“Som catalans, però ens fan sentir com a estrangers”

BarcelonaLa Montse té dues filles, negres, i quan eren ben petites els va demanar que si mai els parava la policia contestessin en català. “Així veuran que sou d’aquí”, els deia. La Cari té 45 anys i és treballadora social, negra, però quan entra en una sala donen per fet que és una usuària, i no la professional. El Joan té 16 anys, és negre, i la primera vegada que va sortir de festa amb els amics li van tancar la porta de la discoteca als nassos, només a ell. Són catalans, però estrangers als ulls de la resta. Són, en paraules de la Cari, “els catalans invisibles”.

“Som a l’any 2018 i hi continua havent la percepció que els catalans són blancs”, denuncia Alba Cuevas, portaveu de SOS Racisme, que critica la discriminació que, dia rere dia, pateixen els catalans que, per la seva pell o perquè porten vel, són tractats de manera diferent a la resta. I els efectes són devastadors.

“No et deixen sentir-te que ets d’aquí perquè constantment t’estan recordant que els teus avantpassats van venir de molt lluny, i que per a ells no formes part del grup; te n’exclouen directament”, afegeix la Cari McCay, que explica que cada vegada que es presenta, sense excepció, li pregunten d’on és. “Si dic que soc de Sagrada Família no es donen per satisfets. Volen saber per què la meva pell és diferent, no pensen que pugui ser negra i catalana”. I confessa: “El cert és que no em sento catalana perquè no m’han deixat sentir-me catalana. Ara per ara, ser català vol dir ser blanc, i les persones que no són blanques són persones nouvingudes”.

La Cari ja és adulta, però el racisme que pateix cada dia també el va patir quan era adolescent, i quan era petita. “Quan ets una nena els teus pares blancs són una presència que et protegeix, una carta que t’obre portes. Et miren a tu, miren els teus pares i ja veuen que ets adoptada. Ja tenen les explicacions que necessiten”, explica. Però quan creixes i surts del teu entorn, diu, les coses canvien: “Quan ets una adolescent i vas sola t’adones que els teus pares eren una protecció. De sobte vas a una discoteca, o busques feina, i comencen a qüestionar-te”.

Els nois de Ripoll

I si això passa just quan estàs construint la teva identitat la situació és encara més difícil, afirma la Montse Félez, de l’Associació de Mares Blanques amb Fills Negres. “Qüestionar la identitat d’una persona fa mal, però especialment quan és jove -diu-. Jo això ho he vist amb nens que se senten d’aquí, que els seus pares són catalans, que a casa seva viuen amb normalitat, però que quan surten del seu entorn de sobte es troben amb un món que els qüestiona”, reflexiona la Montse.

I quan la societat et qüestiona, de vegades t’hi gires en contra. El cas extrem, diu la Cari, són els nois de Ripoll, catalans, que van agafar una furgoneta i van atemptar contra els seus conciutadans. “Quan tot allò va passar es va dir que els nois estaven integrats. Però qui ho deia? Ho deien les persones que havien conviscut amb ells, els seus veïns, els seus companys, els seus professors... És cert que quan la gent et coneix, al barri i a l’escola, sembla que el fet que siguis diferent estigui normalitzat, però a la societat no ho està. Quan els nois de Ripoll sortien del seu poble eren un estranger més”, reflexiona, i afegeix: “A mi també em passa, quan surto del meu entorn soc una persona estrangera”.

Aquesta problemàtica no és exclusiva de Catalunya, ni de bon tros. També l’ha viscuda a Madrid la periodista Lucía Mbomío. “Mai m’he pogut sentir espanyola perquè no m’han deixat. Com a màxim em sento del meu barri, Alcorcón. Jo a Alcorcón era la filla del profe. Al centre, en canvi, he entrat en un McDonalds i m’han tirat el menjar per terra mentre em deien que a les negres les haurien de violar”, relata.

La Lucía també s’ha trobat amb gent que li ha dit que “per ser negra” és molt guapa, o que al mig de carrer li han preguntat quant cobra, assumint que és prostituta. “Com pots reconèixer-te en un lloc on et pregunten més d’on ets que el teu nom?”, es demana la Lucía, que assenyala que les persones com ella tampoc poden sentir-se identificades amb el país d’origen dels seus pares, on també els veuen com a estrangers. “Tenir una doble cultura i identitat pot ser molt saludable, però tinc la sensació que la societat t’obliga a escollir, i que no pots tenir-les totes dues”, reflexiona la Cari.

Miriam Hatibi, musulmana, filla d’immigrants i catalana, assegura que ella ha aconseguit sentir-se catalana, a la seva manera, tot i haver patit el racisme. “Al cap i a la fi, qui ens diu què és ser català? Si intentes quadrar-te dins del que la gent considera català de vegades és difícil encaixar-hi. Jo em sento catalana i marroquina, a la meva manera, i m’és igual si no és la que els altres s’esperen”, conclou.

La Montse, a l’hora d’educar les seves filles, també considera que el camí a seguir és aquest: “Hem d’intentar ajudar els nostres fills perquè trobin una identitat que tindrà moltes capes, i això ens ha de fer més rics a tots”. La Cari hi afegeix una altra fórmula: “Hem de deixar de ser invisibles. És fort, però jo, quan vaig a votar, voto algú que mai ha parlat de mi. I això ens hauria de fer pensar”, conclou.