La pandèmia reobre el debat sobre el model de residències a Catalunya
El sector demana que es medicalitzin més els centres però sense perdre el vessant social i de llar
Barcelona"Si no canvia ara el model, quan ho farà? Ara s'ha fet evident que cal un canvi per millorar". Aquesta és la reflexió que llançava ahir la presidenta de la patronal de les residències, ACRA, Cinta Pascual. La crisi sanitària arran de l'entrada del covid-19, que ha provocat milers de morts en aquests centres, ha destapat els pocs recursos materials i personals amb els que compten els geriàtrics per fer front a la cura de les persones més grans i ha reobert amb força un debat que fa anys que cueja. Les residències estan concebudes a Catalunya –i la majoria de països europeus– com una extensió de la llar: un recurs social per atendre de la millor manera els avis dependents. La crisi, però, ha fet que el comandament dels geriàtrics passi del departament d'Afers Socials al de Salut, que ha hagut de cobrir les mancances sanitàries amb les quals fa anys que batalla el sector.
Tot i que els responsables i la mateixa administració no es posen d'acord sobre quin és el millor model (i les partides de diners que cal destinar-hi), sí que hi ha cert consens en el fet que els geriàtrics haurien de tenir més recursos sanitaris sense perdre la seva vessant més social i de "llar". "Ningú vol viure els últims anys de la seva vida en un hospital –admet Pascual–. Cal un model que combini una convivència familiar però amb capacitat sanitària dins del centre", resumeix. Pascual es refereix al fet que als centres hi hagi més metges, infermeres i material com ara respiradors. Actualment, quan un dels residents es posa malalt els centres recorren a l'atenció primària comuna o a metges privats. "¿Cal que traslladem persones tan fràgils cada vegada que necessiten oxigen?", reflexiona Pascual, que considera que Salut hauria de proporcionar recursos materials i personals.
Per contra, des d'una altra patronal del sector, ACAD, Ingrid Silvestre apunta que la solució "no és tan fàcil". "No podem caure en el parany de fer hospitals per a avis, perquè si no viuran l'etapa final de la seva vida exposats al que altres persones decideixin sobre la seva salut", matisa Silvestre, que afegeix que tot és molt més "complex": "Quin dret tinc jo a donar-li una medicació a una persona que l'escup? ¿He de forçar-lo contra la seva voluntat? D'altra banda, si no ho faig, per no crear malestar emocional, estic perjudicant la seva salut física". Silvestre continua amb els exemples: "Quan fem plans individuals ens trobem amb moltes contradiccions. Amb una dona que és propensa a les infeccions d'orina podem intentar que begui més aigua, per prevenir; però si no ho vol, quin serà el problema real? ¿La infecció d'orina o que jo la molesto constantment perquè begui aigua? Hem de tenir en compte la voluntat i la qualitat de vida de les persones, també", subratlla.
"La realitat és que el 75% de residents són persones amb 3 o 4 problemes de salut, que prenen 7 o 8 medicaments", assegura Josep Maria Via, metge especialista en gestió de serveis sanitaris. Via veu "desitjable" que els centres entrin al sistema de Salut sense perdre la funció social i remarca que, a banda d'aquest debat "també s'haurà de repensar l'atenció sanitària domiciliària, per atendre les persones grans a casa".
El debat no és nou i la Generalitat ja fa anys que treballa per trobar un millor encaix entre els dos àmbits, el mèdic i el social. De fet, el 2018 ja es van introduir canvis per unificar l'assistència mèdica. Des d'aleshores, però, els grups de treball creats pel Govern no s'han tornat a reunir, segons apunten membres d'aquests mateixos grups. Preguntada per aquest diari, la Generalitat no ha volgut entrar a valorar el debat al·legant que "ara el que cal és guanyar el virus".
![Salut i Serveis Socials volen implantar un nou model d’atenció sanitària integrada a les persones grans que viuen en residències.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Els sistemes a la resta del món
Tot i que a la majoria de països les residències pertanyen a l'àmbit social, els models varien. "A Catalunya i França hi trobem models intermedis, sociosanitaris, però a d'altres llocs s'aposta pel model de pisos amb serveis o housing. Són pisos adaptats amb diferents paquets de serveis en funció de la necessitat del resident: fer la neteja, el dinar, cures o ajuda a la mobilitat amb grues", explica el metge i president de la Fundació Salut i Envelliment UAB, Antoni Salvà.
"Als països més nòrdics –continua– s'aposta per unitats de convivència [pisos o àrees] d'entre 12 i 15 persones dins d'un mateix complex amb capacitat sanitària", relata Salvà, que considera que passar ara a un sistema "del tot medicalitzat" tampoc seria bo. "Cal una reflexió serena. Molts models poden ser bons si l'organització és capaç de respondre les necessitats de la persona, això és el que s'ha de garantir", subratlla.
Amb aquest ventall d'opcions sobre la taula la patronal apunta un factor més: el de les partides econòmiques. Segons Pascual, canviar l'estructura del model implicaria canvis en les places hoteleres [en els espais] i "això requeriria de més ajudes públiques" per evitar que el canvi repercuteixi sobre el preu que paguen les famílies per cada plaça. Actualment, segons fonts del sector, el preu d'una plaça d'un dependent sever, que supera els 1.800 euros, continua sense cobrir el que costa el servei.
L’assistència a la gent gran al Regne Unit ha sigut, fins ara, independent de Sistema Nacional de Salut (NHS). La catastròfica situació generada per la pandèmia en les residències geriàtriques –fins al 27 d’abril, última data en què hi ha dades oficials, el nombre de víctimes en aquests centres ha estat de poc més de 7.000 persones, aproximadament el 25% del total– ha provocat que s’alcin moltes veus que també demanen la reforma d’un sistema extremadament complex des del punt de vista organitzatiu, infrafinançat (té un dèficit actual de 400 milions de lliures) i que té dues modalitats bàsiques assistencials però múltiples gestors.
Hi ha dos tipus principals d’atenció: en habitatges particulars, que proporciona cures al domicili amb personal especialitzat per a residents d'edat avançada, que poden necessitar ajuda i suport addicionals amb la seva cura personal –amb un nombre d’hores setmanal per a cada domicili, 20 o 36–; i en residències amb servei d’infermeria, que proporcionen igualment assistència les 24 hores del dia. Aquestes llars d'atenció poden ser institucions privades –particulars o d’empreses– o públiques, de titularitat municipal o estatal o mancomunada entre diferents administracions. En funció dels recursos de què disposa el candidat pot obtenir-hi una plaça.
Segons dades de la King’s Foundation, del King’s College de Londres, el 2015 hi havia a Anglaterra més de 350.000 persones grans que rebien serveis d’atenció domiciliària, dels quals 257.000 anaven a càrrec de l’autoritat local. A tot el Regne Unit eren més de 440.000. A més, 76.300 joves amb discapacitats també rebien aquesta mena de servei. Encara que el cost el sufragui el municipi o qualsevol altra administració, els prestadors de serveis són empreses privades o bé titulars autònoms, o fins i tot organitzacions benèfiques sense ànim de lucre.
Les morts abans apuntades han tingut lloc, bàsicament, per la manca de tests i d’equips de protecció tant del personal que assistia els centres residencials com d'aquells que s’ocupaven de l’assistència directament domiciliària.
