Sant Antoni vol salvar el bar on els rellotges anaven al revés

Barcelona"Menys néixer o morir algú, crec que aquí hem vist de tot", resumeix Xavi Pagès, més conegut com Xavi Prize. Parla des del darrere de la barra del bar Prize, al barri de Sant Antoni de Barcelona. De què té fama el local? "De tot", assumeix. Recorda els anys canalles, quan podien estar oberts durant tota la nit (aixecaven la persiana el divendres a mig matí i no l'abaixaven fins diumenge passada l'hora del dinar). Dos rellotges, ara ja sense busques, amb els números col·locats del revés, recorden l'època en què s'hi entrava i ningú no sabia quan en sortiria. "Aquí no hi ha hores, anem a contratemps", explica Prize, orgullós d'uns rellotges que va fer el seu pare. Entre aquelles quatre parets hi passava (i hi passa) pràcticament de tot. Fins al punt que una inspecció policial els va sancionar fa anys per tenir-hi una iguana ("animal tropical en exposició pública"), que ja s'ha convertit en un dels símbols del local. S'hi programa música en directe o poesia dues o tres nits cada setmana i s'ha constituït com a espai cultural. Xavier Theros, que hi va fer algunes de les primeres actuacions amb Accidents Polipoètics, destaca que gràcies a la xarxa de locals com el Prize van poder néixer molts projectes artístics dels anys 90. Però sobre tot això pesa ara una amenaça de desnonament.

La nova propietat del bloc on hi ha el bar, al carrer Floridablanca 130, ja va anar deixant de renovar els contractes de tots els veïns i ara el Prize és l'únic supervivent de l'edifici. A banda dels veïns, també n'ha marxat el restaurant Om India, que ocupava els altres baixos. I tot està buit i controlat per un sistema d'alarma. Tot, menys el Prize, que té un contracte de lloguer indefinit. Però la seva supervivència també està amenaçada. La propietat s'agafa a uns impagaments en el moment més dur de la pandèmia per justificar el desnonament, segons explica el Xavi.

I ell, que va obrir el bar amb els seus pares, inicialment com a bar de menús ara fa trenta anys, estava preparat per haver de marxar una temporada mentre feien obres a l'edifici. Però no per tancar. I encara menys per marxar sense una indemnització que li permetés intentar obrir el bar en un altre emplaçament. Aquest dijous ja hi havia programada un primer intent de lliurament de claus, però l'amenaça de desnonament ha quedat, de moment, desactivada. Així i tot, un conglomerat d'associacions del barri s'ha concentrat al vespre davant el Prize per defensar un local que forma part de la identitat de Sant Antoni. Ho fa des de molt abans que la gentrificació comencés a canviar el tipus de bars que s'hi obrien i que els preus dels habitatges s'enfilessin fins una mica més amunt dels núvols.

"Un Sant Antoni en perill d'extinció"

"Lluitarem fins al final", explica Xavi Prize, que assegura que si cal s'encadenarà a la barra per no marxar-ne. "No és només un símbol de la Barcelona canalla, és un bar que ha contribuït molt a la vida cultural del barri", defensa Marc Folch, de la Comissió de Festa Major de Sant Antoni, que explica que la barra del Prize ha fet formacions a molts joves del barri per aprendre com s'ha de servir una cervesa. "És un Sant Antoni en perill d'extinció i l'hem de defensar", afegeix. Fins ara, unes 600 persones i una trentena d'entitats han firmat el manifest de suport al Prize: "No és un bar, és el nostre espai de trobada i relació, el nostre refugi, un oasi per a la creació cultural, un santuari musical, un amagatall de totes les dissidències, un racó de llibertat i, en definitiva, és casa nostra". L'amenaça és, segons el Sindicat de Llogateres, la "màxima expressió de la massacre immobiliària que s'està fent a Sant Antoni".

El Prize deu el nom a l'antiga sala de boxa Gran Price, situada uns metres enllà d'on ara hi ha el bar i que també va acollir actes culturals (i va acabar venuda a Núñez i Navarro, que hi va fer pisos). El bar va començar a funcionar l'any 1992 fent menús de migdia. Llavors el Xavi tenia 27 anys. "Un adolescent tardà", somriu, dels que en aquella època podien pagar-se un pis amb el que guanyava en mitja jornada repartint cartells. Quan els seus pares es van apartar del negoci, ell va anar allargant-hi l'horari fins a convertir-lo en un bar de copes. Ara, trenta anys després, no vol separar-se'n. "Si tanco jo, ja no sabré on anar a escoltar música", lamenta.