Barcelona-Madrid: dues receptes oposades davant la crisi de l'habitatge

BarcelonaLa clàssica confrontació entre les ciutats de Barcelona i Madrid ha viscut aquest dimecres un nou capítol al Senat en el tema de l'habitatge. Els alcaldes de les dues capitals, Jaume Collboni i José Luis Martínez-Almeida, han comparegut davant la cambra alta espanyola per explicar les receptes que cadascú està aplicant per fer front a la crisi residencial de les seves ciutats. No ha sigut un cara a cara com a tal –han intervingut per separat–, però ha servit per constatar que avui en dia els models de Barcelona i Madrid en aquest camp són diametralment oposats.

Ben aviat s'ha fet evident la principal diferència de criteri entre els dos alcaldes. Mentre que Collboni fa temps que presumeix d'estar "canviant les regles del joc" i d'haver fet de Barcelona punta de llança de la regulació del lloguer, Almeida ha començat la seva intervenció criticant que es reguli el mercat. El dirigent popular ha dit que la llei estatal d'habitatge i mesures com el topall del lloguer suposen un "estrangulament" i un "intervencionisme excessiu" i consoliden una desproporció entre les obligacions de "l'arrendador i de l'arrendatari".

Segons Almeida, la recepta hauria de ser completament diferent i s'hauria de basar en ampliar l'oferta construint habitatge. Per això ha defensat "facilitar la vida als promotors immobiliaris des del punt de vista fiscal i regulatori" incentivant la "construcció ràpida". En aquest sentit, ha presumit que Madrid és la ciutat d'Europa amb més sòl preparat per construir i ha assegurat que l'Ajuntament té ara mateix capacitat per donar 60.000 llicències per construir pisos.

Més enllà de l'activitat privada, l'alcalde de Madrid ha tret pit també de l'aposta pública que ha dit que fa la capital espanyola. Així, ha assegurat que l'any passat Madrid va construir més habitatge públic que Catalunya, Astúries, Navarra i Castella-la Manxa juntes, i ha arribat a dir que l'empresa municipal pública és amb 10.000 habitatges la "promotora pública d'habitatge més gran d'Espanya". Una dada que els grups li han rebatut recordant que ara mateix Barcelona té més pisos públics i que, a més, si es té en compte la població de cada ciutat, el pes de l'habitatge públic a Madrid és inferior.

Tot i que els dos alcaldes han remarcat que no volien "confrontar" les ciutats, sí que han tingut temps per qüestionar algunes decisions. Així, Almeida s'ha mostrat contrari a aplicar el topall del lloguer a Madrid al·legant que "no hi ha cap lloc" on hagi baixat el preu del lloguer sense que al mateix temps no s'hagi reduït substancialment l'oferta d'aquest tipus d'habitatge. Collboni, per la seva banda, ha defensat que el model de Barcelona funciona i ha recomanat que Madrid també "apliqui la llei".

Regular la compra per a no residents

De fet, durant la seva intervenció a la cambra alta l'alcalde de Barcelona ha anat més enllà i ha demanat més regulació. Collboni ha subratllat que una part important de la compra d'habitatge en grans ciutats la fan extracomunitaris no residents a Espanya, que "només hi volen passar pocs dies de vacances". "Amb això també hauríem de fer alguna cosa", ha alertat Collboni, que ha destacat que és un fenomen que no només afecta Barcelona, sinó que també passa en ciutats com Alacant, Palma i Màlaga.

Tot i que ha admès que tothom està d'acord que cal construir habitatge i que cal afavorir també l'oferta privada, Collboni ha dit que "mentrestant calen més mesures per possibilitar l'accés a l'habitatge". En aquest sentit, ha argumentat que gràcies a l'aplicació de la llei d'habitatge s'ha aturat l'augment dels preus del lloguer. Ha explicat que mentre que entre el 2014 i el 2024 el preu del lloguer a Barcelona va pujar un 78%, des de l'aplicació del topall ha baixat un 4,9%.

Collboni ha reivindicat també altres mesures que està duent a terme Barcelona per intervenir en el mercat d'habitatge, com ara la decisió d'eliminar tots els pisos turístics a finals del 2028 i la compra d'edificis sencers a través del tempteig i retracte. Ha dit que aquestes mesures, juntament amb la construcció pública, han de permetre que un 15% del parc d'habitatge de la ciutat sigui públic.