A Barcelona no li agraden les altures

BarcelonaQuè fem a l’antiga presó Model? ¿L’enderroquem tota -o, com a mínim, una bona part- i convertim l’espai en un gran parc que oxigeni la trama de l’Eixample? ¿O la conservem gairebé sencera per respecte al patrimoni i per reconvertir espais en els equipaments necessaris en una zona tan històricament mancada? El debat, obert ara en diferents articles d’opinió publicats en aquest diari, va, però, molt més enllà de les dues illes de cases que ocupa l’antic centre penitenciari -que, per dimensions, tampoc podrien convertir-se en el gran pulmó verd de la ciutat i que ja tenen uns usos assignats-. És una discussió que transcendeix, també, els límits de l’Eixample: ¿com pot una ciutat tan densa com Barcelona -hi viuen unes 16.000 persones per cada quilòmetre quadrat- alliberar espai per al verd? ¿Hauria de plantejar-se créixer en vertical?

La ciutat, que tradicionalment s’ha oposat a la construcció de grans gratacels, té com a edificis més alts l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, que fan 154 metres i queden a anys llum de megaconstruccions com el Burj Khalifa de Dubai, que, amb 828 metres, és l’edifici més alt del món, i també de torres com la de Cristal, a Madrid, que amb 249 metres és la més alta de l’Estat. A la capital catalana està previst que, quan la Sagrada Família completi la seva torre central, la de Jesús, passi a ser l’edifici més alt de la ciutat. L’alçada de la torre, de 172 metres, queda limitada per la voluntat de Gaudí de no superar Montjuïc. L’economista i exconseller Andreu Mas-Colell demanava fa uns dies en un article a l’ARA que s’abordés el debat de l’altura com a via per guanyar espai. Un tema que trepitja molts ulls de poll i que, com entoma l’arquitecte Esteve Bonell, és “una de les controvèrsies de l’urbanisme contemporani”. Els gratacels tenen mala fama a casa nostra, i la necessitat de mantenir la coherència urbanística i el caràcter mediterrani de la ciutat són límits infranquejables per a la majoria. Barcelona no és Dubai. Ni Las Vegas. Però potser la Torre Agbar es podia haver fet una mica més alta, admeten arquitectes com Fermín Vázquez, que va treballar en el projecte. I potser la ciutat té espais on un edifici alt no faria mal als ulls sinó al contrari, defensen altres, com Josep Ribas, autor amb Jean Nouvel de l’Hotel Catalonia Fira, de la plaça Europa de l’Hospitalet -que ha tingut menys recança que Barcelona a l’hora de construir en altura-. Ribas creu que, amb una normativa molt clara, la ciutat es podria permetre algun gratacel com a solució per alliberar espai per al verd i per permetre edificis que tinguin usos combinats.

El debat se centra en el quant, el com i l’on. I té grans detractors, que defensen que hi ha altres maneres de guanyar espai que no posen en risc la identitat de la ciutat. Com els interiors d’illa, les cobertes verdes o els carrers pacificats. De moment, l’equip de govern d’Ada Colau no té cap intenció de posar els gratacels sobre la taula com a solució a la manca d’espai. Ni a la Model ni enlloc. El director de Model Urbà de la ciutat, Ton Salvadó, defensa que créixer en altura suposa densificar més determinades zones i que això “agreuja els conflictes de la ciutat compacta”. Assegura que encara que alliberi espai, aquesta opció fa créixer les necessitats de mobilitat dels residents, i que l’objectiu del govern municipal és, precisament, recuperar metres quadrats del domini del vehicle.

Una ciutat més densificada

La batalla, doncs, l’enfoquen en plans com el de les superilles. “No preveiem gratacels, treballem per millorar les condicions d’habitabilitat”, resumeix, i posa en valor projectes de verd com el que s’està fent a les Glòries o el futur Parc dels Tres Turons. Salvadó remarca, a més, que Barcelona no es pot comparar amb ciutats que tenen un gran parc central, com Nova York, perquè aquí hi ha altres elements, com els pulmons verds de Montjuïc i Collserola. I el litoral.

Per a l’arquitecta Maria Sisternas, en canvi, l’aposta per la qualitat de la ciutat passa per fer-la més alta en determinats punts. El seu ideal, explica, seria fer créixer fins a les 16 plantes un edifici cada nou illes de cases. “Densificar és un tema ingrat però que s’ha d’abordar”, assegura. Entén que la mesura serviria per alliberar sòl i poder tenir verd i habitatges de més qualitat, i apunta, en aquest sentit, que els gratacels tenen mala fama perquè s’associen als pelotazos però que es pot fer habitatge social en alçada i que això permetria tenir uns estàndards de qualitat més elevats que els actuals perquè els pisos tindrien més llum, més ventilació i vistes. Apunta, això sí, que la ubicació dels edificis alts s’ha d’estudiar molt bé per veure quin impacte té en l’ skyline i en la relació entre els punts emblemàtics actuals.

L’arquitecte Carlos Ferrater, que ara treballa en la transformació de la torre del Deutsche Bank, en canvi, no es declara partidari de créixer en altura i defensa que Barcelona ja és una ciutat prou densificada. Creu que cal explorar altres formes de guanyar verd, com ara alliberar més interiors d’illa o convertir la muntanya de Montjuïc en un espai més accessible a la ciutadania, amb projectes com l’arribada del metro o la construcció d’un remuntador que permeti arribar des de la ronda Litoral fins a la porta del castell. “A Montjuïc s’hi podria restringir la circulació de cotxes i és un espai verd meravellós”, apunta.

Crear més carrers verds

Enric Batlle, que des de l’estudi Batlle i Roig ha treballat en projectes com el carril bici que enllaça Esplugues i Barcelona, també defensa altres maneres de guanyar verd que no impliquin la construcció d’edificis més alts: “El gran parc de Barcelona és Collserola, i els corredors verds han de ser els carrers que vagin quedant sense trànsit. El verd s’ha de guanyar a tot arreu”. No comparteix que cada cop que es pensa un projecte per a un espai, com és el cas de la Model, s’hagi de decidir fer-hi un parc, sinó que posa l’èmfasi en la necessitat de fer carrers cada cop més verds. I recorda, també, que la Barcelona metropolitana, que acostuma a estar en boca dels polítics en campanya electoral, s’ha de tenir en compte a l’hora de prendre decisions urbanístiques i de planificar l’habitatge i les zones verdes. És a dir, que la limitació que suposen el Besòs, el Llobregat i Collserola no és real. En zones concretes com el 22@ o els marges de la Sagrera creu que es podria ser més liberalitzador i admetre algun edifici més alt. Tot, amb una normativa molt clara i sense atemptar contra la fesomia de la ciutat.

Esteve Bonell, que defensa “l’equilibri de dimensions” com un dels grans atractius de Barcelona, tampoc creu que s’hagin d’escampar gratacels per l’Eixample o Ciutat Vella, però no veu malament fer edificis una mica més alts en llocs de nova generació com les Glòries, l’entorn de la Sagrera o les ribes del Besòs i el Llobregat.

El problema, diu, és saber quina és l’altura lògica en cada cas, i cita l’exemple de l’Hotel W, que creu que hauria d’haver sigut molt més alt: “El lloc era idoni i en canvi es va rebaixar per construir uns blocs sense interès arran de platja”.

L’arquitecte Josep Ribas també defensa que hi ha zones que permetrien cert creixement en alçada. Elogia, per exemple, el model de la Vila Olímpica, que és regular amb elements puntuals com les dues torres.

L’exemple de la Diagonal

L’exemple, per a l’arquitecte Josep Lluís Mateo, seria l’avinguda Diagonal, que, tot i la imatge de continuïtat, té punts destacats, com la trobada amb Balmes, on hi ha l’edifici del Banc Sabadell. Mateo no veu necessari superar el sostre que marquen actualment els edificis més alts de Barcelona i cita com a línia vermella del debat el fet que la ciutat no ha de renunciar al seu model, no pot perdre la potència de “ciutat densa mediterrània”.

Per a Fermín Vázquez, l’explicació és clara: si fins ara Barcelona no ha tingut grans gratacels és “potser perquè no els necessita per comunicar el seu missatge”, com sí que han de fer d’altres ciutats. Creu que, en termes generals, créixer en altura no és una necessitat a la ciutat i que hi ha estratègies més eficaces per guanyar espai, com alliberar interiors d’illa o prendre metres quadrats al trànsit.