LES MARES DEL SEGLE XXI

Totes les maneres de ser mare

Mares adoptives, afins, d’acollida i totes les que hi ha més enllà de la definició de maternitat clàssica reivindiquen que es normalitzi i visibilitzi el seu rol

“La maternitat no és només parir, és molt més. La maternitat és un vincle fortíssim amb una criatura”. Ho diu la sociòloga Marina Subirats parlant de totes les maneres de ser mare -més enllà de la biològica-, un paraigua que engloba des de les mares adoptives fins a les mares afins (nom que avui dia prefereixen utilitzar les malanomenades madrastres ), passant per les mares d’acollida, les mares monoparentals i totes les altres tipologies que van més enllà de la maternitat clàssica. “El que compta quan parlem de mares és l’afecte i la cura que es dona a la criatura, i això va més enllà de la biologia”, destaca Subirats, que tot i això reconeix que la societat encara ha de fer un canvi per acceptar totes aquestes maternitats. “Els canvis socials van molt de pressa; avui dia tot és molt accelerat, però els canvis mentals són molt més lents”, explica.

Subirats destaca que “actualment la família formada per pare, mare i criatures és només un model més dels molts possibles, però, tot i que aquest canvi és real, la mentalitat de la societat encara no l’ha processat”. “Cal més temps per als canvis mentals. Per això encara tenim un llenguatge que està basat en els models familiars antics i que els reflecteix, i és el llenguatge que transmetem als infants, que encara tenen un imaginari en el qual la família està formada per pare, mare i criatures, encara que n’hi hagi de molts tipus més”, explica Subirats. Ella creu que “ens hem d’anar obrint cap a tots aquests nous models de família perquè així aconseguirem acabar amb les frustracions i la sensació de ser un bitxo raro que tenen algunes famílies, algunes mares, per no encaixar amb el model tradicional”.

INTERACTIU ESPECIAL: Maternitats sense filtres

Mares adoptives

En aquesta mateixa línia també s’expressa la Bet, mare adoptiva d’una nena de Mali. “La maternitat referent en la nostra societat continua sent la biològica, com si fos la maternitat correcta, i les altres maternitats queden en una segona divisió, com si nosaltres fóssim mares de segona perquè no hem pogut tenir fills biològics. I això provoca que ens tinguin poc presents”, diu. El seu viatge cap a la maternitat va començar el 2008, quan, amb la seva parella, després d’intentar ser pares de manera biològica i no aconseguir-ho, van decidir començar un procés d’adopció.

Comparació

La sensació compartida entre aquestes 'altres mares' és que la societat les posa a un nivell més baix respecte a les mares biològiques

El 2011 els van assignar una nena de Mali. “El procés va ser llarg i difícil, perquè feia molt de temps que volíem ser pares”, explica la Bet. Tot i la felicitat de tenir una filla, reconeix que és una “experiència dura”. “Trobo que hi ha una gran incomprensió amb les mares adoptives”, diu, i afegeix: “Hi ha poques ganes de saber com ens sentim, la gent no vol escoltar, ni preguntar, ni tan sols interessar-se, i això passa fins i tot amb la família. És dur”. Ella explica, per exemple, que va patir una depressió postadopció però que va tenir la sensació “que no estava permès” que li passés allò perquè ella “no havia parit”.

Per tot plegat, després de tots aquests anys de mare adoptiva diu que “falta molta cultura per entendre l’adopció”. “Tot i que avui hi ha moltíssimes famílies amb infants adoptats encara em trobo amb comentaris i preguntes al·lucinants, fins i tot de professionals de la salut -lamenta-. S’ha de fer molta pedagogia amb aquest tema, perquè les mares adoptives estem molt soles”, descriu. Ella, a més, obre una altra reflexió: “Hi ha una part de les maternitats adoptives que és àmpliament silenciada, que és la maternitat de la mare biològica dels fills adoptats”. Ella, fent referència a això, diu: “La més gran de les meves tristeses és la més gran de les meves alegries, perquè la meva filla, per tal que jo la pogués adoptar, primer va haver de ser abandonada. Sense abandó, no hi ha adopció. I les mares biològiques són les grans oblidades”. La Bet creu que les mares adoptives han de fer les paus amb elles mateixes i que aquest sentiment és contradictori, agredolç, de tristesa i d’alegria alhora, de ràbia i d’agraïment. En el seu cas, diu, a casa han aconseguit “fer-hi les paus”, tot i que no en saben res de res i el Dia de la Mare sempre s’enrecorden “de la mare de Mali ”. “Però no a totes les famílies adoptives és possible aquesta reconciliació, ni volguda”, reconeix.

Mares afins

La vivència com a mare de la Sarah Lázare també té punts en comú amb la Bet, perquè ella és mare afí de dos nens i mare biològica d’un tercer. “El meu cas té una part molt típica de les famílies enllaçades, i és que em vaig emparellar amb un home que tenia dos fills”, explica. La part atípica de la història és que el primer fill de la seva parella és adoptat. Quan es van ajuntar, els nens tenien vuit anys i un any i ara, set anys després, han tingut un fill en comú. “Jo soc filla d’una família enllaçada, i això ens va ajudar molt a entendre com fer-ho bé -explica, i afegeix-: En el meu cas, el pare i la mare es porten molt bé i la meva experiència és molt positiva. Tinc molt bona relació amb el meu pare i amb el meu pare afí i d’aquesta manera la meva família d’origen ha sigut un referent per intentar construir la nostra”.

La Sarah explica que ella i la seva parella han intentat “cuidar molt la creació d’aquesta nova família”, i en fa una valoració molt positiva, “tot i que hi ha hagut moments millors i moments pitjors”. El que sí que lamenta és que “la maternitat afí -les madrastres, com se les va anomenar durant molt de temps-és una de les més invisibilitzades i discriminades, i el missatge que et llança la societat és que has de cuidar els fills de la teva parella però sense passar-te, sense robar el paper de la mare real, perquè hi ha un rerefons cultural i social que diu que la mare només és una i és la biològica”, destaca. “Però jo, que vinc d’una família no convencional, com tota la gent que ve d’aquestes famílies, sé que això no és així. Jo tinc dos pares i és la canya! I això ho he transmès als meus fills”, diu. I és que la figura de la madrastra està molt present, i de manera molt negativa, a l’imaginari col·lectiu, farcit d’exemples que trobem als contes infantils i a les pel·lícules o sèries, on aquesta figura és sempre una dona pèrfida que busca fer mal als seus fills afins.

Modificar la mirada

Calen canvis a tots els nivells, des de la legislació fins a la cultura popular, per acceptar que hi ha més d'una manera de ser mare

Una altra experiència amb què s’ha trobat la Sarah són els comentaris que durant molts anys li han fet coneguts i desconeguts, dient-li que quan fos mare biològica ja veuria la diferència entre els seus fills afins i el seu fill biològic. “Em deien: «Quan siguis mare ja te n’adonaràs». Com si encara no ho fos. Com si les mares afins no fóssim mares reals”, lamenta, i afegeix: “És com si la societat repartís carnets de mare, i a les mares afins no ens en donen”. Per això ella parla d’invisibilització. “És constant: des de l’escola fins al carrer, jo m’hi he trobat i m’hi segueixo trobant. Ja fa set anys que soc mare afí, però molta gent no es pot creure que els meus dos fills afins estiguin a la mateixa altura que el meu fill biològic”. Ella reconeix que “totes les maternitats tenen llums i foscors” però que la seva és “ durilla ”. Ara que ha sigut mare biològica, diu: “Malgrat tot, ser mare biològica és més fàcil que ser mare afí, que és molt més complicat”.

Treballar la diversitat

L’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar treballa per intentar normalitzar i visibilitzar totes les maternitats i tots els tipus de famílies que hi ha. La seva coordinadora, Berta Rubio, diu que l’objectiu de l’entitat és “acollir tota la diversitat existent de famílies a la societat”. Rubio explica que encara hi ha molta feina per fer per normalitzar aquesta diversitat. “És com el masclisme, que hi ha qui diu que ja està superat. Doncs no, no ho està. I la diversitat familiar tampoc està acceptada. Encara hi ha moltes coses que no estan regulades legalment, moltes mentalitats i aspectes culturals que s’han de canviar, molta feina per fer”, diu.

Aquesta falta de normalitat, explica Rubio, fa que molts infants, així com els seus pares i mares, “puguin sentir-se com a bitxos raros”. “I això no pot ser -destaca-. Si no normalitzem la diversitat, no normalitzarem la llibertat que tindran aquests nens quan siguin grans per formar el tipus de família que vulguin”, alerta.

En el cas de les mares, la coordinadora fa una reflexió que va més enllà: “Hi ha moltes maneres de ser mare, moltes tipologies, i dins de cada tipologia moltes maneres de viure la maternitat”. I posa com a exemple la maternitat biològica, que per a molta gent és la convencional. Rubio alerta que dins d’aquesta categoria també hi ha moltes tipologies. “Hi ha moltes maneres de viure la maternitat biològica. Per exemple, aquesta maternitat pot venir de manera natural o per reproducció assistida, pot haver-te costat molt o costat poc, i això no és el mateix; com tampoc és el mateix si ets mare als 40 anys o als 20, si tens un fill amb parella o sense... Totes aquestes són maneres diferents de ser mare”. I llavors enfoca un dels punts centrals del problema de les altres maternitats: “Hi ha mares que no són reconegudes”. “En realitat hi ha moltes maneres de ser mare, més enllà de la posició oficial, com poden ser les mares afins, les mares adoptives, les mares monoparentals, les mares tribu... Aquestes altres maternitats s’enfronten a la sacralització de la maternitat biològica, que pesa molt en la societat i en moltes dones, com si no fossis mare de veritat si no ets mare biològica”, destaca.

I en aquesta crida a visibilitzar i incloure tots els tipus de mares, algunes dones que han patit una pèrdua gestacional en un embaràs avançat o un avortament al principi de la gestació també demanen que se’ls reconegui el seu paper com a mares que han perdut un fill i que es visibilitzi, per tant, aquest dol i aquesta pèrdua que durant molts anys han sigut minimitzats i silenciats. Cal, per tant, obrir la mirada i incloure dins el concepte mare tots els tipus de mares.

Més continguts de