Antonio Casero: “El fet cultural és el que marca la diferència amb els altres pobles”

Fa més de mig segle que Antonio Casero (Marchena, Sevilla, 1943) va arribar a Menorca, el mateix dia que feia 19 anys. El 23 de setembre passat, l’illa li va retre un sentit homenatge pels seus “55 anys de ciutadania menorquina”. I és que, en aquest mig segle, trobem Antonio Casero en la creació dels moviments juvenils de Menorca, en l’impuls per crear la delegació menorquina de l’Obra Cultural Balear, a primera fila de les accions que van portar a preservar l’Albufera des Grau, en la promoció de les associacions de veïns, en l’Escola Sindical, en la Mesa Democràtica de l’illa, al capdavant del PCE de Menorca, forçant com a regidor el canvi de nom de carrers i places franquistes, col·laborant en la fundació del GOB menorquí, impulsant l’Enciclopèdia de Menorca i, entre moltes iniciatives més, facilitant la implantació a les Illes del repetidor de la televisió catalana i al capdavant del suport menorquí al dret a decidir. De Casero, el filòleg menorquí Joan Francesc López Casasnovas afirma que “té una consciència cívica indoblegable, un arrelament absolut a Menorca, sense perdre les seves arrels andaluses ni l’esperit de solidaritat fàctica amb la terra on va néixer”.

Se li han reconegut públicament 55 anys de menorquinitat. Quin significat té, per a vostè, el concepte?

La menorquinitat, com qualsevol altra identitat, és sobretot un compromís social i cultural. La pertinença a un lloc no és figurar al padró municipal, sinó integrar-t’hi i treballar per fer que altres persones com tu tinguin una voluntat integradora. No són menorquins només els nascuts a l’illa. Menorquins ho som tots aquells que defensam la cultura d’aquest poble, que consideram el nostre.

Només tenia 19 anys i hi va arribar d’Andalusia buscant feina. Com va néixer aquesta inquietud per la cultura?

Provenia de la classe que anava a jornal a Andalusia i això volia dir molta pobresa. A Menorca, de seguida vaig conèixer el capellà Josep Castell i em vaig implicar amb les Joventuts Obreres Catòliques (JOC). Jo era molt jove, acabava d’arribar a Menorca, però se’m feia evident que allò que més patia el nostre poble era una repressió cultural. A més, si volíem organitzar el moviment obrer, havíem de fer dues coses bàsiques: crear una consciència obrera i, molt important per aconseguir-ho, elevar el nivell cultural dels treballadors. Abans i ara, s’ha d’assumir que el fet cultural és el que marca la diferència amb altres pobles. La cultura és l’eina més poderosa i efectiva per reduir la diferència entre les classes socials, per prendre consciència dels teus drets, i és la fórmula més eficaç per a la necessària integració. La cultura és també la via per practicar la fraternitat, un concepte revolucionari en el qual avui s’hi pensa poc o gens.

En parla amb nostàlgia?

No és nostàlgia, però sí que observo que la societat menorquina ara es mostra més apàtica en aquest sentit. No veig gaire interès a cercar mecanismes d’integració social. Com passa en molts altres llocs, a Menorca hi ha importants comunitats -musulmans, africans, equatorians, etc.- que viuen d’esquena als menorquins, i els menorquins els donen l’esquena. Hauríem de ser conscients que el futur de la cultura menorquina està en el conjunt de la societat actual, no només en una part, ni tampoc només en els llibres o en les pedres talaiòtiques. Cal fomentar la consciència de poble en tothom per ser una comunitat que camina junta i capaç de planificar i decidir el seu futur.

Tota la seva trajectòria és una reivindicació del poder de la col·lectivitat i un treball constant per articular-la.

Des de sempre he tingut clar que tot allò que s’ha aconseguit socialment i culturalment és perquè la gent hi ha lluitat. És la ciutadania la que conquista els seus drets. Són els moviments socials, no el poder polític, els que poden guanyar espais de llibertat i afavorir els grans canvis.

Últimament, des de Menorca, vostè ha estat en primera línia de nombroses mobilitzacions en defensa del dret a decidir, amb una crida clara per la democràcia participativa.

Es fa molt evident que la democràcia ha de ser participativa, no representativa. Cal avançar cap a la democràcia participativa, i aquesta comença amb el dret a decidir, un dret inqüestionable. Un altre cop he d’insistir que també és la gent la que té el poder de fer canviar les lleis, de transformar el sistema. Els activistes no podem pensar a complir la legalitat, sinó a transformar-la. No hauríem fet res mai anant darrere de la legalitat.

Com a menorquí, fins a quin punt se sent lligat a Catalunya?

Menorca i Catalunya mantenim una relació de gran fraternitat. Catalunya ha estat la via natural per a una illa que sovint ha hagut de patir i pateix Madrid i Mallorca. Van ser catalans els que ens van ajudar a aconseguir la protecció de l’Albufera des Grau, una de les grans fites territorials que ha assolit Menorca. I en tots els moviments que hem tirat endavant, socials, culturals i sindicals, els hem tingut al costat. Personalment, hi tinc grandíssims amics. Com a societat, som grans amics.