Carlota Solà: “Les teràpies per mostrar les emocions són una colonització”

BarcelonaA la cultura occidental, plorar s’ha consolidat com una vàlvula d’escapament terapèutica. A la japonesa, en canvi, es considera un senyal de feblesa que pot malmetre la pròpia imatge i, fins i tot, interferir en les relacions socials i laborals. Especialitzada en antropologia de les emocions, Carlota Solà (1992, Barcelona) és una de les 43 guanyadores de la beca postgrau de la Fundació La Caixa. Fa un any que viu a Tòquio, on analitza l’impacte del rui-katsu ( buscant les llàgrimes en japonès), una teràpia de desfogament que va irrompre fa sis anys a les empreses nipones per alliberar els treballadors de l’estrès. Solà qüestiona, a través de la recerca antropològica, com interaccionen les tendències amb els factors culturals.

Què té d’especial una teràpia del plor al Japó?

Al Japó està molt mal vist plorar davant de la gent. Allà tothom somriu, no hi ha males cares per molt que la gent pugui estar emprenyada. Si plores ets feble perquè perds el control en públic i, per tant, incomodes la gent amb la teva actitud. És censurable. Diuen que aquesta idea prové de la tradició samurai, tot i que això no significa que després ells, interiorment, no puguin pensar diferent. En general s’esforcen molt per no ser una molèstia per als altres i, si ploren, implícitament creuen que algú ha de venir a ajudar-los. Per exemple: tinc una amiga que, per problemes de salut d’un familiar, ha deixat la feina per no molestar els companys. Això, als occidentals, ens sembla inimaginable!

Precisament a Occident s’ha estès la idea que plorar va bé per a la salut mental. També passa al Japó?

Sí i no. Hi ha molts japonesos que pateixen depressió i la taxa dels suïcidi és molt alta. Des dels 90 això es relaciona amb la falta de feina, però també amb l’excés -alguns dormen 4 hores al dia!-. El govern va entrar en pànic i va començar a responsabilitzar les empreses de la salut mental dels empleats. Des d’aleshores són molt paternalistes i una de les coses que fan és contractar la teràpia del plor. Habiliten un espai per plorar, però no per ajudar-los a enfrontar-se als seus problemes: només veuen una pel·lícula i, com que empatitzen amb la història, poden plorar lliurement. La gent no s’incomoda perquè saben que ploren pels sentiments que els provoca la pel·li, no perquè perdin el control.

El rui-katsu aleshores no és ben bé una teràpia emocional...

No com la veuríem els europeus. Diguem-ne que la gent aconsegueix no sentir-se culpable per plorar, i es poden desfogar sense rebutjar el seu bagatge cultural. Esclar que hi ha gent que la practica i que voldria ser més oberta i no haver de recórrer a aquest espai, però expressar les seves emocions en públic no els compensa.

¿La teràpia que funciona en un lloc del món és traslladable a un altre?

A Occident es tendeix a fer teories basades en la població occidental i després s’intenta imposar-les a tota la humanitat. La psiquiatria et diu que ploris, que és bo per a tu i per a les teves emocions. Però depèn! La conseqüència per als japonesos de ser més oberts pot ser l’aïllament social. Crec que les teràpies per mostrar les emocions són una colonització. No qüestiono la utilitat de plorar, però sí l’aplicació. És l’americanització de les cultures.

La cultura és clau, també, per definir una malaltia com la depressió.

I tant. Quan es defineix una depressió hi ha molts paràmetres culturals que influeixen: quant de temps s’ha de patir uns símptomes per considerar que la tens? Un any? Sis mesos? Hi ha decisions que es prenen en funció de la cultura. En el budisme, els mateixos símptomes que tens a Catalunya s’interpreten de forma diferent. Allà el patiment es considera una virtut perquè tires endavant malgrat el dolor. Per tant, no és una malaltia i no et mediquen. I tampoc no hi ha un estigma.

Quin paper juga l’antropòleg?

Analitzem un problema o un context de forma més rigorosa, sortint dels estereotips i anant més enllà del que es pot percebre. En el meu cas, que m’he especialitzat en antropologia mèdica, qüestiono una tesi científica -com ara, la definició de la depressió- per descobrir si aquesta idea existeix per si sola o si l’hem construït nosaltres culturalment. No tracto de defensar teories o criticar-les: soc una observadora externa i, si em posiciono, ho he de fer de forma erudita, no opinativa. L’antropologia t’ajuda a veure que hi ha opinions i no veritats irrefutables, i per això no triomfa a Espanya: poca gent vol sentir el que pensen els altres.