PROSPECTIVA 2021

Una agenda per començar a desconfinar el futur

L’espècie té recursos per avançar, però per més que ho vulguem negar la condició humana viu sempre a la corda fluixa

Una agenda per començar a desconfinar el futur 2021, el que ens espera / IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ

Després de nou mesos amb sensació de viure una vida retallada, de cop les vacunes aporten una mica de moral per afrontar l’any nou. De la impotència a la potència: desconcertats per una amenaça inesperada, als governs no se’ls va acudir res millor que fer el que s’havia fet tota la vida: tancar la gent a casa. El mite de la capacitat científica i tecnològica de les societats avançades trontollava. I la por i el desconcert s’apoderaven del personal. I, de cop, els investigadors ens demostren que sí, que la ciència és aquí, i contra tot pronòstic ens porten les vacunes en temps rècord. L’espècie té recursos per avançar, però per més que ho vulguem negar la condició humana viu sempre a la corda fluixa. La vacuna comença a aclarir l’horitzó i alleuja l’estat d’ànim per afrontar el futur immediat. És hora de preguntar-nos què hauríem de fer perquè aquesta crisi esdevingui una oportunitat.

Pierre Rosanvallon constata “una distància considerable entre la consciència abstracta que tenen les nostres societats de la urgència de respondre a determinades qüestions i la feblesa de les respostes concretes que s’hi aporten”. La pandèmia ha caigut en un moment de canvi en què el model de globalització neoliberal sembla esgotat després de la crisi del 2008, sense que s’acabi de configurar el nou cicle. El virus ens ha fet prendre consciència que hi ha problemes que afecten la humanitat sencera i que només es poden resoldre en aquesta clau. I al mateix temps hem confirmat el que ja sabíem: que la humanitat no està constituïda com a tal.

Està molt estesa la creença que el canvi climàtic i la qüestió de les desigualtats, en unes societats que tendeixen als extrems i un món en què cada dia menys tenen més, són dues qüestions centrals per desconfinar el futur. Només sectors negacionistes, generalment escorats a l’extrema dreta i als autoritarismes, neguen la necessitat de canviar la relació dels humans amb la natura, de la qual formem part. I des de fa ja un cert temps la qüestió de les desigualtats ja no és un tòpic socialdemòcrata o d’esquerres, sinó que està present en les capçaleres més representatives del capitalisme liberal, que diuen, com feia un famós editorial del Financial Times de l’abril del 2020, que “els governants han d’acceptar un paper més actiu en l’economia” i que “la redistribució tornarà de nou a l’agenda”. El calendari del 2021 té prou cites per exigir el pas de la consciència abstracta (és a dir, de les retòriques exhibicions de bona consciència) a l’acte.

La desfeta de Trump no és garantia de res. La política de la confrontació i la mentida sistemàtica té adeptes arreu. Tanmateix, s’obre el retorn al multilateralisme, la via per configurar espais compartits. Però si no ens alliberem de l’ofec de la pandèmia, si es normalitza la lògica d’estat d’excepció en què estem instal·lats, l’autoritarisme pot seguir guanyant punts i la Xina es pot consolidar com l’estadi superior del capitalisme. Que la pandèmia no ens faci perdre el món de vista. Si la política ha de recuperar la iniciativa, cal posar al centre de l’escena els grans temes: la qüestió ecològica, les desigualtats, el capitalisme de vigilància, els límits als gegants digitals (instal·lats en l’atribut diví de la ubiqüitat, que els permet escapar-se del control sobirà i la imposició fiscal), la immigració i la destrucció dels sistemes de llibertats.

En aquest punt, l’actitud dels ciutadans serà determinant. Sense pressa, però sense por, cal anar reconstruint els lligams socials perduts per la pandèmia perquè la ciutadania recuperi la confiança. Cal també que els governants demostrin que a més de prohibir són capaços de fer eficient la reconstrucció després de la catàstrofe. I cal una mutació en l’actitud dels polítics del paternalisme i l’autoritarisme de la impotència a l’atenció, la cura i el reconeixement de les persones. La política ha de recuperar la iniciativa -per tant, l’autoritat i el reconeixement-, però cal que abandoni la part més ofensiva de tota la gestió de la crisi: la confrontació i la baralla permanent. En aquest terreny, Espanya i Catalunya s’han posat al nivell dels pitjors països. I ho tornarem a veure ara a les eleccions catalanes del febrer -si es fan-, en què la incapacitat de fer propostes polítiques consistents donarà lloc a una vomitiva guerra de desqualificacions, sense altre objectiu que salvar els mobles de cada casa. Hauria de ser, i em temo que no serà, l’any en què l’independentisme baixi dels núvols, deixi expressió lliure a la seva diversitat i doni consistència als seus projectes.

Sí que serà, en canvi, l’any que se n’anirà Angela Merkel, que, amb tots els seus clarobscurs, ha transmès l’autoritat moral i la dignitat que tant costa trobar. I això en un moment que Europa necessita lideratges polítics per sobre de les inèrcies tecnocràtiques. En fi, hi haurà aquest any també un aterratge a Mart a la recerca de vida microbiana. Quan el món s’encalla, sempre hi ha la temptació de mirar al cel.

image-alt

Per saber-ne més

2021: Què ens espera?