MEDI AMBIENT

El canvi climàtic avança més ràpid al Pirineu

Un estudi de les glaceres xifra en 2,9 graus l’augment de la temperatura des de l’era preindustrial
La glacera de Barrancs, el 1910 i el 2017. Ha passat de 57 hectàrees a 3,2 / JULI SOLER I SANTALÓ, JORDI CAMINS

L’estudi del canvi climàtic topa sovint amb un problema quan es tracta d’analitzar zones de muntanya. La manca de sèries de dades llargues en àmbits com el Pirineu fa difícil saber amb exactitud de quina manera està pujant la temperatura en aquest sector, però hi ha indicis clars que ho està fent a més velocitat que a la resta. Un estudi del glaciòleg Jordi Camins apunta que des de l’era preindustrial fins ara l’augment de la temperatura a les cotes altes del Pirineu hauria sigut de 2,9 graus, molt per sobre de l’augment d’1,1 graus que hi ha hagut a escala global.

L’estudi s’ha fet a partir del seguiment detallat i exhaustiu de 93 aparells glacials des de principis dels anys 80 fins ara, i d’un treball de reconstrucció per deduir com eren cadascuna d’aquestes masses de gel quan es va acabar el període anomenat Petita Edat de Gel, cap a mitjans del segle XIX. Amb aquestes dades i observant com ha anat pujant en cada cas la cota mínima de gel, Jordi Camins, membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC), ha obtingut aquest resultat que xifra entre 2,8 i 3,1 graus la pujada de la temperatura a la serralada.

Els resultats són consistents amb les dades que té el Meteocat. A la serralada la temperatura ha pujat entre 1,7 i 1,8 graus des del 1960, cosa que fa pensar que un increment de gairebé 3 graus des del 1850 és raonable. Amb dades des del 1960 la temperatura al Pirineu ha pujat entre dues i tres dècimes de grau més que al conjunt de Catalunya, cosa que, segons el cap de l’equip de canvi climàtic del Meteocat, Jordi Cunillera, fa raonable pensar que des del 1850 el Pirineu s’hagi escalfat gairebé un grau més que la resta de Catalunya.

Jordi Camins augura que, si es manté la tendència actual, l’any 2040 ja no quedarà cap de les 20 glaceres que encara sobreviuen als Pirineus i que cap al 2050 desapareixerien també les congestes de gel en què s’haurien convertit aquestes glaceres. L’estudi augura també que, si les condicions milloren, el gel pot tornar a augmentar amb la mateixa velocitat que ha disminuït. Camins basa aquesta previsió en el cas del Mont Santa Helena, als Estats Units, un volcà en què hi havia extenses llengües de gel que es van fondre sobtadament en l’erupció de l’any 1980. Quaranta anys després, la glacera ha revifat amb una longitud de 2,9 quilòmetres.

L’efecte dels aerosols

Però per què la temperatura puja més al Pirineu? Les causes no són clares però, segons Jordi Camins, seria més raonable fer la pregunta a la inversa i qüestionar per què la temperatura puja menys a la resta, ja que la paleoclimatologia, és a dir, tots aquells estudis que intenten deduir la temperatura del planeta de molt abans que s’inventés el termòmetre, sembla apuntar que amb la concentració de gasos d’efecte hivernacle actual la temperatura de la Terra hauria de ser 2 o 3 graus superior a l’actual.

Camins planteja la hipòtesi que entre el Pirineu i la resta la gran diferència siguin els aerosols, és a dir, totes aquelles partícules que emetem a l’atmosfera mitjançant l’activitat industrial o el transport, un material sòlid finíssim que és molt més present a les parts baixes de l’atmosfera que als nivells alts del Pirineu. Aquesta hipòtesi és plausible segons el catedràtic de la UB i coordinador del GECCC, Javier Martín-Vide, ja que els aerosols tenen un efecte de refredament.

Fa poques setmanes un estudi fet per científics xinesos apuntava que gràcies a la disminució de l’activitat durant la pandèmia la temperatura hauria pujat entre 0,05 i 0,15 ºC a l’est de la Xina fruit de la disminució d’aerosols, una idea totalment contraintuïtiva quan s’espera que una reducció de la contaminació afavoreixi la lluita contra el canvi climàtic.

Segons Martín-Vide es tracta d’un problema de velocitats. L’activitat humana produeix tant aviat gasos d’efecte hivernacle com aerosols, però, mentre gasos com el CO 2 poden persistir durant dècades a l’atmosfera, les partícules tenen una vida molt més curta. Per tant, quan l’activitat es redueix de manera sobtada, immediatament els aerosols disminueixen i la temperatura pot arribar a pujar per aquest motiu, mentre que la concentració de gasos com el CO 2 a l’atmosfera requereix una disminució molt més sostinguda en el temps per poder percebre clarament la diferència.