L’ICS vol contractar 250 metges de família però reconeix que li costarà trobar-los, ja que la borsa de treball està buida. Això no vol dir que al país no hi hagi metges formats en l’especialitat de medicina familiar i comunitària. El que passa és que estan treballant en altres dispositius, en altres comunitats autònomes o a l’estranger. Aquesta sequera és conseqüència de les decisions dels últims anys, en què hi ha hagut molt poca oferta de feina i de mala qualitat. Els pocs contractes que s’han fet han estat eventuals i de curta durada. Alguns, d’un dia. La feina d’un metge de família no es pot concebre en aquestes condicions, perquè la continuïtat de la relació amb els seus pacients és una característica inherent a l’atenció que els ha de donar. Per això han preferit treballar en altres dispositius. En conseqüència, aproximadament la meitat d’aquests metges quan acaben el MIR no van a la primària. Costa d’entendre com s’han pogut malbaratar uns especialistes que triguen deu anys a formar-se. I també costa d’entendre que l’atenció primària hagi tingut menys recursos i menys facilitats per contractar professionals que altres nivells assistencials. Casualitat? No. És l’expressió de les prioritats en política sanitària dels governants que mai no han volgut entendre la importància de l’atenció primària per a la salut de la població, i que l’han buidat de recursos i de funcions i han maltractat els seus professionals.

Fa poc s’ha donat llum verda a la contractació de metges extracomunitaris formats aquí. És una bona decisió, però insuficient. La possibilitat d’allargar jornades laborals pot ser una mesura puntual que pal·liï l’escassetat, però no és una mesura vàlida a mitjà ni a llarg termini. Trobar els metges de família que fan falta requerirà polítiques actives, com oferir sous dignes i condicions de treball decents. Però també dotar l’atenció primària de prestigi, d’autonomia, de capacitat de decisió clínica i de lideratge dins del sistema.