Sopar de luxe... amb productes rebutjats
BarcelonaExperiència Gastrorecup. Se l’ha inventat l’Ada Parellada. És un sopar al restaurant Semproniana amb uns quants activistes contra el malbaratament alimentari —Paco Muñoz, Gaby Susanna, Gustavo Duch...— i un responsable polític —Alfred Vara, de l’Agència de Residus de Catalunya—. Som una quinzena de persones afamades. Tan bon punt arribem, l’Ada, mestra de cerimònies, m’adverteix: “Aragay, avui no pots triar”. Els aliments els ha reunit Espigoladors, un grup que es dedica a arreplegar el rebuig de comerços i productors. Els han portat aquest matí i l’Ada ha improvisat un menú deliciós. El lema: “Aliments sense cost que no tenen preu”.
De primer em toca el clàssic trinxat de patata i col, amb rostes incloses. Als comensals que tinc a banda i banda els serveixen ous remenats amb xistorra i pil-pil de cigrons amb bacallà. Altres proven un guisadet de faves i carxofes o una crema fina de verdures. L’aigua és de l’aixeta. L’únic que no ha sortit del rebuig és el vi. Mentre clavem mossegada, el Paco, que és el que més sap el pa que s’hi dóna en això del malbaratament, ens explica algunes rutes que ha fet recollint de tot pels contenidors que de nit s’omplen amb el que llencen els supermercats: pa, iogurts, fruita, carn... Segons ell, Caprabo, Consum i Bonpreu són els únics que tenen alguna política més o menys efectiva d’aprofitament amb fins socials. A França estan a punt d’aprovar una llei que obligarà els establiments de més de 400 metres quadrats a tenir un acord amb una entitat social. Aquí ja anem tard.
El segon plat manté el nivell: broqueta amb brandada de peix i olivada negra. La Gaby, presidenta de la Plataforma Aprofitem els Aliments (PAA), em deixa tastar el seu tàrtar de salmó a l’estil cebiche. Els altres tenen llom amb molta ceba, rodó de vedella rostit o tortel·linis de carn amb tomàquet i alfàbrega. Pas mal. De la mà del Gustavo, expert en geopolítica alimentària, la conversa ha passat de l’activisme local a la denúncia global. La Nutella ha deixat de comprar oli de palma a Indonèsia perquè s’estaven carregant els boscos on viuen els orangutans. Més a tocar de casa tenim una altra paradoxa: la ramaderia intensiva fa que ja no cuidem els nostres, de boscos, que s’han convertit en carn d’incendi. O sigui, que hi ha una relació directa entre el bistec de vedella que engolim còmodament a casa i la terra cremada de cada estiu.
L’Ada, cansada, té una nit pessimista: “Amb el Gastrorecup cada vegada aprenc coses més espantoses i cada cop em fa més ràbia”. Quan ha vist les magnífiques cols que li portaven aquest matí no s’ho podia creure. Realment les llençaven? Sí, perquè només feien 900 grams, no arribaven al quilo. I les bledes, tan formoses? També, es veu que s’havien quedat un xic curtetes, per sota dels 40 cm. El problema de les pastanagues era d’excés de producció. I el de les carxofes, l’aspecte: “Duien una mena de barba hipster ”. Als súpers, si se’ls trenca un ou llencen tota la dotzena. “Doncs a Mercabarna si un palet rep un cop, queda descartat sencer”, rebla el Paco.
Ens acomiadem amb la panxa plena i la mala consciència encara més farcida. Sí, perquè en realitat tots som alhora víctimes i culpables del malbaratament, un problema glocal.
