Carme Castells: "El folklore és ben viu i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit"

El 2008 Carme Castells va assumir la direcció de la Fundació Casa Museu de Mallorca, que gestiona les cases de tres dels grans escriptors que ha donat l’illa: Llorenç Villalonga, Blai Bonet i Rafel Ginard. Aquest darrer, el pare Ginard, és el menys conegut, però com a autor del Cançoner popular de Mallorca, entre altres obres, és el gran referent per al coneixement del folklore mallorquí i el punt de partida de la recuperació de les tradicions pròpies. En aquests anys Carme Castells i un equip format només per cinc persones per a les tres cases i els tres llegats (la de Villalonga a Binissalem, la del pare Ginard a Sant Joan i la de Blai Bonet a Santanyí com a futur centre de poesia) han donat un nou sentit a les cases museu i han situat la literatura i les tradicions en el context digital d’un món globalitzat.

Per a moltes persones dir folklore és baixar un graó o tornar un segle enrere. ¿O vostè creu que està canviant aquesta percepció?

Defenso amb fermesa la idea d’un folklore no caspós. Folklòric vol dir arrelat, i això no és negatiu ni tampoc una cosa del passat. Les tradicions canvien, sempre ho han fet, són fruit d’innovacions continuades. No són patrimoni exclusiu d’una sola cultura. Vull dir que sempre han evolucionat per un intercanvi natural, per la mescla d’elements que vénen d’altres cultures. No ha canviat res en aquest sentit. I crec que hi ha molta gent, cada vegada més i més jove, que ho entén així. El folklore no és ple de pols, és ben viu i en contínua transformació, i la globalització, paradoxalment, l’ha enfortit.

Fa tot just dues setmanes, ¿què vam celebrar majoritàriament, Tots Sants o Halloween?

Precisament Halloween és un dels exemples més clars que, amb la globalització, molts dels rituals col·lectius no ens arriben tant dels avis com d’arreu. I en un món tan consumista com l’actual aquest vessant també s’imposa en les tradicions. Així i tot, sovint s’oblida que el terme Halloween és la contracció d’All Hallows Eve, que és el mateix que celebrem nosaltres, la nit de Tots Sants o Nit de les Ànimes. Tradicionalment, era la nit en què les ànimes tornaven a casa a visitar els vius, i per això era habitual deixar-los llums encesos i petits presents, amagant per la casa panellets o castanyes. Sincerament, no veig que hi hagi tanta diferència. Abans els nens i nenes cercaven les llepolies, i ara també ho fan.

I es posen disfresses terrorífiques.

Sí, però la realitat és que, en alguns dels nostres pobles, la celebració de la Nit de les Ànimes també propiciava processons carnavalesques, amb fantasmes, ànimes en pena i altres éssers. Aquesta dimensió terrorífica de la festa connecta amb Halloween. Fins i tot les carabasses, que en són un element tan característic, ho són també de la Nit de les Ànimes. Es retallaven i decoraven, fent-los talls com a ulls i boca, s’usaven com a fanals i la polpa era estotjada i aprofitada per fer-ne confitura de cabell d’àngel. Amb aquest exemple vull dir que no convé fer maniqueisme, és millor conèixer el sentit de les tradicions i entendre per què les seguim com a via per conservar-les i dinamitzar-les.

Diu que la globalització ha enfortit el folklore propi. ¿Es refereix al fet que avui moltes de les festes populars són més vives i més viscudes pels joves que fa dues dècades?

És així, i segurament pel mateix fet que vivim dins una cultura globalitzada ressorgeixen els discursos de recuperació identitària i ho fan a través de la cultura d’arrel. Sense anar més lluny, si als anys 80 a Catalunya hi va deixar d’haver un suport públic a la música d’arrel va ser per potenciar el pop-rock català, que podia donar una dimensió més internacional a la música pròpia. Ara ja el tenim. I si hi ha joves que actualitzen la música d’arrel o tornen a glosar, amb un gran interès per les gloses, és perquè cerquen distingir-se. La cultura ha de ser permeable i evolucionar. Sempre ha estat així.

Des de la Fundació Casa Museu varen fer el Cançoner 2.0, com a via per difondre el Cançoner popular de Mallorca del pare Ginard. Ara tenen en marxa el Tradicionari, també a internet, una informació actualitzada del calendari folklòric del mateix Rafel Ginard.

I curiosament aquest dos projectes són els que més vida tenen a internet i a les xarxes socials de tots els que fem. És la demostració que el que tenim no és un patrimoni mort, sinó que té molta vigència. No hauríem de tenir el fet de recordar com una idea nostàlgica, sinó prendre-la en un sentit revivificant.

Vostè dirigeix cases museu. ¿No ha quedat antiquat aquest concepte?

Si la casa museu es concep com un espai fetitxista, com una casa de nines i en què només per veure el llit d’un personatge s’han de despertar sentiments i apropar-t’hi, sí, és una idea antiga. Avui les enfoquem com a espais d’experiències per conèixer i comprendre un autor i la seva obra. El projecte que tenim per a la futura casa de Blai Bonet com a centre de poesia no inclou anar a visitar, per exemple, el lloc on cuinava el poeta. Només deixarem el seu dormitori, i no per fetitxisme, sinó perquè és un lloc molt estret on només hi cap un llit petit i una tauleta amb una finestra, i això fa entendre que Blai Bonet, sense moure’s d’aquell micromón, podia imaginar el món sencer.