L’ASCENSOR SOCIAL

La percepció de la classe mitjana en sis històries de vida

L’Albert Aran, la Roser Barba, la Lucía Cortés i la Marina Mitjans, alguns dels testimonis amb qui ha parlat l’ARA

La concepció actual de què és la classe mitjana i qui en forma part varia molt en funció de cada situació i model de família, ara més heterogenis que mai. Les dues últimes crisis econòmiques han generat un nou sentiment de pertinença que té com a factors les condicions laborals, familiars i d’habitatge. L’ARA ha parlat amb sis famílies diferents amb una cosa en comú: totes es consideren classe mitjana.

“Sense grans sous ni luxes, tenir el pis cobert ens dona calma”

Júlia Pi (36 anys) i Ramon Arnau (38) viuen amb el seu fill de dos anys i mig

No haver de pagar per l’habitatge on viuen. Aquest és l’avantatge principal que destaquen la Júlia i el Ramon quan reflexionen sobre la seva economia familiar. “El pis és de la mare del meu company i només hem de pagar les despeses de manteniment i de comunitat perquè a baix hi tenim una piscina -explica la Júlia-. Sense tenir grans sous, ni tampoc grans luxes, el fet de tenir el pis cobert ens va permetre, per exemple, poder-nos agafar una excedència quan va néixer el nostre fill”, reconeix aquesta mare de família que manté que “pagant 1.000 euros de pis i amb els ingressos actuals” no s’ho haurien pogut permetre. Aquesta parella, de 36 i 38 anys, ingressen menys de 3.000 euros mensuals entre tots dos, però es consideren “privilegiats”. Són conscients, diuen, que hi ha altres famílies amb sous més baixos “i que a més han de pagar un lloguer altíssim”. “Això de la classe mitjana té molts matisos -argumenta la Júlia-. Hi intervé l’economia però també els posicionaments polítics, el model de vida, les aficions... Nosaltres no vivim de rendes, no tenim luxes, i per estil de vida i culturalment ens sentim identificats amb les classes populars”, explica.

En els últims deu anys, de fet, la parella ha vist com els seus salaris milloraven amb l’edat, però les càrregues familiars han fet de balança i, a la pràctica, els ingressos s’han mantingut més o menys igual durant tot aquest temps. “Quan va néixer el nen vaig haver de demanar una reducció de jornada per poder atendre’l, i això va fer que ens quedéssim més o menys igual que abans”, relata la Júlia.

Sense la preocupació del pis, i amb dos sous que entren a casa de manera estable, el que més altera l’economia d’aquesta família són “els imprevistos”. “Quan una cosa s’espatlla o no estava prevista, aleshores sí que pillem una mica -admet la Júlia-. Ara, per exemple, ens han apujat la quota de l’escola bressol, i diria que el poc que estalviàvem, ara ja no tinc tan clar que ho puguem estalviar!”, conclou.

“Els meus pares van poder evolucionar; jo no”

Albert Aran (44 anys) viu sol a Barcelona

Quan pensa en el concepte de classe mitjana, l’Albert Aran -44 anys, dissenyador i il·lustrador de professió- de seguida mira al passat. “Penso que els meus pares van viure una època socialment i econòmicament més estable que la nostra -explica-. Ells van poder evolucionar, estalviar, anar millorant... i jo amb prou feines tinc el cotxe i el pis de lloguer”, conclou. Ell creu que pertany a la classe mitjana per eliminació. “En canvi, si penso en el meu entorn i en la meva família, diria que una part serien més aviat classe mitjana-alta, potser”. Com els passa a molts autònoms, els seus ingressos varien molt en funció dels clients i de l’any. “No calculo mai els ingressos al mes sinó a l’any, perquè un mes pot ser molt bo i el següent no facturar pràcticament gens”, aclareix. El 2019 va ser un bon any per a ell: va ingressar uns 57.000 euros. Pràcticament donava l’anterior crisi per acabada, però aleshores va arribar la del covid-19. “M’ha afectat de ple”, admet. De fet aquesta muntanya russa econòmica és el que el preocupa més. “Quan arriben les crisis he de mirar de retallar en oci i viatges -diu-. L’altre element que desestabilitza el meu pressupost és el pis”, afegeix. Ara viu sol i se sent afortunat perquè paga “poc en relació als preus de mercat”. “Els propietaris són familiars llunyans”, matisa. El pis, admet, és molt petit: “És per a una persona sola”.

“Toca gestionar la frustració de no tenir el que havies imaginat”

Marina Mitjans (30 anys), metge MIR, comparteix pis

“Les condicions laborals són el que desestabilitza més la meva economia”, assegura la Marina, metge resident (MIR) de tercer any. “El meu sou base són 1.100 euros -continua- i el d’un resident de primer any són 900; això ens obliga a fer moltes guàrdies que, per cert, no cotitzen: et parlo d’unes 1.000 hores a l’any sense cotitzar”, puntualitza la jove de 30 anys. Tot per arribar als 1.600-2.000 euros, dels quals una tercera part els destina al pis compartit on viu. La situació del seu col·lectiu fa que la Marina se senti més a prop “de la classe treballadora” que no pas de la classe alta. “Jo només tinc una font d’ingressos. La classe alta és la que pot deixar de treballar si vol, perquè viu d’herències, patrimoni o rendes. Jo no puc deixar de treballar”, diu. “Durant molts anys ho havia tingut mal entès, pensava que eres d’una classe o una altra en funció dels ingressos o el càrrec, però no és així”, afegeix. Aquesta metge assegura que socialment hi ha hagut molts canvis -“i no necessàriament a pitjor”, diu- però econòmicament sí que percep un pas enrere: “El que jo he aconseguit amb 30 anys no és el mateix que van aconseguir els meus pares -explica-. Ara vivim amb la incertesa i hem d’aprendre a gestionar la frustració que genera no tenir tot el que t’havies imaginat a aquesta edat”.

“A mi qualsevol factura em trasbalsa el pressupost”

Rosa Gómez (61 anys) viu amb la seva filla de 45 anys i dos nets de 25 i 17

“Jo, abans que pagar qualsevol factura, prioritzo l’alimentació, comprar el menjar per a tots”, assegura la Rosa sense cap mena de complex. La situació a casa seva no és fàcil. Ella, amb 61 anys, es dedica a la neteja en centres d’atenció primària, però ara ja fa més de dos mesos que està de baixa per un problema als ossos que requerirà una operació i molts mesos més de recuperació. Viu en un pis de protecció oficial i assegura que “per sort” paguen poc, però de la seva nòmina també en depenen la seva filla, de 45 anys, que també té una pensió per invalidesa, i dos dels seus nets, un de 25 anys i l’altre de 17. “Sí que em considero classe mitjana, esclar, soc una treballadora -reconeix la Rosa, que al cap d’uns segons rectifica-. Potser soc classe mitjana tirant cap avall, però no diria que soc classe baixa. Per a mi classe baixa són aquelles persones que han de sobreviure amb un salari que no supera els 400 euros i, malauradament, hi ha moltíssima gent en aquesta situació”, afegeix. Ella, en canvi, té una nòmina “de 1.000 i pocs euros”. “He tingut molts alts i baixos econòmics però ara mateix estic bé -assegura-. Jo consideraria classe mitjana fins a 3.500 euros al mes... Si sobrepassa això ja diria que és classe alta”, reflexiona.

A casa de la Rosa hi entren mensualment menys de 1.500 euros al mes. “A mi qualsevol factura em trasbalsa el pressupost”, diu aquesta cap de família. Per això assegura que el que fa és prioritzar el menjar i després tapar forats com pot.

Sense haver tingut mai cap propietat, la Rosa opina que les persones que obtenen un pis d’herència o bé ja l’han pogut acabar de pagar tenen “molta sort”. “Me n’alegro per ells, però tampoc envejo res a ningú -sentencia-. No haver-te de preocupar de pagar el lloguer o la hipoteca és molt important però, si vols que et digui la veritat, si no ets molt i molt ric, sense tenir un sou tampoc no vas enlloc. La majoria hem de seguir treballant i treballant per pagar el menjar. ¿O no?”, conclou.

“Puc viure sola amb el meu sou perquè no pago lloguer”

Lucía Cortés (26 anys), pastissera, viu sola

Amb 26 anys, la Lucía calibra a quina classe social pertany en funció del seu salari i la situació familiar. “Em moc entre els 1.000 i els 1.500 euros al mes, visc sola i els meus pares han sigut treballadors tota la vida, per sort amb un sou digne -explica-. A més, ens podem permetre tenir dos habitatges, dos cotxes... Sí, diria que soc classe mitjana”, reafirma.

Tot i això, la seva entrada al mercat laboral ja ha coincidit amb dues de les grans crisis econòmiques mundials: la del 2008, que es va arrossegar durant deu anys, i ara la pandèmia del coronavirus. “Precisament, en el meu cas, el que desestabilitza més la meva economia domèstica és la mateixa feina -explica-. Els meus ingressos han baixat els últims anys a mesura que canviaven les retencions i els convenis; i ara l’hosteleria és un dels sectors més perjudicats per la crisi”, argumenta la Lucía.

Però hi ha un element que l’ajuda a mantenir-se en aquesta posició social i econòmica: la Lucía no paga lloguer. “Només despeses i comunitat -admet-. Lamentablement, si hagués de pagar lloguer no podria viure sola amb la meva situació perquè un lloguer a Palma no baixa de 600 euros -reconeix-. Hauria d’acabar compartint pis o tornar a casa dels pares perquè, encara que escollís un pis als afores, no podria pagar la benzina”.

“Soc classe mitjana però no és gràcies a la meva feina”

Roser Barba (35 anys), arquitecta autònoma

La Roser té 35 anys, viu amb la parella i tenen una filla de tres anys. Ella és arquitecta autònoma i la crisi anterior la va afectar de ple. Malgrat tot, va decidir emprendre i va muntar un estudi amb dues companyes d’universitat. “Sempre hem tingut feina però mai estabilitat o un calaix per fer millores -admet-. Anem tot el dia amb el portàtil a l’esquena perquè no tenim ordinadors de taula... Ens veiem als 40 amb el portàtil amunt i avall, com quan en teníem 20!”, ironitza.

Els seus ingressos no superen els 2.000 euros mensuals però, tot i això, es considera clarament part de la nova classe mitjana i fins i tot es permet “algun luxe”. “Ho soc perquè a casa entren dos salaris i tenim cobertes les necessitats bàsiques -explica, però tot seguit matisa-: Això, però, no és gràcies a la meva activitat laboral, perquè els meus ingressos són molt inestables. És perquè paguem un lloguer molt reduït, perquè el pis és d’un familiar”. “Actualment, si tens el pis cobert tens la vida solucionada, penso”, afegeix. La Roser és conscient, però, que el seu cas és excepcional. “Entenc que una persona de la meva edat i formació hauria de poder pagar ella sola un habitage digne, i això avui en dia és impossible -lamenta-. Si paguéssim el pis a preu de mercat hauríem de destinar-hi tot el meu sou i sobreviure tots tres amb el del meu company”, assegura.