Societat 17/11/2017

Antonio Fabregat: “És un error no ensenyar a parlar en públic des de primària”

Entrevista al comunicador, autor del llibre ‘Convence y vencerás’

Elisabet Escriche
4 min
Antonio Fabregat imparteix classes d’oratòria a estudiants de màsters i a alumnes de secundària i batxillerat.

A més de tenir la seva pròpia empresa i d’estudiar, Antonio Fabregat també imparteix classes d’oratòria a estudiants de màster i a alumnes de secundària i batxillerat.

Aquest any ha guanyat el Mundial de debat i els dos anys anteriors va ser triat millor orador del món. També ha estat 12 cops campió d’Espanya. Com va començar?

Per casualitat. A 4t d’ESO un professor em va oferir participar en un concurs de debat de la Comunitat de Madrid. No tenia ni idea del que era, però vaig provar-ho. Em va agradar perquè fomenta el pensament crític, et convida a posar-te en el lloc de l’altre i permet un ampli creixement intel·lectual i professional. Des de llavors he anat participant en diversos campionats. Mai he tingut por de parlar en públic, però sí que he hagut d’entrenar la capacitat d’argumentar, raonar i exposar amb eficàcia.

Al llibre diu que la por que fa parlar en públic és als primers llocs dels rànquings sobre fòbies, fins i tot per sobre de la por de morir. En què fallem?

A no ensenyar a parlar en públic des de primària. És un error. Parlar en públic no és gaire més difícil que jugar a bàsquet o conduir un cotxe. Senzillament s’han d’adquirir uns hàbits, agafar una rutina i perdre la por a poc a poc. És molt més fàcil incorporar-ho des de petits, igual que aprendre un idioma. Als països anglosaxons, per exemple, a partir dels cinc anys els nens fan exposicions orals o expliquen als professors què han fet el cap de setmana davant de tota la classe. Aquí, fins al batxillerat o la universitat no ens enfrontem a situacions d’exposició pública o de defensa d’una idea. Això fa que amb 25 o 30 anys, si ens toca fer-ho per obligacions professionals, tinguem por de les expectatives i del fracàs.

¿El professorat està preparat per ensenyar als nens a ser bons oradors?

Molts professors de llengua no estan acostumats a fer-ho, però això no ha de ser un obstacle; es pot fer formació o que les escoles contractin experts. El que està clar és que el sistema educatiu ha d’assumir aquesta competència. No només ha de potenciar habilitats dures com la llengua, les matemàtiques o la física, sinó que també ha d’ensenyar a parlar en públic, a negociar o a gestionar problemes.

Què cal fer per vèncer aquesta por escènica que pateixen molts adults?

Fer un procés, amb l’acompanyament de professionals, per guanyar confiança, adquirir dinàmiques de seguretat a l’hora d’exposar en públic i trencar les barreres, no trencades de petits, per generar capacitat de persuasió com a comunicador.

Quins són els principals errors que es cometen en parlar en públic?

El primer és la falta de preparació. Moltes vegades es creu que n’hi ha prou portant preparades unes línies escrites i llegir-les. És molt important, però, utilitzar bons exemples o no quedar-te en blanc. Un altre aspecte és adaptar el missatge al públic al qual t’adreces i a les circumstàncies que et trobaràs. Quan surts de festa, no expliques de la mateixa manera el que t’ha passat als teus amics que a la teva mare. I, finalment, un altre error habitual és elaborar un missatge excessivament tècnic. S’ha de fugir de l’obscurantisme i pensar quina és la millor manera de fer que el missatge sigui clar i atractiu per a l’audiència.

I en comunicació no verbal?

No tenir un contacte visual que permeti generar i mantenir l’atenció de la teva audiència. Molts cops la persona que parla mira a terra o cap amunt. També s’acostumen a fer gestos involuntaris que transmeten deixadesa, passotisme o falta de confiança, com ara plegar els braços o posar una mà a la butxaca.

Afirma que acabar un discurs amb “Això és tot, moltes gràcies” és l’anticlímax. Com ha de ser un bon final o principi?

El més important és que no sigui irrellevant. Cal intentar allunyar-se de frases rutinàries com poden ser “Bon dia, avui parlarem de...” i evitar exemples controvertits per no posar-te part del teu auditori en contra. Barack Obama sempre utilitzava una petita història de poc més de trenta segons quan començava un discurs per captar l’atenció del públic, i Steve Jobs, al final de les seves conferències amb periodistes, sempre acabava dient “Una cosa més”, que acostumava a ser la presentació d’un nou model d’Apple.

Posa l’exemple de Barack Obama. A nivell estatal quins polítics són bons comunicadors?

Albert Rivera i Pablo Iglesias. Tenen dos estils de comunicació diferents. Rivera és més transparent, ordenat i estructurat i acostuma a començar amb cites de referents polítics. Iglesias, en canvi, és molt directe i genera un gran impacte en la seva audiència, però li costa més provocar empatia en els que no li són afins. En el panorama català, un bon orador és Gabriel Rufián. Malgrat que té un discurs que acostuma a buscar la polèmica, té una comunicació directa.

A qui suspèn?

Els que depenen d’un paper per saber què han de dir i no adapten les seves intervencions a les circumstàncies d’un discurs anterior. Això no vol dir que no puguin tenir un paper amb quatre notes, sinó que no poden dependre’n. Un clar exemple és Rajoy. De fet, quan no té papers és quan més bé comunica. Una altra mala oradora seria l’exalcaldessa de Madrid Ana Botella.

stats