02/12/2018

Bernardo Atxaga: “El temps se m’ha tirat a sobre i em cal centrar-me”

7 min

Com està?

Molt bé. I cada vegada que ho dic m’enrecordo d’una pel·lícula italiana en què a un boxejador sonat li preguntaven com estava i sempre deia “ Sono contento ”. El que volia dir era que estava sonat. Crec que estic content i una mica sonat.

Potser està sonat perquè acaba de baixar de l’avió.

Sí, el viatge s’ha fet llarg, perquè he sortit a primera hora del matí del poble on visc, a Àlaba, que es diu Zaldua. És un poble de 130 habitants.

És una opció buscada?

Sí. Hi ha espai. La gent diu “Als pobles hi ha tranquil·litat”, quan, de fet, això de la tranquil·litat és al cap de cadascú. No té a veure amb aire, foc i muntanya. L’espai sí. El que hi ha als pobles, i per això m’agraden tant, és espai. Molta gent perd la noció d’espai, perquè l’espai no es nota. Per a mi és una mena de descans. Visc en aquell espai, on és igual anar a dreta o esquerra, i hi visc bé, content.

Als pobles (almenys venint de la ciutat) el fenomen és doble: espai i temps, que sembla que rendeixi més.

Tinc un amic llibreter de Bilbao que tenia una sentència meravellosa: “Quan siguem vells no hem d’anar a un poble sinó que hem de marxar a un monestir. Al monestir el temps passa 10 vegades més lent que a la ciutat”. I l’altre temps, el climatològic, entra en la teva vida d’una altra manera. Recorda l’inici de rondalla català “Temps era temps, hi havia catorze vents. Set eren bons, i set dolents”. Aquests 14 vents existeixen, però a Barcelona no te n’adones. En un poble el temps meteorològic té una presència inevitable. I bé, siguem sincers i no retòrics: allà escric, jo ja estic a l’últim terç de la vida.

Lluís Llach en diu “el tercer acte de Shakespeare”.

Perquè a Llach li deu agradar el to major. Jo en diria “la tercera volta al circuit”. Als 20 o als 40 no n’era conscient. Feia acudits, com ara que ja m’estava fent vell. Quina ximpleria supina. Ara el temps se m’ha tirat a sobre i ha arribat el moment que em cal centrar-me. Costa molt, tant en l’escriptura com en la vida, centrar-se. Concentrar-se, dient una burrada, és entrar en un període en què cal ser una mica sant, perquè el sant és el que es despreocupa dels béns d’aquest món. Quan escric, el gran joc és provar de fer una cosa ben feta. Com fer una taula. Que estigui ben feta, i ja es veurà si s’hi asseu algú a menjar o a treballar.

Ha vingut al CCCB a pronunciar una conferència titulada Arrautza, ou, huevo, egg.

Fa molts anys vaig trobar un cistell de llibres de saldo en uns grans magatzems, i hi havia un llibre en euskera de rondalles tradicionals. N’hi ha una que tinc sempre al cap, en què una filla pregunta al seu pare, que és un dimoni, si es morirà algun dia. El pare li diu: “No ho crec. Tinc un germà que viu com un lleó a la muntanya, i a dins hi té una llebre, que a dins hi té un colom, que a dins hi té un ou. Llevat que algú agafi aquell ou i me l’esclafi al front, jo no moriré”. Arrautza és l’ou interior, tan fort, la dinamo que té la llengua basca. Ou és la dinamo que té el català, egg l’anglès, etc. Què dona força a les llengües, quin és el seu ou?

Aparentment els dona força el poder polític i econòmic que tenen al darrere.

És veritat. A Alícia al país de les meravelles Humpty Dumpty discuteix amb Alícia sobre el significat de la paraula glòria. I Humpy Dumpty acaba la conversa dient: “Quan dic alguna cosa, aquella paraula diu el que jo vull que digui. La qüestió és qui mana”. Mana el poder polític, sí, però això és com si diem que el cotxe avança gràcies al motor. I les rodes, ¿no el fan avançar? Les llengües més minoritàries només tenen una manera de posar-se en marxa, que és que algú hi vagi amb la mà i ajudi la roda a girar. Aquesta mà són les ideologies. Durant molt de temps, i això no agrada als bascos, l’integrisme religiós va empènyer la llengua basca. Pensaven que una llengua com l’euskera era com les valls, que protegeixen. Al segle XXI l’euskera ja gira amb la força del motor intern que l’empeny. Però tot el que és minoritari té problemes. Quan tens un fill o filla li has de dir que ser d’un grup minoritari -és igual que sigui religiós, lingüístic, nacional o futbolístic-és problemàtic però no terrible. Ara mateix no ho és, com a mínim.

Vostè ha escrit en euskera amb prou independència de tots els avatars i insuficiències. I ha preservat l’ou.

Cada ofici té les seves obligacions. Per ser escriptor cal tenir el cap centrat en el que ha estat literatura durant 4.000 anys, des de Gilgamesh. La literatura sempre ha parlat de la vida. Com deia Valéry, no hi ha paisatge més complex que la ment humana. Un escriptor ha de fer referència a això. Si vols escriure per demostrar l’existència de Déu, tu mateix. Flannery O’Connor ho va fer molt bé. O aquelles coses que de jove em feien posar nerviós, com escriure per veure si la llengua se salva. Aquest tipus de plantejaments em fan venir mal de cap, perquè sé que són infantils.

Vostè per què escriu?

Em vaig trobar escrivint. Tenia molta necessitat d’escriure, i vaig començar fins a arribar a un punt de no retorn. Havia deixat d’anar a tantes festes per poder escriure! Tampoc era que les noies reclamessin la meva presència. Però ja no sabia viure sense escriure. Llegir, escriure, per a mi ha estat la meravella del món. Sono contento per això.

Per això diu: “A Euskal Herria no li faltava la tradició literària, li faltava l’antecedent. Tenia la tradició de la literatura de totes les llengües, perquè Euskal Herria no és Euskal Herria, és el lloc on el món pren el nom d’Euskal Herria”.

Això és de Celso Emilio Ferreiro, el poeta gallec. Té un llibre que es diu Onde o mundo se chama Celanova. Quan dius mare, mami o el que sigui, hi ha centenars de milers de milions de persones que ho han dit igual que tu. Aquest és el punt en comú amb el món. Li dius mare a la teva mare, però ets al món.

Parlant de parentius, hi ha una paraula que els bascoparlants fan servir també en castellà, que és aita.

És curiós. Si algú parla en castellà i diu aita, és de Bilbao. Els que parlem euskera diem aita i ama. Parlant en castellà es nota que som bascos perquè diem el padre i la madre. Però els de Bilbao, per tenir un punt de basc, diuen aita. És com quan es diu agur. La major part dels bascos diuen ayo.

L’anglès ha entrat en el seu món?

Tinc llibres traduïts a l’anglès i no hi tinc res en contra. Qui sí que hi està en contra és Paco Ibáñez. Un dia érem en una actuació i als camerinos del teatre hi van posar un càtering. Era insuportable, per a ell. En lloc de catering va posar-hi hatering, perquè han, en basc, és menjar. L’ egg és l’ou més fort. La seva irradiació és tremenda. L’anglès, el seu ús, ha crescut de manera ultraexponencial, fins a dimensions monstruoses. Ho va deixar escrit Marx: en un moment la quantitat adquireix un valor qualitatiu, en el sentit que trastoca l’ordre del món. La guineu coneix totes les trampes, i l’eriçó l’única important. Crec que hem d’aprendre dels eriçons i protegir-nos. L’ egg, l’anglès, ens arrasarà absolutament. Si algú vol ser arrasat, perfecte. Però jo, com Barba-roja, prefereixo les muntanyes petites, els rius petits, els espais poc diàfans.

¿Com veus el món quan descobreixes que estàs envoltat de llengües que tenen una altra mare i que no s’assemblen de res a la teva?

No crec que hi hagi una relació directa entre una llengua i una concepció del món, per més que ho diguessin els romàntics. Sí que crec que les llengües són itineraris. Quan em veig amb necessitat de traduir llibres, hi ha una tensió. Quan dic etxea és diferent de casa. Dic casa i penso en un barri amb cases de 8 o 10 pisos. Quan penso etxea veig allò mateix però a l’interior, per dintre. No es passa tan fàcilment de casa a etxea.

Què està escrivint ara?

Estic acabant un llibre que es titularà Illo biez, etxeza arrak, etxeza berriak (Cases velles, tombes noves). Són set peces. Comença amb una narració que es diu com aquella cançó francesa Il était un petit navire. Comença en un col·legi francès, segueix en un forn de pa i el lloc es diu Huerte. Paisatgísticament estic fent una cosa que feia moltíssim temps que volia fer. Escriure sobre les Landes, aquella part solitària de França, una mica fosca, amb ciutats com Dax o Baiona. Això em permet parlar amb personatges francesos. Li dono molta importància, a aquest llibre. A la meva edat no es poden fer ximpleries, no cal torejar només per al públic.

Ha llegit Patria?

No ho faré mai, ja. La pregunta que em faig amb llibres així és la del poema de Dylan Thomas: “Quina és la força que per la verda tija impulsa la flor?” No parlaré d’un llibre que no he llegit ni llegiré. Hi ha simpaties i antipaties, no és nou. Si n’hi ha entre fusters i professors, entre escriptors també. Jo sento una profunda antipatia per Aramburu. Igual que amb el vi no bec qualsevol vi, tampoc llegeixo qualsevol llibre.

¿Al seu amic Ernesto Valverde el veu patir gaire?

Em porta a reflexionar, la seva vida. En part s’assembla a la meva. Quant ocupa l’activitat que fas? A l’Ernesto el veuré quan hagi guanyat 8 Champions, entre multituds que l’acomiadin i torni a Bilbao. Aleshores podré parlar amb ell, ara és impossible. Són activitats que cal pensar-hi molt. La meva sensació amb ell (si em sent em matarà) és que penso “Li trucaré avui”, però veig que té un partit, un jugador s’ha lesionat, i ho deixo per a l’endemà. Ja parlaré amb ell per fer un repàs de tot quan torni a Bilbao.

L’ha vist envellir?

Crec que l’Ernesto és un home extremadament bo, i intel·ligent. Són virtuts que a vegades no coincideixen, però en el seu cas sí. Em sembla que en aquells mons on la intel·ligència i la bondat no són habituals, patirà.

Hi ha una foto d’ell en un llibre seu.

Vaig fer el pròleg del seu catàleg de fotos. El seu germà Mikel és il·lustrador de llibres infantils. Trobo que un escriptor o un entrenador d’alt nivell són com astronautes. No pots quedar per fer un cafè amb un astronauta. Ser entrenador del Barça deu ser com viure a l’Estació Espacial Internacional.

stats