Claus per superar la pèrdua d'un ésser estimat

BarcelonaEl tràgic accident d'un autocar a l'AP-7 aquest diumenge ens ha tornat a recordar la fragilitat de la vida, i la imprevisibilitat de la mort. "Vaig enviar molt tranquil la meva filla a un país amic, i me l'emporto a casa morta". Aquestes paraules d'Alessandro Saracino, pare d'una de les víctimes mortals, condensen la sensació de sorpresa, desconcert i desolació que genera la mort quan arriba de forma imprevista. Però fins i tot en els casos en què el desenllaç és esperat la mort obre un procés que és una de les experiències més doloroses a què ens enfrontem els humans. El dol i la sensació de pèrdua són molt difícils, quan no impossibles, d'evitar. No hi ha maneres correctes i incorrectes d'afrontar el dol. Però sí que hi ha mecanismes que ens poden servir per portar millor el procés.

Què és el dol?

El dol és el sofriment emocional que sentim davant d'una pèrdua. És una resposta natural, motivada pel canvi brusc que experimentem en les nostres vides, per la constatació que la vida és fràgil, per la sensació de desolació i buit. Quan experimentem una pèrdua ens hem d'adaptar a una situació nova i especialment complicada. En el cas d'éssers estimats, no només ens hem d'habituar a l'absència física de l'altre, sinó que a aquest fet, ja difícil, li hem de sumar el repte de conviure amb la memòria i els records, elements que incrementen la sensació de pèrdua.

Què ens genera el dol?

Quan pensem en el dol pensem sempre en la pèrdua d'una persona estimada. Certament, és la mort de la parella, o d'un familiar, o d'un amic, el que genera un dol més intens. Ara bé, qualsevol pèrdua genera dol: una separació sentimental, un diagnòstic mèdic greu, perdre la casa o la feina, la fi d'una amistat, canviar de domicili o de feina, renunciar a un somni o un pla que ens il·lusionava, la mort d'un animal domèstic… Fins i tot canvis aparentment trivials —o que ho són per a moltes persones— ens poden generar un sentiment de pèrdua incapacitant.

Tothom l'experimenta?

Cadascú viu el dol d'una forma diferent. De fet, hi ha persones que continuen amb les seves vides com si no hagués passat res, mentre que d'altres troben molt difícil tirar endavant. El procés és molt complex, i les aparences enganyen. Algú que sembla molt afligit pot estar actuant mogut més per les convencions socials que no pas pels seus autèntics sentiments. En canvi, algú que aparentment no dóna mostres d'estar especialment afectat pot estar amagant el seu dolor. En qualsevol cas, amb diferent intensitat, d'una manera o una altra, tothom experimenta el dol.

Es pot evitar?

No. El creixent hedonisme de la nostra societat, la intolerància davant del dolor, i l'obsessió amb els fàrmacs han fet que molts creguin que és possible tractar el dol de la mateixa manera que es tracta un mal de cap o un refredat. Moltes persones que acaben de patir la pèrdua d'un ésser estimat van al metge per demanar una recepta d'antidepressius. Això és un error. Les pastilles poden millorar els símptomes, però no poden fer res per solucionar la pèrdua i fins i tot poden resultar contraproduents, ja que posposen el procés de dol. Per molt dur que sigui, el dol és tan natural com necessari, i prendre pastilles només serveix per maquillar-ne els símptomes. Cal ser pacient i donar-se temps per ajustar-se als canvis.

Quins són els símptomes?

Són molts, i varien en funció de la nostra personalitat i del tipus de pèrdua que hem experimentat. Si hem perdut un ésser estimat és habitual creure que apareixerà de nou, que el trobarem a casa, que tot haurà estat un malson. Estar abatut, desanimat, plorar… són mecanismes naturals i positius, que indiquen que ens estem enfrontant a la situació i, per tant, estem en vies de superar-la. També és normal sentir por, com ho és sentir-se culpable (les coses que no vam fer o no vam dir…). Sovint busquem un boc expiatori: nosaltres mateixos, algú altre, la societat, la vida, Déu… És habitual també sentir-nos desprotegits, angoixats, sentir por (perquè ens hem quedat sols, perquè ens pot passar a nosaltres…). I hi ha, finalment, símptomes físics: aprimar-se o engreixar-se (perquè mengem menys o més), no poder dormir, tenir dolors en diferents parts del cos, sentir nàusees o marejos…

Què podem fer?

El primer que hem de fer és reconèixer que el dolor és una part natural de la vida i que no hi ha dreceres per evitar-lo. Ignorar-lo no serveix de res, perquè no desapareixerà. Tampoc no serveix fer-se el fort. "Sigues fort" és només una frase feta que es diu en els funerals quan no se sap què dir. Més que ser forts, el que sí que podem fer és acceptar la realitat; expressar els nostres sentiments; intentar descansar bé, menjar bé i fer exercici. També és molt important estar preparat per als moments difícils que vindran, com ara els aniversaris, o festes com el Nadal. No hem de prendre decisions importants durant el procés de dol. I hem de tenir clar que el temps ajudarà, però no curarà les ferides.

Com avança el procés del dol?

L'any 1969 Elisabeth Kübler-Ross va presentar una teoria que va fer fortuna, fins al punt de convertir-se en un clàssic citat pels professionals i per tots els manuals sobre el dol. Kübler-Ross va considerar que el dol és un procés que avança amb cinc estadis: negació (no ens podem creure el que ha passat); ira (busquem un culpable, ens enfadem); negociació (un creient, per exemple, pot oferir a Déu introduir algun canvi en la seva vida a canvi de recuperar la persona o objecte perdut); depressió (experimentem tristesa, apatia, ganes d'estar sols), i, finalment, acceptació (entenem que no hi ha res a fer i ho assimilem). Ara bé, la mateixa autora va insistir que no tothom passa pels cinc estadis, i que tampoc no ho fa necessàriament en aquest ordre. El dol no avança de forma lineal sinó que el més normal és que sigui una muntanya russa emocional, amb etapes millors i d'altres de pitjors, amb alts i baixos. El normal és que aquests moments dolents estiguin cada vegada més espaiats, i siguin menys intensos.

Quant de temps dura?

No hi ha res que ens espanti més que sentir-nos malament, i el dol és una experiència especialment dura. És per això que la durada del dol és la pregunta que tothom fa a metges i psicòlegs. La resposta és que no hi ha resposta. El temps que necessitem per deixar d'experimentar una sensació de dolor davant la pèrdua depèn de tota mena de factors: la nostra personalitat, les nostres experiències vitals, el suport emocional que rebem de familiars i amics, la nostra edat… i, evidentment, el tipus de pèrdua que hem experimentat. Hi ha persones que en poques setmanes es comencen a sentir millor, d'altres necessiten mesos, i alguns poden necessitar anys.

Quan convé demanar ajut?

Hi ha un cert consens entre els professionals a l'hora de considerar que si el dol per una persona molt propera dura més de dos anys vol dir que el procés s'ha cronificat. En qualsevol cas, és un metge qui ha de determinar si necessitem seguir algun tipus de tractament. Si veiem que el pas del temps no millora els símptomes, o si aquests són tan severs que ens impedeixen dur una vida relativament normal, o afecten les nostres relacions amb altres persones, hem de consultar-ho al metge. Seguir algun tipus de teràpia amb un psicòleg o algun grup de suport no ens evitarà el dol, però ens pot ajudar a viure'l d'una manera més natural i positiva. Sense oblidar, evidentment, la principal font de suport: la família i els amics.