Adela Cabré: “Les cases són un reflex de la nostra personalitat”

Ha tingut el privilegi de tenir dues feines, completament diferents, amb les quals ha gaudit i ha treballat molt. El seu primer ofici, llevadora, li va donar anys de joia plens de moments màgics; el segon ofici, interiorista, li ha reportat molt èxit i respon a una passió interior que li permet fer de les cases espais més agradables, que reflecteixin l’esperit de les persones que hi viuen.

Per què vas estudiar infermeria? Per obligació?

No. A mi m’agradava la infermeria, però des de petita volia ser decoradora. Vaig acabar optant per la infermeria perquè em van dir que fes una carrera seriosa i que la decoració sempre podia ser un hobby. Vaig estudiar i em vaig especialitzar com a llevadora, cosa que em va permetre treballar quasi 10 anys fent una cosa que m’agradava molt. Tot i això, continuava pensant en la decoració.

I quan vas decidir canviar d’ofici?

Va arribar un moment en què vaig veure clar que allò podia ser un veritable ofici, però necessitava formació. Hi vaig donar moltes voltes: em semblava complicadíssim perquè ja tenia feina i tres fills petits i ho veia impossible. Però em van donar molt suport i vaig pensar que no passava res per començar a estudiar interiorisme, només per provar-ho. El meu marit em va ajudar molt i deia que no podia ser que em quedés amb aquella frustració a dins. Amb 33 anys vaig reunir el coratge i vaig començar a estudiar interiorisme. No m’ho vaig plantejar com un canvi de vida radical, vaig començar a poc a poc. Llavors els meus fills tenien 2, 4 i 6 anys. Ara quan miro enrere m’agafa vertigen! Va ser complicat però tenia molta energia i moltes ganes.

¿Fa falta molt valor per prendre aquestes decisions?

Cal il·lusió i un punt d’inconsciència. L’edat et dóna un punt de consciència i responsabilitat que moltes vegades ens frena. La joventut té aquesta inconsciència que et fa tirar endavant. Finalment vaig acabar la carrera d’interiorisme i vaig començar a treballar amb muntatges efímers, jardins i terrasses, i vaig abandonar definitivament l’ofici de llevadora. I de mica en mica m’hi vaig ficar, vaig participar en un Casa Decor i ja vaig tenir un primer client, i llavors va començar tot, fins aquí.

¿T’ha servit la teva experiència com a llevadora?

Doncs m’ha servit molt pel tracte humà. Totes dues professions suposen relacions humanes molt intenses, tot i que diferents. En el món de l’interiorisme es requereix un punt més de psicologia i paciència perquè les cases són molt íntimes i tu t’impliques emocionalment amb el client, el coneixes molt i has de plasmar els seus desitjos en aquell espai. En canvi, la relació de la llevadora amb la pacient és d’entrega, és molt afectiva i dura només unes hores. El món de l’interiorisme és més complex, a més dura molt més. Quan algú s’està fent una casa apareixen totes les emocions, les més primàries: la il·lusió, la por, la preocupació, la competència... Surt tot. I tu has de lluitar amb totes aquestes emocions. A vegades no és fàcil de gestionar.

¿I no trobes res a faltar d’aquella professió?

No. Jo penso que he tingut l’oportunitat de dedicar-me a dues professions que m’han agradat molt i crec que tindré l’oportunitat d’estar present al part de les meves filles. És una professió que recordo amb molta tendresa i molt afecte, em va agradar molt. Mai ho vaig deixar perquè no m’agradés, ho vaig deixar perquè vaig sentir que hi havia una altra passió que em cridava i la vida m’ha portat aquí. No va ser gens traumàtic.

El teu canvi de vida professional et va sortir molt bé. Has tingut molt reconeixement i premis.

Sí, però crec que això no t’ha d’enlluernar. Jo penso que la fórmula de l’èxit és posar il·lusió a les coses. L’èxit de debò és seguir treballant l’endemà d’un reconeixement.

Hi ha qui diu que les cases són molt més que això. Que hi tenim lligams emocionals.

I tant. És bestial. La gent quan fa neteja de la casa o endreça és com si fes net al seu interior, se senten millor, amb menys pes, més alleugerits i depurats. Hi ha una gran connexió entre el que som i la casa on vivim, i per això ho hauríem de cuidar molt. Tothom es cuida molt externament: el cos, els cabells, com ens vestim... Però en canvi molta gent descuida les cases i en realitat són un reflex de la personalitat. Ens sentiríem molt millor si visquéssim en cases que estiguessin d’acord amb la nostra personalitat. És important que les cases parlin de tu mateix, per això la feina de l’interiorista és important, has de conèixer la persona, com viu, com és, i plasmar-ho.

¿El fenomen Ikea ha ajudat a millorar l’aspecte general de les cases i que reflecteixin millor qui hi viu?

Sí. Abans era molt difícil tenir una casa maca per pocs diners. I a més les cases eren per a tota la vida. Ikea ha ajudat a fer un canvi de mentalitat: les cases ja no són per sempre i evolucionen amb nosaltres. Ha portat un punt de frescor.

¿Com a emprenedora, t’ha afectat molt la crisi?

Sí, m’ha afectat, però crec que hi ha una part positiva, i és que ens ha obligat a esmolar l’enginy i a esprémer el cervell per buscar solucions més econòmiques per a tot.