Societat 19/03/2022

Eduard Vallory: “Durant molts anys he amagat la vergonya de suspendre i haver de repetir cursos”

7 min

Eduard Vallory i Subirà (Barcelona, 1971) és, a part del conegut impulsor de l’aliança Escola Nova 21, doctor en ciències polítiques, màster en ciències socials, diplomat en alta direcció d’empreses i llicenciat en filosofia i periodisme. Però res feia pronosticar que assoliria aquesta tirallonga de títols acadèmics, perquè es va passar la infància i l'adolescència anant als exàmens de setembre, repetint cursos i arribant a la universitat amb 22 anys. O sigui que la seva va ser una història de fracàs escolar seguida d’un espectacular èxit vital. D’aquesta desconnexió entre escola i vida va el llibre que Vallory acaba de publicar, Aprendre (Columna), en què aflora un dolor íntim i acomplexant que l’ha acompanyat fins a l’edat adulta. És un llibre escrit amb l’esperança de fer net, i perquè molta gent que es va sentir humiliada a l’escola vegi que no està sola i que l’escola canviï perquè, més enllà de suspendre el nen que no aprèn, es pregunti per què no aprèn.

Vostè ha sortit d’un armari diferent.

— Durant molts anys vaig amagar la vergonya del fracàs que vaig sentir als 11, als 12, als 17 o als 20 anys, perquè suspenia, havia d’anar a setembre, repetia cursos i tota l’explicació que rebia era: “No aproves perquè no et dona la gana, perquè no treballes prou, el dia que vulguis te’n sortiràs”. Però no sabia sortir-me’n. Aquesta taca em va quedar per sempre a dins i la vaig amagar, com fa tanta gent, perquè aquest fracàs s’amaga.

Què li passava, a aquell noi?

— Hi havia una desconnexió, m’agradava molt la llengua, escriure, llegir, comunicar-me, però les estructures gramaticals per a mi eren una cosa incomprensible, igual que les categoritzacions de la biologia o les fórmules matemàtiques. Ja ho va dir Daniel Pennac al llibre Mal d’escola: l’escola té un problema, que és que no sap posar-se al cap d’una persona que no pot aprendre. Si et diuen que has d’aprendre una cosa per aprovar, no et motiva tant com si et diuen que allò et servirà per viure. Quan es connecta aquest aprenentatge amb el sentit vital es transforma tot, perquè estem programats per aprendre permanentment.

L’Eduard nen se sentia humiliat?

— Sí, em vaig sentir humiliat a l’escola, vaig tenir sentiments que ara he reviscut amb molt de dolor. I l’escola no té en compte que la humiliació del present afecta el futur. La humiliació d'un nen a qui li diuen “tu no ets bo en matemàtiques” o “tu no saps escriure”, és la que fa que quan sigui un adult de 40 anys es digui: “Ui, no puc dividir 114 entre 3 perquè jo, en matemàtiques, no soc bo”. El complex et dura sempre i és un atac directe a l’autoestima.

Estem d’acord que els exàmens a l’escola s’assemblen a l’examen del carnet de conduir, que t’ensenyen més a aprovar que a conduir, però la vida ens examina cada dia i, si l’escola ens posa exàmens, ens està preparant per superar els obstacles que trobarem a la vida.

— M’agrada molt que em faci aquesta pregunta [riu]. La vida no ens examina de la manera com ens examina l’escola, i aquest per a mi és l’element clau: una cosa és passar exàmens i l’altra és passar obstacles. Quan la finalitat de l’escola és passar exàmens que reprodueixen alguna cosa que t’han explicat, no t’estan demanant que trobis la manera d’enfrontar-te amb els problemes de la vida, sinó amb una tècnica que consisteix en memoritzar a curt termini una sèrie d’elements. Memoritzar a curt termini pot ser un esforç que valgui la pena, però t'hauràs passat deu anys de la infància i joventut fent exàmens de memòria a curt termini.

¿Per això diu que la funció principal de l’escola no és preparar per a la vida? Això m’ha sorprès.

— No és ben bé així. Recupero una frase de John Dewey que diu: “L’escola no és preparació per a la vida, sinó que és vida”. És a dir, l’escola està tan pensada de cara al futur que menysté el present, perquè pensa que donar una equipació als nens per al futur és suficient. Recordo molt l’entrevista que vas fer a l’estimat Xavier Melgarejo, en què deia que l’escola no pot donar continguts morts a una criatura perquè els vagi digerint amb l’excusa que algun dia li serviran, sinó que l’alumne s’hauria d’acostumar des de petit a ser una persona capaç d’analitzar críticament la realitat.

¿I això com es fa dins un sistema d’educació organitzat per cursos i assignatures?

— Ho diu l'últim informe de la Unesco: hem de sortir de la lògica de les disciplines separades i dels aprenentatges a curt termini i hem de generar aprenentatges vinculats a reptes, a plantejaments vitals, a dinàmiques de cooperació que possibilitin que allò amb què s’equipen els nois i noies a l’escola els serveixi tota la vida. Fixa’t quina imatge més simbòlica: els meus companys que aprovaven el juny, per Sant Joan cremaven els llibres perquè deien “Això ja no ho necessitem”. Precisament el que necessitem és un aprenentatge que no elimini matèria, sinó que sigui un procés pel qual s’han d’adquirir uns hàbits a mantenir al llarg de tota la vida.

Preparem un alumne per resoldre problemes. Com seria un dia a l’escola?

— Com el veig a l’Ítaca de Manresa, al Puig d’Esparreguera, a l’Institut de Sils, al Quatre Cantons, a les Vinyes, a Congrés Indians i a tantes escoles i instituts que treballen l’aprenentatge basat en projectes. A Rellinars, per exemple, els projectes són part de la normalitat dels infants de primària. El gran problema que encara tenim és l’examen de la selectivitat, que condiciona el batxillerat, l’ESO i la primària. I un altre problema: molts docents hem estat formats amb exàmens i hem estat seleccionats al sistema públic per oposicions que tenen molta cosa d’exàmens memorístics de retenció a curt termini.

I com s’avalua aquest progrés?

— L’avaluació ha de ser un instrument al servei de l’aprenentatge, no un instrument separat de l’aprenentatge. Quan a mi em deien que havia tret un 3,7 en matemàtiques m’estaven dient que havia suspès, però no em deien per què suspenia. L’avaluació vinculada a l’aprenentatge t’ha de permetre entendre per què no has après alguna cosa i com la pots aprendre. Problema: el nostre sistema educatiu, el de l’era industrial, està pensat en una lògica massificadora i l’aprenentatge no pot ser massificat. Avui encara tenim instituts amb més d’un miler d’alumnes. És impossible.

Com haurien de ser?

— Molt més petits.

Això és caríssim.

— Això em recorda aquell president de la Universitat de Harvard que deia: “Si pensa que la qualitat és cara, provi amb la mediocritat”. Una inversió de veritat en educació no és una despesa.

Canvia res que en lloc de dir suspès diguem en procés d’assoliment?

— És molt difícil debatre sobre la manera de mesurar els aprenentatges quan encara continuem amb un model d’aprenentatges obsolet. El concepte en procés d’assoliment només té sentit si a l’alumne li expliquen en quin moment està del procés, què li falta i què no. Si li expliquen tot això, l’alumne aprendrà, en comptes de portar un segell que fa que tants adults estiguem convençuts que som incapaços en matemàtiques, i resulta que les matemàtiques que necessitem els adults per viure són intuïtives.

Vostè subratlla que els que aproven, tampoc no és segur que després els vagi molt bé a la vida.

— L’altra cara del fracàs escolar és el fracàs vital. Surts de l’institut o de la universitat i de cop i volta et trobes amb la vida i resulta que els aprenentatges per enfrontar-te als problemes de la vida no estaven escrits al llibre de text ni es podien aprendre de memòria. Una amiga de la facultat em deia que ella va ser una d’aquestes estudiants que va passar bé l’escola i la universitat, però que després ha passat els anys una mica sense pena ni glòria. ¿On ha trobat els instruments per donar sentit al que fa o per trencar dinàmiques que no li agraden? Preguntem-nos quin és l’èxit pel qual ens prepara l’escola. I què és allò que ens fa sentir satisfets del fet de viure.

El professor Ramon Grau, en una entrevista que li va fer Laia Vicens, va donar un dels titulars de l’any: “El mal de l’ESO és que el que ensenyem no interessa als joves”. I, per acabar-ho de complicar, ara hi ha els mòbils.

— Sí, però aviam, ¿quantes vegades hem vist adults enmig d’una obra de teatre que treuen el mòbil i s’il·lumina la pantalla? Llavors la pregunta és: ¿en aquest context que vivim infants i adults, quin és l’aprenentatge important per no ser addictes al mòbil? Perquè la relació amb el mòbil no és com una petita malaltia que passa, el mòbil és la nostra vida. El sistema educatiu no pot fer veure que se soluciona dient: “Vinga, nens, deixeu el mòbil a l’entrada de l’escola”. Aprendre també passa per ser capaços de superar els cants de sirena dels likes. Calen unes habilitats que els adults no tenim i que en infants i adolescents no estem trobant la manera de desenvolupar.

Això ho han trobat en algun lloc?

— Sí, això s’està fent en molts llocs del món, i el que demana és una visió de l’infant que també és una visió de l’humà, que en comptes d’humiliació parla de dignitat. Ja era la tradició que teníem aquí, perquè el que tenen en comú Ferrer i Guàrdia, Rosa Sensat, Artur Martorell i Eladi Homs és que visualitzen en l’educació una idea de societat, una idea d’humanitat. Hem de creure que el que passa a l’escola és del tot determinant en com construïm la societat, per a mi és la gran esperança. I, per cert, això comença de 0 a 3 anys, quan es desenvolupen un tipus de competències que determinen l’èxit acadèmic i vital: capacitat de concentració, autoestima, tenacitat, cooperació, atenció.

¿Tot això de què parlem, té alguna cosa a veure amb començar el curs una setmana abans o després?

— Té a veure amb el valor que donem al temps a l’escola. Està estudiat que aquestes vacances tan llargues acaben sent perjudicials per a l’hàbit d’aprenentatge, sobretot en els infants que no tenen a casa cap tipus d’estímul. I té a veure també amb el fet que les decisions en educació han d’estar supeditades al dret de l’infant a l’aprenentatge. I un problema que tenim és que donem per descomptat que aquest dret està cobert per l’educació universalitzada. Cal rascar una mica més i analitzar com s’aprèn i com s’avalua, què passa als instituts gegantins o què cal fer perquè els aprenentatges vagin més enllà del professor aïllat.

Després de tot això, què diria al seu jo d’onze anys?

— Li diria: “Eduard, les notes no et diuen qui ets, perquè el gran problema de les notes és que acaben sent profecies autocomplertes”. I també li diria que, a la vida, hi ha moltes coses per gaudir-ne.

stats