Les supervivents del carrer Berga de Gràcia: "Aquest podria ser l'últim any que el decorem"

BarcelonaCada agost, el barri de Gràcia de Barcelona es vesteix de festa i els seus carrers es converteixen en escenaris màgics. Horts, zoològics, peixeres i tota mena de mons imaginaris prenen vida gràcies a l’esforç dels seus veïns, en una tradició que es remunta a mitjans del segle XIX. Però al carrer Berga el futur d’aquesta tradició sembla tenir els dies comptats. “Si la situació no millora aviat, aquest podria ser l’últim any que decorem el carrer”, adverteix Montserrat del Castillo, veïna i responsable de la dinamització des de fa catorze anys.

Per als veïns del carrer Berga –i per a molts altres graciencs–, la festa comença diversos mesos abans que per a la resta. A l’octubre fan una assemblea per tancar comptes i recollir idees i al desembre celebren un sopar veïnal que serveix per decidir la temàtica de la decoració. Aquest any, la guanyadora va ser la pel·lícula de ciència-ficció Tron, tot i que no a tots els veïns els convencia la proposta.

“Cap al març ja comencem a treballar, cadascú a casa seva, perquè som molt pocs i ens repartim les feines com podem”, explica la Montse, que és al costat d’una parada amb la seva mare i la Lolita, una altra veïna. Quan queden un parell de dies perquè comenci la Festa Major, hi venen samarretes, ventalls i gots temàtics per acabar de recaptar fons que permetin sufragar les despeses de tota la decoració.

Al llarg del matí, la parada atrau curiosos i veïns; molts s’hi acosten. Alguns només es limiten a saludar, d’altres s’hi queden una estona i col·laboren en la confecció dels guarnits, com la Maria Teresa, una veïna octogenària a qui tothom coneix com “la veu del carrer”: l’encarregada d’anar de botiga en botiga demanant materials i suport. Aquest any, però, també s’ha assegut a encintar caixes de formatges que formaran part del decorat. “Ens falten mans –lamenta la Montse–. La majoria dels que ajuden ja són molt grans i no hi ha relleu generacional”.

De fet, aquest any el carrer Berga va estar a punt de no presentar-se al concurs de guarnits. “Es van morir tres persones que tenien molt pes a la comissió, i no teníem forces”, admet la coordinadora. L’aparició de tres joves amb ganes i energia va donar un respir al projecte, però ningú no sap si amb aquest impuls n'hi haurà prou per mantenir viva la tradició.

El que continua sent un pilar són els comerços de proximitat. Farmàcies, supermercats, cafeteries… tots guarden durant mesos cartrons, llaunes i diaris per a la decoració. Entre ells, el Cafè Reunió ocupa un lloc especial. El seu nom sembla premonitori: a l’agost és un magatzem improvisat, i la resta de l’any, punt de trobada del veïnat. La seva propietària, la Carmen, fa més de dues dècades que ajuda a decorar el carrer. “Cada cop hi ha més feina –reconeix–, però la festa ens han convertit en una família. Són l’excusa per crear barri”.

"Són veïns de pas"

Gràcia ha canviat i la proliferació de pisos turístics ha fet més complicat que els nous veïns s'impliquin en el barri. L'any 2005 a tot Barcelona hi havia 81 llicències de pisos turístics; aquest any, només a Gràcia s’ha arribat a les 1.629, segons l'últim recompte de l'Ajuntament de Barcelona. El resultat, segons la Montse, és un veïnat amb més gent de pas i sense arrelament. Mentrestant, qui sí que manté un vincle amb el barri es veu cada cop més desplaçat o s'ha fet massa gran per participar activament en la preparació dels guarnits. “Els turistes s’impliquen molt durant la Festa Major –diu–, però en els preparatius no pots comptar amb ells per treballar. Són veïns de pas”.

Més enllà de qui s'arremanga per guarnir carrers, l'augment de pisos turístics i expats ha provocat crispació entre alguns veïns. L’any passat, durant la Festa Major, van aparèixer pintades a les parets amb missatges com “Turista, escopim a la teva cervesa” i “Defensa la cultura popular, ataca el turista”. Tot i això, la Montse destaca el bon comportament de la majoria de visitants que passegen pels carrers cada any.

De moment, el carrer Berga i els seus veïns viuen els últims dies abans de la festa major amb la mateixa barreja de cansament i entusiasme de sempre. La Montse ho resumeix amb un somriure resignat: “No hi ha vida. De la feina al carrer i del carrer a la feina. Però val la pena. Al final, això no és només una festa: és la nostra manera de continuar sent un barri”.