EDUCACIÓ
Societat 24/07/2021

Desconfiança i relacions tòxiques: les cicatrius de l’assetjament escolar

Víctimes i agressors expliquen que la culpa i la incomprensió els aboquen a ferides emocionals d’adults

4 min
L’Irma, l’autor Víctor Panicello i la directora de FITA, Raquel Linares.

BarcelonaIrma, 20 anys, víctima de bullying : “Com que estava tan acostumada que em tractessin malament, ho tolerava tot. Quan pateixes assetjament, et quedes amb el rol de víctima i busques el teu nou agressor”. Dalia, 17 anys, agressora: “Sí, he agredit companyes a l’escola. I després, estant en parella, he tingut una relació molt tòxica per culpa meva”.

Si l’Irma i la Dalia tenen alguna cosa en comú, és que totes dues han patit les cicatrius emocionals que deixa l’assetjament escolar, tant a les víctimes com als agressors. L’Irma, que va patir com dues amigues seves acabaven posant tota la classe en contra seva, va arrossegar un gran sentiment de culpa durant molt de temps. “Tothom m’odiava i no sabia per què. Pensava que potser era culpa meva i, ja de gran, estava a la defensiva perquè tenia por que em tornés a passar”. Com que li costava fer amics, va acabar desenvolupant una relació de dependència amb la seva parella: “Era submisa, teníem una relació molt tòxica”. Curiosament, és el mateix adjectiu que fa servir la Dalia, una noia que reconeix haver fet bullying a companys de classe, per definir com era la relació amb el seu ex: “A casa sempre havia vist el meu pare com un agressor i la meva mare com una víctima, però en parella he invertit aquests rols. I tot era tòxic”.

Els casos de la Dalia i l’Irma expliquen molt bé “les ferides relacionals” que deixa l’assetjament escolar al llarg de la vida. “Hi ha nens i nenes que creixen pensant que les relacions són així”, alerta Raquel Linares, directora de FITA, una fundació que treballa per a la prevenció i assistència en salut mental. Des de l’entitat han recollit diversos testimonis de nois i noies que han viscut en primera persona l’assetjament escolar i, a través d’una novel·la, volen convertir-ho en una eina de prevenció contra el bullying, el principal problema de convivència a l’escola.

Una novel·la per conscienciar

“Una de les coses que em van impactar més va ser que la ferida que els havia obert l’assetjament escolar condicionava la manera que tenien de comportar-se quan eren adults. No era conscient que el bullying s’acaba però que les ferides no es tanquen”, explica Víctor Panicello, autor de la novel·la, que es titula Piedra, papel, tijera. L’ha escrit a partir de les llargues trobades que va fer amb nois i noies que han patit o han exercit l’assetjament escolar, en un procés de creació col·lectiva que els ha ajudat a posar-se en el lloc de l’altre.

“Em va ajudar molt que la Dalia vingués a les trobades, perquè em va servir per posar-me en la seva pell i adonar-me que ella també era una víctima”, diu l’Irma, que afegeix: “Per poder fer mal a algú altre t’han d’haver fet molt mal a tu. Vaig empatitzar amb ella, i em va donar l’explicació que necessitava i que mai abans havia tingut”. En aquelles trobades, la Dalia va explicar que a casa seva mai hi havia hagut un bon ambient. “Ningú em preguntava com estava ni què em passava. Tenia enveja de les nenes de la classe que ho tenien tot i els seus pares sempre les anaven a buscar, perquè sempre em veia sola”, explica.

“Estava molt malament amb mi mateixa i els hi feia pagar així, insultant les altres companyes, fins i tot a una li vaig posar la mà a sobre”, diu amb franquesa. La Dalia es penedeix del que va fer i vol que quedi clar que “no ho justifica”, però alhora avisa que els agressors “també ho passen malament”. “Es podria preguntar als agressors com estan i per què ho fan, i no només fixar-se en què passa a la víctima”. A ella, participar en el llibre li va servir per entendre com se sentien les noies a les quals agredia: “Vaig adonar-me que amb violència no s’arriba enlloc i que l’única cosa que fas és fer-te més mal a tu mateixa”.

Linares, amb 27 anys d’experiència, diu que la novel·la vol donar una “visió oberta” de l’assetjament, “sense bons ni dolents”: “Al darrere d’aquests problemes hi ha ferides relacionals a l’escola o a casa, perquè la persona no se sent validada per com és”. Per a la directora de FITA, no hi ha un perfil concret d’agressor o de víctima, però sí que hi poden haver característiques que afavoreixen aquests comportaments. “Cal tenir en compte els perfils d’alumnes amb relacions familiars de dependència, en què es crien veient relacions dominants entre pares o germans i en què els individus ni són respectats ni es fan respectar; o les relacions amb un excés de sobreprotecció, tant pel que fa a les víctimes com pel que fa al agressors, a qui la família no ha sabut posar límits”, explica.

A les trobades, els participants van explicar com havia reaccionat el seu centre quan s’alertava que hi havia un cas de bullying. L’Irma, que va viure humiliacions davant tota la classe des de petita, en té una mala experiència: “Esclar que els professors ho sabien, però la meva agressora era la filla de la secretària i l’escola en feia cas omís. A vegades feien informes i expulsaven els agressors, però això era pitjor, perquè quan tornaven encara tenien més ràbia”. Panicello trenca una llança a favor dels centres: “Les escoles han tingut una pressió excessiva per fer coses que potser no saben fer, perquè els carreguem el que no podem arreglar a casa”. I assegura que el remei passa per una “comunicació profunda amb la família”: “Hem de preguntar més «Com et sents? Com estàs?»”

Sis víctimes i set agressors

L’assetjament escolar és una plaga social: es calcula que un de cada quatre alumnes de primària ha patit bullying, segons un informe de la Fundació Barça, i que un 28% han exercit assetjament físic i psicològic contra algun company de classe, segons un estudi d’Amalgama 7 i Fundació Portal. Si les dades són certes, en una classe de primària amb 25 alumnes hi hauria, de mitjana, sis nens víctimes de bullying i set agressors. Els altres dotze, els espectadors, “poden fer més coses del que sembla”, diu Panicello. “No riure, no participar-hi, dir-ho als professors -explica l’Irma-. Si no saben com arreglar la situació, almenys que no l’empitjorin”.

Tots són menors amb cicatrius: “Jo pensava que ho havia superat, però ho he reviscut tot i encara m’afecta. Fer el llibre m’ha ajudat a tancar ferides i a entendre que em feien el que em feien perquè, com que no eren feliços a casa, creien que jo tampoc ho podia ser”.

stats