Educació
Societat 08/01/2022

Dolors Sanahuja: "Als professors nous els diria que la intel·ligència no es mesura amb notes"

5 min
Dolors Sanahuja és l'autora del llibre 'El que vaig aprendre a secundària'

BarcelonaDolors Sanahuja va ser professora durant quaranta anys en diversos instituts de Barcelona i l'àrea metropolitana. "A les trinxeres", diu. Ha escrit el llibre El que vaig aprendre a secundària, amb anècdotes reals, després d'una "reflexió crítica" sobre la seva experiència com a docent. Un sector que ara veu "desorientat" i "una mica negre".

Per què va escriure el llibre?

— Era una manera de tancar un capítol de quaranta anys d'una professió que sempre he fet molt a gust. A més, sempre parlem molt dels adolescents i joves, però no tenim la seva veu, i jo tenia la sort de tenir-la i ho volia aprofitar. Hi ha llibres sobre secundària, però són molt teòrics, i els que no ho són tant tenen un regust negatiu, pessimista, de queixa, i jo volia donar una altra mirada perquè també fos útil per a les noves fornades de professors que ara fan el màster i s'incorporen a la docència i potser van una mica despistats.

Què diries a aquests professors que ara comencen?

— Tres coses. Primera: diem que és una feina molt vocacional, però jo diria que no, que si ho és doncs felicitats, però no podem esperar que milers de professors siguin vocacionals. El que sí que podem exigir és que siguin bons professionals, i que tinguin ganes de fer bé la feina. Segona: que no pensin que són professors d'una matèria, encara que les oposicions siguin només d'una assignatura. Un professor d'ESO ha de ser un professional formador que generi ganes d'aprendre. Jo m'he passat la vida fent socials i m'agradaria saber per a quants nois ha sigut útil conèixer la Guerra Civil Espanyola. El que és important és plantejar-los preguntes i tenir capacitat de reflexió, que és més valuós i sembla fàcil però costa molt. És més fàcil fer-los empollar i vomitar el que han estudiat per a l'examen.

Però una cosa no està renyida amb l'altra.

— En un costat de la balança hi ha els continguts i en l'altre hi ha la manera com treballem aquests continguts. Si ho vols fer a través de la reflexió, de les preguntes, de la interacció, el procés d'aprenentatge és més lent. La dificultat és trobar el punt mitjà: explicar els continguts però alhora fer-los reflexionar, perquè el contingut pel contingut no serveix per a res.

Quin és el tercer consell per als nous docents?

— Que la intel·ligència no es mesura amb les notes. És la suma de més factors, i un d'aquests factors és la part emocional de l'alumne. D'un alumne se n'ha de saber el nom, se l'ha de tractar com una persona. En una classe de trenta alumnes, amb problemes autèntics de comprensió n'hi ha dos o tres. No parlo del nivell de formació que poden tenir, parlo d'autèntiques dificultats. Si el fracàs escolar, quan no l'emmascarem fent aprovar tot déu, té uns percentatges tan elevats no és perquè els alumnes siguin rucs, és perquè el problema està en un altre lloc.

On hi ha el problema, doncs?

— En diverses causes que es barregen. La dificultat és saber destriar el que està frenant l'aprenentatge de cadascun dels alumnes: la situació que viuen a casa, un nivell de formació baixet, el fet que els seus interessos no tinguin res a veure amb el que es fa a l'aula, problemes emocionals externs, problemes d'edat, o també com estàs fent tu l'assignatura. Això és important, perquè molts professors pensen que tots els problemes venen de fora i no s'autoavaluen com a professor sobre el que estan fent. Jo, d'autocrítica entre els companys, n'he trobat molt poca.

Al llibre diu precisament que tot i que hi ha moltes maneres negatives d'exercir la docència hi ha molt poca autocrítica al col·lectiu.

— He fet de professora en quatre centres i he participat en diferents associacions. Crec que només un 10% dels professors que he conegut tenen capacitat d'autocrítica i de pensar que si les coses no surten bé a classe és perquè són ells els que no les fan bé. M'he fet un fart de sentir que els nens no estudien, que els pares no se'n cuiden i que l'administració no fa res, i la visió que tot és culpa dels altres és molt còmoda.

Això pot abocar alguns alumnes al que defineix com a "fracàs qualitatiu". Què és?

— El fracàs qualitatiu és molt greu: són els nanos que aproven per mèrits propis però que només aproven, perquè per a ells els estudis només serveixen per tenir una nota per accedir a uns altres estudis superiors, i no per tenir una bona experiència ni per tenir ganes de continuar estudiant i formant-se. Lamentablement, hi ha molts estudiants així.

Què ha de fer un docent davant d'un alumne al caire del fracàs escolar?

— Als nanos que tenen moltes barreres mentals a l'hora d'acceptar l'aprenentatge te'ls guanyes amb afecte. No amb pena ni compassió, sinó amb afecte i exigència. El pitjor que li pot passar a una criatura és no tenir afecte. Si no tens afecte a casa però el trobes a l'escola, t'ajuda enormement. Si no hi ha compensació afectiva per algun costat no hi ha res a fer.

Aquí entra en joc l'autoritat del professor.

— Sí, l'autoritat moral, que no té res a veure amb la disciplina. El professor s'ha de mirar la classe, presentar-se i aprendre's els noms de tots els alumnes. De seguida s'adonarà de qui són els alumnes amb ganes de cridar l'atenció de manera negativa, els quals no s'ha de ridiculitzar mai. Els ha de cridar per privat i per separat i parlar-hi. L'autoritat moral es guanya amb l'exemple, perquè els nens no són rucs i veuen de seguida qui tenen al davant. Demanar perdó als alumnes no és debilitar la teva figura, sinó reconèixer que els mestres també ens equivoquem. Cal tractar els alumnes amb respecte, afecte i exigència.

Ser el professor que t'hauria agradat tenir.

— Exactament això. En quaranta anys que he fet de professora no he tingut mai problemes amb alumnes o amb pares. He tingut alumnes difícils, però els he sabut gestionar. No he expulsat mai cap alumne. I he estat en centres públics a Nou Barris, a Castelldefels i a l'Eixample.

I com ho ha fet?

— A l'hora de fer classe, tot depèn dels valors, de la confiança en tu mateix i de saber què vols fer amb la teva professió.

¿Recorda el millor i el pitjor dia com a professora?

— De millors n'he tingut moltíssims. Em posaré a plorar i tot. [S'emociona.] El millor va ser un dia de final de curs, quan el millor alumne de la classe va fer un parlament públic donant-me les gràcies per la feina feta, i després em van cridar uns alumnes amb deficiències cognitives perquè també volien fer el seu parlament, i em van dir que era la millor professora que havien tingut. Per a mi va ser molt significatiu que el més bo de tots i els nanos amb més problemes m'agraïssin la feina feta. I el pitjor va ser quan començava a ser professora i em vaig trobar uns nanos amb ganes de ridiculitzar-me.

Què és el que més li feia gaudir de la feina?

— Quan tota la classe participa, quan veus que t'esperen amb il·lusió, i quan fèiem dinàmiques de grup. I en els últims anys també vaig valorar molt les hores que em passava fent tutories individualitzades als alumnes amb mancances afectives.

Un professor em va dir un dia que el que més el feia patir era que a la classe algú patís bullying i ell no ho sabés veure. Què és el que més la feia patir a vostè?

— Un dia una mare em va demanar una entrevista i em va explicar que la seva filla s'havia intentat suïcidar dues vegades. Jo no m'ho podia creure, perquè era una noia que no donava cap problema, que treia bones notes. Com havia d'imaginar-me jo que una criatura així hagués fet dos intents de suïcidi? Vaig decidir que havia de saber qui tenia a la classe i em vaig inventar el Diari de tutoria. Cada nen tenia la seva llibreta. Aleshores tenia 42 alumnes, i en hores extres em llegia el que ells apuntaven a les 42 llibretes. Llegia coses que em posaven la pell de gallina, però mai els jutjava. Quan veia una situació difícil, cridava l'alumne i fèiem tutories individualitzades.

stats