“Balla sempre, no renunciïs al que et fa feliç pel que diran”

Barcelona“Balla i gaudeix de la dansa, balla molt, balla sempre!” Alguna cosa es va remoure dins del David López quan, fa uns dies, va llegir a les pàgines d’aquest diari el cas de l’Albert (nom fictici), un nen de només nou anys que va haver de canviar d’escola per trencar amb les burles dels companys de classe per la seva afició al ballet i que ara entomava -amb por- el repte d’explicar als nous amics que balla. “Els nens li deien que no podia jugar amb ells perquè no era un machote ”, lamentava la seva mare, que recordava que l’assetjament havia anat a més quan el nen va començar la primària i, de cop, els companys van considerar que no encaixava en el clixé, que era “el raret” i que això era negatiu. Cadascuna de les paraules del noi i, sobretot, les de la seva família van fer que el David revisqués el que va passar amb el seu fill Blai, que ara té 16 any i estudia dansa contemporània al Conservatori, a Barcelona.

Ell també va haver de fer-se fort per plantar cara a la tirania del futbol -“No jugar-hi no és ser raret”, reivindica ara- i va acabar canviant d’institut a segon de l’ESO per una barreja de factors: la necessitat de trencar amb qui l’assetjava i la decisió d’encaminar el seu futur professional cap a la dansa. Ara estudia de manera intensiva: al matí fa primer de batxillerat i a la tarda quatre hores i mitja de dansa contemporània. Tot, al Conservatori Professional de Dansa. Si li hagués de donar un consell a l’Albert, té claríssim quin seria: “Balla sempre, no renunciïs al que et fa feliç pel que diguin els altres”. Sap per experiència que això no sempre és fàcil però diu que ell mai no s’ha plantejat deixar la dansa, que això estava per sobre de qualsevol burla i que té “la sort” d’haver tingut la família al costat.

Aquesta és, de fet, la gran diferència que esgrimeix quan el comparen amb Billy Elliot. Ell mai no va haver de fer front a l’oposició de la família, la va tenir al costat, i van ser els seus pares els que li van proposar apuntar-se a classes de dansa quan van veure que no aixecava un pam de terra i ja es posava a ballar amb qualsevol ritme i que sempre s’apuntava als balls de final de curs de l’escola. Si havia de fer una extraescolar, seria dansa. Una decisió que, com en el cas de l’Albert, comporta haver de lluitar per mantenir-la. No hauria de ser així, però passen els anys i la història es repeteix: les burles, el buit al pati, a l’hora d’educació física, les bromes mal intencionades... El grup que segueix el que marca el líder...

Per al Blai, entrar el Conservatori va comportar trobar estabilitat, envoltar-se de nois que havien patit situacions similars i, el més important, deixar de ser jutjat: “Aquí soc un més, ballo perquè m’agrada i perquè m’hi vull dedicar professionalment i ja ningú no ho qüestiona”.

Per això, diu, vol enviar un missatge a nens com l’Albert: “És possible. És difícil i és dur, però si realment t’agrada, dona-ho tot”. A la seva classe, els nois són minoria i tots han viscut experiències similars a les seves.

Atrapats en clixés

Diu que el sorprèn, però només a mitges, que passin els anys i els nens que decideixen apuntar-se a dansa o a ballet siguin la diana de les crítiques: “Vivim atrapats en certes coses i és una pena que facin renunciar els nens a la seves il·lusions”. Veu com una cosa positiva el boca-orella entre persones que han viscut situacions similars per convertir-se en referents d’èxit: “La meva experiència és que les coses sempre van a millor i que el món no s’acaba quan et sents assetjat, que has de continuar”. Ara té al davant dos anys més d’estudis al Conservatori i, després, diu que el seu gran repte serà presentar-se a audicions. Vol marxar a l’estranger a ballar en companyies, poder ser un ballarí que trepitgi molts escenaris. “M’hi vull dedicar professionalment”, resumeix.