Institut escola: el model de la concertada que fa el salt a la pública

BarcelonaPer trobar el primer institut escola que es va crear a Catalunya cal remuntar-se fins a l'any 1931. En aquell moment la Generalitat va obrir els primers centres de secundària que estaven vinculats a escoles de primària basant-se en els principis de l'Escola Nova catalana. Aquest model va ser erradicat el 1939 amb la dictadura franquista i no va ser fins gairebé 60 anys més tard que el sistema educatiu català públic va tornar a comptar amb un institut escola, un model de centre pel qual sí que van apostar des d'un bon principi moltes escoles concertades.

Des de llavors el nombre de centres educatius que combinen infantil, primària i secundària no ha deixat de créixer, però ha crescut especialment en els últims cinc anys, que és quan han entrat en funcionament 82 dels 111 instituts escola públics que hi ha avui a Catalunya.

Aquest fort increment en tan poc temps mostra que aquest model de centre és una de les clares apostes del departament d'Educació, una política de gestió de centres que s'ha estès per tot el país, però sobretot en zones urbanes com Barcelona. De fet, l'any 2017 a la capital catalana només hi havia dos instituts escola, mentre que a finals d'aquest 2024 n'hi haurà una vintena. Aquesta evolució, en el cas de Barcelona, té un triple origen. El primer és que el Consorci d'Educació ha iniciat un procés de transformació de centres que moltes vegades preveu fusionar centres de primària i secundària d'una mateixa zona. El segon: la pèrdua d'alumnes per la baixada de natalitat està provocant que molts instituts escola concertats no puguin tirar endavant econòmicament i siguin absorbits per la xarxa pública. I el tercer: la majoria de nous centres que s'han obert a la ciutat ja s'han creat basant-se en aquest model.

"Hem fet una aposta per generar dinàmiques de continuïtat clares i coherents", explica a l'ARA la gerent del Consorci de Barcelona Mercè Massa. Detalla que aquests moviments també van relacionats amb abordar el problema que viu la ciutat amb el desgavell que suposa per a moltes famílies trobar un institut proper i amb un projecte educatiu semblant al que fins ara rebia el seu fill a l'escola. "Si tens una escola amb 11 instituts possibles adscrits és gairebé impossible que hi hagi un treball conjunt per crear itineraris coherents", reconeix Massa. Però, més enllà de la facilitat de gestió, aquest model de centre té uns efectes clars en l'alumnat i el professorat que alguns veuen amb bons ulls i altres no tant.

"No ens podem permetre perdre joves de 16 anys perquè deixen els estudis. Amb aquest model comences a acompanyar l'infant quan té 3 anys i hi estableixes un vincle molt més profund. Això fa que quan arriba l'adolescència l'alumne tingui un vincle molt gran amb el centre i si hi ha situacions de vulnerabilitat la seva xarxa de seguretat és l'escola. El vincle afectiu fa un efecte de retenció", detalla la directora de l'Institut Escola Eixample, Isabel Balaguer. Aquesta continuïtat entre les tres etapes educatives també permet molt més contacte entre mestres i professors. "De manera fàcil pots posar a parlar mestres d'infantil, primària i secundària en un mateix context i, per exemple, rumiar des de com ensenyar a llegir fins a com aconseguir que els adolescents s'interessin per la lectura en un únic projecte conjunt", exemplifica la directora d'Educació i Territori del Consorci, Eulàlia Esclapés.

Per altra banda, la directora de l'IE Eixample també explica que el fet que l'alumne passi més anys en un mateix centre fa que hi hagi més marge de temps per millorar. "Et permet adaptar-te millor als ritmes de cada alumne. Per a nosaltres les proves de competències bàsiques de 6è no són un punt final, sinó un punt i seguit, perquè amb aquells resultats ja saps quins aspectes caldrà reforçar quan aquest grup quan entri a l'ESO. Si hi ha un canvi de centre, aquest seguiment és impossible de fer", insisteix Balaguer.

Infantilitzar o no créixer tan de pressa?

Tot i estar convençuda de l'eficàcia del model, Balaguer també apunta alguns deures pendents. Un d'ells és que el fet de ser un model relativament nou a la xarxa pública fa que encara no hi hagi una normativa clara sobre com s'han d'organitzar aquests centres. Per tant, en virtut de l'autonomia de centre, cada institut escola s'organitza com creu més convenient. L'altre problema que hi ha sobre la taula és la dificultat per trobar professors de secundària que vulguin venir a un institut escola on també es fan classes a la tarda (a diferència de la immensa de majoria d'instituts catalans) i on normalment no hi ha batxillerat. "Els mestres de primària i els professors de secundària són totalment diferents i sempre que conviuen dos col·lectius amb condicions laborals i professionals diferents la cosa no funciona", defensa el secretari general del sindicat Professors de Secundària (ASPEPC-SPS), Xavier Massó. El sindicalista es mostra "clarament contrari" a aquest model, que, a parer seu, "només respon a un intent per part del departament d'Educació d'estendre l'excés de pedagogisme que ha envaït les escoles també a la secundària". Massó també critica que el model d'institut escola acaba "infantilitzant" l'alumnat de secundària. Una opinió que no comparteix Balaguer: "El canvi d'etapa de primària a ESO és més natural i un nen de 13 anys no es troba amb la situació d'haver de demostrar que és gran en un nou entorn. No es veuen obligats a créixer abans d'hora per assemblar-se als adolescents d'altres cursos, però quan arriben a tercer d'ESO tenen les hormones tan revolucionades com qualsevol altre".