Plaça de les Glòries: dels cotxes a les persones

Com explicar una plaça que no ho sembla? De fet, la majoria de persones que s’hi refereixen parlen directament de “les Glòries” obviant el concepte plaça. Segurament el motiu són les dimensions d’aquest lloc. És un espai gegant. I quan dic gegant vull dir de la vora de 130.000 metres quadrats que fins fa dos dies eren un gran anell viari elevat del terra. Avui, tot i ser una plaça encara inacabada, ofereix diverses àrees per triar i malgrat que l’Ajuntament n’ha prioritzat l’ús per als vianants, la presència de vehicles encara és important. Per fer-nos una idea de com n’és de gran: des d’on la miris no en veuràs el final a l’altra banda. Si et col·loques a la part on hi havia hagut l’antiga Fira de Bellcaire (els Encants de tota la vida, que ara s’ubiquen en un mercat de disseny a la mateixa plaça), la perspectiva que ofereix és la de la torre Agbar, l’edifici Disseny Hub Barcelona (aquell que alguns havien batejat com la Grapadora, per la seva forma), el centre comercial Les Glòries, l’edifici de MediaPro, el de RBA i l’Hotel Diagonal. És a dir, el 22@ més financer.

Si ens col·loquem a l’altre costat, queda al descobert l’antiga Farinera del Clot i la Meridiana. I pel mig, la Gran Via, que travessa la plaça de banda a banda i ho farà fins que no estiguin soterrats els carrils. I perquè això passi em diuen que encara queden un parell d’anys. Per tant, és un espai on no es pot anar confiat i cal fer cas als semàfors -que en té- si no vols que t’atropelli un cotxe o un tramvia. A més, si sumem les grues que encara hi treballen, avui les Glòries és de tot menys un lloc silenciós. De fet, en aquesta plaça hi conflueixen els tres eixos viaris més importants de la ciutat: la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via. “Glòries, territori inspirador”, llegeixo en una lona gegant. Miro d’inspirar-me, doncs.

Un gimnàs a l’aire lliure

La superfície és tan gran que segons per on arribis et trobaràs una cosa o una altra. Per tant, es tracta d’anar caminant i anar-te trobant espais sabent que quan l’hagis caminada tota et semblarà haver fet una marató. Començo per la banda de la Meridiana, la zona habilitada per a la pràctica d’activitats esportives. Davant dels antics Encants hi ha una mena de pista d’atletisme de sis carrils pintada de color blau, un altre carril per a les bicicletes, una zona per muscular el cos amb barres metàl·liques, que quan jo arribo estan fent servir un parell de nois catxes, i també hi ha diversos parcs infantils amb gronxadors, tobogans i tirolines, que a aquesta hora del migdia ocupen un grup d’adolescents que volen tornar a ser nens per una estona.

Certament qui vulgui practicar esport té una gran varietat d’opcions, perquè si caminem uns quants metres més, fins a la Diagonal, que ha quedat habilitada per als vianants i tancada al trànsit, hi ha una pista de bàsquet, dues de voleibol, taules de ping-pong, petanca i la possibilitat de jugar a escacs.

El més bonic d’aquest recorregut són els arbres. N’hi ha molts de plantats en jardineres gegants, i cadascuna porta la lletra G de Glòries i un número. G56, G108, G115 i així fins a molts, perquè a ningú a qui he preguntat m’ha sabut dir quants n’hi havia. Pels números que veig és evident que més d’un centenar. La majoria són dins de l’anomenat jardí d’aclimatació i són una mostra dels exemplars de diferents espècies que hi haurà al futur Parc de les Glòries quan estigui acabat.

Tot i els arbres, i mira que n’hi ha, el Lucio Peinado hi troba a faltar verd. “A mi m’agradava més la d’abans”, em diu davant la meva sorpresa, però de seguida matisa: “La d’abans que fessin l’anella viària, quan això era un espai verd”. És a dir, que em parla de la plaça de fa 40 anys. Me’l trobo ajagut en una de les hamaques que hi ha a l’esplanada de davant de la parada de metro i del Museu del Disseny, sobre un asfalt que, amb el sol que està caient, sembla que s’hagi de posar a bullir en qualsevol moment.

I les cadires aquestes, ¿de quin bar són?, li demano. “Aquí de bar no n’hi ha cap -em diu amb resignació- i això sí que donaria vida a la plaça”. I m’explica que cada dia un parell de noies les treuen d’una mena de contenidor i les reparteixen. El primer que arriba, el primer que seu, com diria el Basté. I la veritat és que n’hi ha ben poques, de lliures. Vist l’èxit, em penso que és qüestió de temps que el bar que reclama el Lucio sigui una realitat.