Carles Gràcia: “Hem de justificar la nostra feina i la mestra no”
Gràcia reconeix que ha hagut de justificar en nombroses ocasions per què ha dedicat la seva vida professional a l’educació infantil. Té 54 anys i, després d’exercir la seva professió en diversos centres -sobretot del Vallès Occidental- i de ser el secretari de l’Associació de Mestres Rosa Sensat del 2000 al 2006, fa quasi nou anys que dirigeix l’Escola Pública Els Pinetons de Ripollet. En el seu cas va començar la casa per la teulada, ja que abans d’estudiar el que s’anomenava en aquells moments magisteri preescolar a la UB ja havia treballat “d’ajudant” en dues escoles bressol de Barcelona i, prèviament, havia sigut monitor d’esplai. “Jo també era l’únic noi de la classe”, explica. De fet, en els tres cursos d’aquesta especialitat de magisteri només hi havia dos nois. “Estar treballant és el que em va motivar a convertir-me en mestre”, diu.
Les explicacions sobre la seva elecció professional les ha hagut de donar, bàsicament, de portes enfora, ja que a casa seva sempre s’ha viscut amb “normalitat”. “Els pares i l’avi eren docents”, explica. Lamenta que aquesta etapa educativa es vegi socialment com una extensió de la vida domèstica. “Hi hauria d’haver un respecte absolut per la infància”, reivindica. Per Gràcia, en el tram de l’educació infantil és tan important el vessant emocional com l’educatiu, i defensa que un home pot ser igual de pròxim i maternal que una dona. “Nosaltres, però, hem de justificar tres cops la nostra feina, i la mestra no”, apunta.
Un cop acabada la carrera i abans que aprovés les oposicions de mestre, l’any 1983, havia sigut docent de diversos grups d’escola bressol. En més d’una ocasió -recorda- els pares no deixaven els seus fills fins que no arribava una mestra d’una altra aula. Denuncia que la “feminització” de la professió ha comportat “una devaluació injusta”. Tot i així, és optimista i creu que l’actual implicació dels pares en l’educació dels seus fills equipararà, en un futur a mitjà termini, el percentatge de mestres homes i dones. “Jo no vaig tenir permís de paternitat. Fa 30 anys vaig haver de demanar una excedència per poder dedicar-me a la meva filla”, explica. De fet, en països com Dinamarca, Alemanya, Suïssa i Finlàndia no hi ha “discriminació” percentual entre els dos sexes. De moment ell intenta posar el seu gra de sorra per contribuir a aquest canvi. L’equip d’educació infantil de l’escola que dirigeix està format per 15 persones, de les quals cinc són homes. “Sóc conscient que és una excepció”, reconeix.
