Una supervivent de Cambrils: “Volia que em traguessin de la llista de víctimes perquè estava saturada”

La Nuria explica que, poc després de l'atemptat, una treballadora del ministeri la va tenir tancada en una habitació i només li va demanar dades personals, com per què s'havia divorciat i quants diners guanyava la seva filla

“Com que no tenia ferides de sang, encara ha sigut pitjor”. Nuria Figueras era a Cambrils la nit del 17 al 18 d’agost quan, vuit hores després de l’atemptat de la Rambla, un cotxe va atropellar vianants del passeig Marítim i es va encastar contra una patrulla dels Mossos d’Esquadra. Del vehicle en van sortir els terroristes, armats amb ganivets i una destral. “Vaig sentir un cop i vaig veure com el cotxe quedava tombat. El meu company es va posar davant meu i quan un dels agressors era a poca distància el noi va fer un salt i el va atacar”. El Rubén, la parella de la Nuria, va rebre una ganivetada a la cara que li ha deixat una cicatriu de 10 centímetres, li ha afectat els nervis facials i li ha canviat el timbre de veu. A partir d’aquell moment va començar un calvari que encara continua un any després i que ha provocat que ella hagi arribat a fer una petició dràstica al ministeri de l’Interior: “Volia que em traguessin de la llista de víctimes perquè estava massa saturada”.

“Els fets no els pots oblidar, però les institucions tampoc han ajudat a evitar els entrebancs”, explica la Nuria, que lamenta “l’abandonament total i absolut” de les víctimes. Un dels tràngols l’ha viscut a l’hora de demostrar que el 18 d’agost a la matinada era al passeig Marítim de Cambrils i estava en perill de mort, “que són els requisits que et demana el ministeri de l’Interior per ser reconegut com a víctima del terrorisme”. La falta de ferides físiques va provocar que hagués de presentar la denúncia feta a peu de carrer la matinada de l’atemptat i els informes de l’atenció mèdica rebuda, tot i que la documentació es va perdre al ministeri. “Des de l’agost i fins al juny d’aquest any no els constaven els meus informes”, assegura la Nuria. Però després de la moció de censura del juny, amb el canvi de govern espanyol del PP al PSOE, va rebre una trucada del ministeri: “Em van dir que ja havien aparegut els papers”.

La Nuria afegeix que altres persones que també eren al passeig Marítim de Cambrils “estan igual o pitjor”, sobretot si no tenen una denúncia o cap informe mèdic d’aquella matinada: “Les persones que es van refugiar a les botigues o als restaurants de Cambrils han hagut de recórrer a les càmeres de videovigilància per demostrar que eren allà”. Encara que aquesta no ha sigut l’única mala experiència, perquè la Nuria recorda -no sap dir si va ser el mateix 18 d’agost o l’endemà- que una treballadora del ministeri de l’Interior la va visitar a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona mentre el Ruben era a la UCI. “Em va tenir tancada dues hores en una habitació i només em va demanar dades personals. Em va fer preguntes com per què em vaig divorciar i quants diners guanyava la meva filla”, relata. Des d’aquell dia no va tenir cap altra resposta del ministeri fins que, després d’insistir, a l’octubre els va assignar una psicòloga.

Una supervivent de la Rambla: “El ministeri ens ha ignorat”

El silenci com a resposta

Dels dies posteriors a l’atemptat agraeix el suport que va rebre de la Creu Roja. “Estava sola, perquè la meva família era fora, i em van ajudar, per exemple, a recollir les maletes de l’hotel”, subratlla. La Nuria i el Ruben eren a Cambrils de vacances i després havien d’anar a Calafell, on havien pagat una estada d’una setmana. Per motius obvis mai van fer aquesta part de les vacances, però l’hotel no els volia retornar l’import tot i haver sigut víctimes de l’atac. Això va fer que es posessin en contacte amb la Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT), que, segons ella, ha sigut l’únic suport per saber quina documentació havien d’aportar al ministeri de l’Interior. “Sense la UAVAT no hauríem fet res”, assegura la Nuria, que davant el silenci d’Interior -que mai li ha contestat cap correu electrònic i només l’ha trucat “alguna vegada”- va demanar deixar de ser considerada víctima, malgrat que aleshores el ministeri li va dir que no.

"Em vaig crear un mur i porto un any sense poder plorar"

La Nuria exposa que una altra disfunció ha sigut que l’Estat li va pagar una indemnització al Rubén abans que hagués enviat l’informe forense -“com van poder determinar una quantitat?”-, i qüestiona que abans del 17 d’agost tot hagi de quedar documentat: “si després et surt una patologia, ¿això ja no es valorarà?” Exemplifica que fa poc el Rubén va perdre el sentit del gust -arran de les ferides-, cosa que el va obligar a “anar a la Vall d’Hebron a corre-cuita per poder tenir l’informe”. “Les víctimes som un número”, lamenta la Nuria, que afegeix: “No s’ha après res, perquè la queixa és la mateixa que a l’atemptat d’Hipercor”. També retreu a les associacions de víctimes del terrorisme que “s’omplin la boca” parlant en nom seu, quan “ni s’han posat en contacte” amb ells. Per tot plegat, reclama que el 17 d’agost vinent “les xiulades i les picades de mans quedin aplaçades: aquest dia no és dels polítics”.

“Hem tornat a Barcelona, és com si una part del pare hagués quedat aquí”

Etiquetes

Més continguts de