més simbòlic de la nostra ciutat i vam considerar les víctimes com a part de la nostra família. El terror més absurd i més cruel ens va fer reaccionar: Barcelona és casa vostra si és que hi ha cases d’algú. I, en la mesura que es pugui estimar un carrer, aquell dia ens va fer adonar que estimàvem la Rambla, que aquell posat d’indiferència que teníem cap a l’antic amor era només despit.

"Ens vam adonar que estimàvem la Rambla i que el posat d'indiferència era només despit"

El carrer més alegre del món es va convertir en el més trist. I va recuperar el seu caràcter mític. Tot i que mai ho ha estat, ara ja no en quedava cap dubte: mai més no tornaria a ser un carrer qualsevol. Per això hi tornem quan volem veure l’impacte del covid-19 al nostre espai públic. La Rambla és el símptoma de Barcelona. El terror global va entrar a la nostra ciutat per la Rambla, el 17 d’agost de 2017 vam entendre amb patiment que som una ciutat global i que res del que passa al món ens és aliè. I no només per imperatiu moral, que també. No ens és aliè perquè ens afecta de manera directa. Si el terrorisme jihadista té en el punt de mira el món occidental, nosaltres som els seus enemics. Si un virus nascut a la Xina ens mata és perquè no coneix fronteres.

Tres anys del 17-A amb la mirada en un judici incert

Un carrer buit. La globalització. La incertesa. La por. La incapacitat per entendre aquests fenòmens. De la mateixa manera que no entenem com pot ser que uns nois de Ripoll estiguin disposats a matar i a morir en nom d’un Déu, tampoc no entenem com un virus de transmissió animal ens ha canviat la vida. Què hem de fer? Com llegim a l’Antic Testament (i deia Pepe Carvalho), enterrar els morts. I, afegeixo, recordar-los. I perdre la por. Perquè la prudència és un valor, i escoltar els metges, imprescindible. Però no hem de quedar-nos a casa per por. Hem de sortir al carrer i estar junts des de la distància. I anar, també, a la Rambla. Avui, a recordar les víctimes del 2017. Però cada dia a fer-la nostra, a tornar-la a omplir de vida. Perquè, encara que ho sembli, no l’han tancat.