Genètica
Societat 26/03/2023

El burro ja té per fi arbre genealògic

En un nou estudi, la genètica i la arqueologia es combinen per revelar els orígens de la primera bèstia de càrrega de la humanitat

Franz Lidz (The New York Times)
6 min
Un ase - equus asinus- retratat sobre un fons negre

L’ase és un personatge clau –tot i que cada vegada més marginat– de la història de la humanitat. En altres èpoques venerat, aquest animal ha sigut objecte de burles durant tant de temps que la paraula ase vol dir “curt de gambals”. Els burros i les feines que fan són fonamentals per a la subsistència de la població als països en desenvolupament, però en altres bandes gairebé han desaparegut.

Ludovic Orlando, director del Centre d‘Antropobiologia i Genòmica de Tolosa de Llenguadoc ho explica: “Suposo que el que va passar és que ens vam oblidar de la importància d’aquest animal, enlluernats segurament per l’impacte del seu cosí, el cavall. A Europa el cavall va facilitar una mobilitat ràpida i ajudava a cultivar la terra i fer la guerra. No crec que puguem afirmar que l’ase hagi tingut un impacte tan important”. En comparació amb els cavalls i els gossos, els burros han rebut relativament poca atenció per part dels arqueòlegs, i molta menys encara dels genetistes.

Vet aquí, però, que tot i que som a l'Any del Conill segons l’horòscop xinès, bé podríem ser a l'Any del Burro. EO, una pel·lícula nominada als Oscars, té com a heroi un burro sentimental que és víctima d’uns maltractaments bàrbars. I els ases protagonitzen un nou estudi genètic força important publicat per la revista Science. Peter Mitchell, un arqueòleg d'Oxford que no ha participat en el projecte, el defineix com "l’estudi més complet fins ara sobre la genòmica del burro".

Dos ases en una foto d'arxiu.
Dos rucs al sud de França en una imatge d'arxiu.
Una nena jugant amb un ase, a Navarra, en una imatge d'arxiu.

Orlando, que ha dedicat anys a estudiar la història de la domesticació dels cavalls, és un dels autors de l’article, que, segons espera, contribuirà a activar la recerca sobre l’humil ase i a tornar-li en part la seva dignitat. En col·laboració amb investigadors de 37 laboratoris de tot el món, ha analitzat els genomes de 207 burros que actualment viuen a 31 països. També han seqüenciat l’ADN dels esquelets de 31 ases primitius, alguns dels quals es remunten a fa 4.500 anys.

Els estudiosos ja havien identificat tres possibles centres de domesticació d’aquest animal: al Pròxim Orient, al nord-est d'Àfrica (inclòs Egipte) i a la península Aràbiga. Però l’equip d’Orlando ha arribat a la conclusió que als rucs –el primer transport terrestre de la humanitat– només els van domesticar una vegada, al voltant del 5000 aC, quan els pastors de la Banya d’Àfrica i l’actual Kènia van començar a domesticar ases salvatges. Aquesta data és uns 400 anys anterior a les primeres restes arqueològiques d’ases domesticats trobades a El Omari, a prop del Caire, i gairebé tres mil·lennis abans que per primera vegada es posessin arreus a un cavall.

En aquest període el Sàhara va créixer i es va tornar més àrid. Els burros són especialment resistents a la sequera perquè aguanten bé la falta d’aigua, fet que ha portat Orlando a conjecturar que es van convertir en un mitjà de transport indispensable per als pastors i les seves mercaderies: “Trobar una ajuda per al transport en aquelles condicions, que eren cada cop més difícils, va desencadenar segurament el procés de domesticació”.

L’equip ha reconstruït, des d’aquests orígens al nord-est d’Àfrica, l’arbre evolutiu dels ases i ha traçat les rutes a través de les quals es van dispersar per la resta del continent. Els burros van ser objecte d’intercanvis comercials cap al nord-oest fins a arribar a l’actual Sudan i després a Egipte; van sortir d’Àfrica fa uns 5.000 anys i uns 500 anys més tard es van dividir entre els que es van dirigir cap a Àsia i els que van anar a parar a Europa. Les diferents poblacions d’ases van anar quedant cada vegada més aïllades per la distància, tot i que els intercanvis comercials van propiciar desplaçaments sistemàtics de tornada a Àfrica. L’entrecreuament de línies sanguínies era escàs.

Un burro pasturant a prop de l'església de Sant Feliu de Cartellà, a Sant Gregori (Girona).

Segons un estudi del 2004 sobre petites mostres d’ADN actual procedent de centenars d’ases, els humans haurien domesticat els ases salvatges dues vegades, a Àfrica i a Àsia. Però l’investigador en cap de l’estudi, Albano Beja-Pereira, genetista de la Universitat de Porto, ha col·laborat amb Orlando i la seva col·lega Evelyn Todd per revisar aquestes conclusions a partir d’un conjunt de dades més exhaustiu i està d’acord amb la hipòtesi d’una única domesticació.

Per als nostres avantpassats l’ase tenia una dimensió mítica i religiosa extraordinàriament àmplia i diversa. A l’antic Egipte era un dels animals sagrats de Seth, el Senyor del Caos. Segons el folklore grec, un ruc –un èquid relacionat amb la collita i la producció de vi– va ser la muntura que va portar el déu Dionís a la batalla contra els gegants, i per dedicar-li culte es tocaven unes flautes fetes amb la tíbia de l’animal (que emetien un so semblant a un bram).

Els burros són fonamentals en la iconografia judaica, cristiana i musulmana. A l’Antic Testament l’ase de Balaam veu un àngel i comença a fer profecies. Al Nou Testament, Jesús entra a Jerusalem dalt d'un ruc el dia que els cristians celebren com el Diumenge de Rams. I Yafur era l’ase que muntava el profeta Mahoma i amb el qual, segons diuen, conversava.

Durant l’edat del bronze, del 3300 aC al 1200 aC, de vegades s’enterraven rucs al costat d’humans, la qual cosa indica que es retien honors als uns i als altres. Segons Laerke Recht, arqueòloga de la universitat austríaca de Graz, que també ha col·laborat en el nou estudi, “en altres casos els trobem com a dipòsits rituals sota terra, com s’ha descobert fa poc a Tell es-Safi, o enterrats aparentment per mèrits propis”. Recht cita una expressió que es remunta com a mínim al segon mil·lenni abans de Crist, “matar un ruc”, que vol dir firmar un tractat, una acció que, pel que es veu, implicava un sacrifici.

Una família de drapaires amb un carro tirat per un ase a Mataró.
Un home batallant amb un ruc, a Itàlia, en una imatge d'arxiu.

Els nous descobriments han tret a la llum un llinatge d’ases desconegut fins ara i present al Pròxim Orient des dels voltants del 200 aC. Al jaciment arqueològic d’una vil·la romana situada al poble francès de Boinville-en-Woëvre, 280 quilòmetres a l’est de París, els investigadors hi han trobat el que, pel que sembla, era un centre de cria d’ases, on els de l’Àfrica occidental s’aparellaven amb els seus companys europeus. Les bèsties de càrrega resultants feien 154 centímetres, des de terra fins a la creu. La mida estàndard actual és de 130 centímetres. Els únics ases que ara s’hi poden comparar són els mammoth jack americans: mascles grossos i forts criats per engendrar mules de tir o per a feines agrícoles.

Orlando diu que la producció de línies sanguínies de burros gegants va tenir lloc en una època en què les mules –la descendència estèril d’ases mascles, o jacks, i egües– eren vitals per a l’economia i l’exèrcit dels romans. “No caldrien gaires generacions per criar selectivament uns ases cada vegada més grossos”, afirma Dean Richardson, professor de cirurgia equina al New Bolton Center de la Facultat de Veterinària de la Universitat de Pennsilvània. “Sempre hi ha hagut demanda de jacks gegants per fer mules més valuoses”.

Al seu diari de viatge del 2008, The wisdom of donkeys, el professor britànic Andy Merrifield assenyala que Benjamin, l’ase escèptic de La granja dels animals, de George Orwell, l’únic que vol és retirar-se al camp per pasturar amb el seu amic, un cavall anomenat Boxer. Merrifield veu en els ulls d’un burro “una tristesa commovedora, una gràcia” i una puresa que “no té dret a existir en el món humà”.

Tot i així, el lucratiu comerç de pells d’ase, una indústria mundial sovint il·legal, en gran part no regulada i en expansió, fomenta la cria intensiva per aconseguir una gran quantitat de pells, que es bullen fins a obtenir-ne l’ejiao, una gelatina utilitzada sobretot a la medicina tradicional xinesa. Com diu Ludovic Orlando: “Salta a la vista que això va en contra del benestar animal i representa una amenaça per a les poblacions locals d’ases i per als humans que en depenen per subsistir. En qualsevol cas, el nostre estudi revela que la nostra relació amb aquest animal es remunta a èpoques molt llunyanes. I això ens ha de fer adonar dels innombrables serveis que ha prestat a la humanitat i –esperem– ens ajudarà a estar-li agraïts”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

stats