Al bar hi passa la vida Miquel Badia Ciurana

BarcelonaDurant uns quants anys, el Miquel Badia fumava els puros havans que Fidel Castro regalava a Adolfo Suárez. L’expresident espanyol era fumador empedreït però els puros no li agradaven i els donava a Antoni de Senillosa, el seu company de files al CDS. El fill de Senillosa era client d’El Bodeguín, el mític bar del carrer Hercegovina de Barcelona regentat pel Miquel. Sabent que els cigars són una de les seves perdicions, no dubtava a portar-li de tant en tant alguns ufanosos exemplars que despistava de les capses del seu pare.

L’havà i el Miquel són amics íntims. Al llarg de quaranta anys se n’ha fumat cent cinquanta al mes. Cinc al dia. Ara, a les portes dels seixanta-cinc, segueix fumant però ha abaixat el ritme. No per problemes de salut -no s’empassa el fum i els pulmons li aguanten bé- sinó perquè la pròpia vida també s’ha esponjat. I pot relaxar-se. I seure. I pensar en tot el que ha vist, escoltat i callat de darrere la barra estant.

Fins on li arriba la memòria, sempre ha volgut tenir un bar. A casa volien que estudiés però ell ni cas. Volia un bar. Entre els catorze i els vint-i-dos aprèn l’ofici al Monumental de Gran de Gràcia i després al Ricardo. Obre El Bodeguín el 1972. Primer només esmorzars. Després dinars. I també bar de copes. Aviat es converteix en un dels més concorreguts de Sant Gervasi, un barri amb intensa vida nocturna. Les previsions es desborden, el bar es fa petit i ja no s’hi cap. El 1982 és any de mudança. El local del costat és l’ideal per fer-se una mica més gran i preparar-se per a temps millors.

Riuades de joves hi van per agafar el puntet. Encara no hi ha tantes restriccions legals i tothom sap que allà els tractaran bé i que, si es comporten i van repetint, el Miquel es quedarà amb les seves cares. I tal vegada algun dia els clavarà un dels seus clàssics clatellots afectuosos. Això és important a El Bodeguín: el ritual, la sagrada litúrgia del bar de confiança, la clientela fidel. L’intangible que corona els espais emocionals, aquells indrets en què no se sap gaire bé per què un se sent com a casa.

Sota aquest sostre s’hi embriaguen fins a quatre generacions de barcelonins de la zona alta. Milions d’històries d’amor, riallades que s’alcen al cel, tiberis memorables, nits per ofegar dins el cubata, l’amiga cervesa aconsellant sempre el millor i el pitjor. Desenganys al capvespre, la ressaca matinal i la partida de cartes guaridora. Confessions que ningú pot escoltar i records d’esplendor confosos al pòsit granatós d’una copa de vi.

I el Miquel ho veu tot. Ha estripat feixos sencers de papers amb birres apuntades que mai cobrarà. Sap que el bàrman pot ser el millor psicòleg i que dir sempre que sí és la millor estratègia per no complicar-se mai la vida. Ha oblidat aquella mala nit d’un client passat de revolucions i també el secret d’alcova d’un amic amb poca força de voluntat. El bar és la millor universitat, la que li ha ensenyat tot. Només veient entrar algú per la porta ja sap de quin peu coixeja. Si només vol robar-li un tros de conversa o si malda per buscar brega a la mínima ocasió.

Quatre dècades al peu del canó

Catorze hores al dia al peu del canó durant més de quatre dècades poden esgotar el més incombustible dels guerrers. Al Miquel no. Seguiria dempeus més enllà del pròxim 1 d’abril, el dia que li tocaria jubilar-se. Potser ho farà o potser no. Sens dubte seguiria si l’alegria d’antany no s’hagués anat esvaint com el fum dels puros. Està desenganyat perquè el barri s’ha descafeïnat progressivament. Els altres bars emblemàtics han passat a millor vida. A les petites discoteques veïnes ja fa temps que la música no hi sona. Haver de fumar al carrer ha enterrat la vella cultura de bar. I, esclar, la crisi es nota. “La gent ja no riu com abans. Si algú va xiulant o cantant pel carrer ens pensem que està boig”. Si finalment es retira, vol que el bar segueixi bategant en mans d’algú que l’estimi com l’ha estimat ell. Encara que ja no hi siguin les tres mil gerres de cervesa de tot el món que li han regalat els seus clients. Encara que hagi de desar els dibuixos i caricatures del seu rostre inconfusible que ara pengen a les parets. També els pòsters del Barça, els records dels amics, les fotos d’ell disfressat de Churchill i Orson Welles per a un anunci de cervesa que mai va veure la llum perquè van prohibir la publicitat d’alcohol a la tele.

El Miquel se sent molt estimat. Ajuda a tothom i l’amor amb amor es paga. Quan alguns alts i baixos de salut l’han apartat momentàniament de la barra, no li han faltat amics per refugiar-s’hi. I tant se val quina sigui la tempesta, ell sempre torna. És una institució, un individu llegendari. Una força de la naturalesa. Si passeu per allà, potser el trobareu al carrer, assegut prenent la fresca i pipant el segon puro del dia. La seva vida és el bar. I al bar, com tothom sap, hi passa la vida.