Un de cada quatre sensellar ha arribat al carrer després de perdre el pis de propietat o lloguer
Arrels denuncia l'augment de la "desatenció", ja que només un terç dels que sobreviuen al ras han rebut ajuda dels serveis socials
BarcelonaUnes 300 persones que viuen als carrers de Barcelona, una quarta part del col·lectiu, han acabat malvivint al ras quan han perdut l'habitatge estable que ocupaven. Concretament, el 21% han passat de tenir un pis de lloguer a haver d'estar a la intempèrie, mentre que el 5% eren propietaris d'un habitatge. Són dades de l'informe Viure al carrer a Barcelona que aquest dijous ha presentat la Fundació Arrels, a partir de les entrevistes que van fer a l'últim recompte de persones al carrer de l'estiu passat. En total, l'entitat va comptabilitzar 1.230 persones, un augment del 15% respecte a l'any anterior. D'aquestes, el 80% són homes, el 8% dones i el 0,6% són, a parts iguals, persones trans o de gènere no binari.
A la pregunta de quin és l'últim llit on van dormir, un 19% dels enquestats per Arrels van respondre que s'estaven en serveis i recursos públics tan diversos com albergs, presons, habitatges socials o un centre de la DGAIA per a menors tutelats. Dels que viuen al carrer són molts, un 70%, els que no confien que puguin anar a viure a algun allotjament pròximament. Aquesta falta d'esperança es deu a la insuficiència de recursos institucionals, les dificultats administratives i la desconfiança general en una millora d'expectatives, segons ha subratllat la responsable de l'equip d'acollida d'Arrels, Marta Maynou, que assenyala l'impacte psicològic que té el fet de viure al carrer, on es passen moltes hores en solitud o buscant-se la vida per sobreviure. Així, l'exclusió social provoca que gairebé la meitat dels sensesostre se sentin sols i conviuen amb la sensació que la seva vida no importa a ningú.
Només un 20% sí que tenen perspectiva de trobar un lloc més digne, ja que el 5% estan en llista d’espera per accedir a un alberg, el 4% esperaven entrar en un pis d’entitats o serveis socials i un altre 4% de les persones podrien pagar una habitació per elles mateixes o amb l’ajut d’amistats. “Són moltes les persones que no tenen expectatives, que no esperen res", insisteix el director d'Arrels, Ferran Busquets, que retreu que albergs o residències tinguin un llistat d'exigències i requisits per accedir-hi que deixa fora bona part del col·lectiu, com ara renunciar a la tinença de gossos, que són de vegades amb els únics que estableixen un vincle emocional, o haver de deixar de consumir alcohol o tabac. "És un doble càstig, perquè no tenen casa i és molt complicat que accedeixin a un centre”, afirma.
Un 70% migrants
Els principals motius que fan que una persona acabi al carrer són la pèrdua feina, els problemes amb la família o la separació de la parella, així com perdre la feina o el fet d'haver emigrat. De fet, 7 de cada 10 sensellar són immigrants, un percentatge que dobla de llarg la població migrada resident a la ciutat, que han aterrat a Barcelona buscant una feina per prosperar i en la seva gran majoria, 74%, mai abans havien caigut en una situació de sensellarisme. Però la falta d'ofertes laborals i de xarxa familiar que els donin un cop de mà, així com les traves administratives, els fa impossible aixecar el cap.
En aquesta radiografia actualitzada del sensellarisme a la ciutat s'assenyala que, de mitjana, són persones amb 10 anys de veïnatge a la ciutat, tenen 44 anys i la gran majoria no saben ni llegir ni escriure. Ara bé, si es mira el detall de la formació entre el col·lectiu migrant, tot i que la majoria no tenen cap formació, també hi ha moltes persones amb educació superior, mentre que entre les persones sensellar nascudes a Espanya és més habitual que hagin acabat la secundària obligatòria.
De mitjana, aquestes persones viuen al carrer des de fa quatre anys i quatre mesos, un període "elevat" per a Arrels i que en el cas de les dones es redueix en un any de mitjana, ja que acostumen a tenir més xarxa d'ajuda i estan més predisposades a acceptar un alberg abans que perpetuar-se al ras. Busquets ha assenyalat que des del 2016, quan l'entitat va començar a fer el recompte per saber qui són els sensesostre i quines són les seves necessitats, mai havien constatat tanta desatenció social, cosa que fa que el sensellarisme s'enquisti i sigui més difícil sortir-se'n.
L'esperança de la llei del sensellarisme
Busquets sempre reitera com el carrer mata i apunta que els sensesostre viuen de mitjana 27 anys menys que la resta de la població, a causa del deteriorament físic i psicològic d'estar sempre al ras o de les nombroses agressions físiques que pateixen (gairebé la meitat diuen haver-ne estat objecte de pallisses). En aquest sentit, el director d'Arrels ha tornat a aprofitar per reclamar més recursos públics per al col·lectiu i sobretot de buscar solucions "a llarg termini", més enllà de les places temporals que s'obren exclusivament durant els dies més crus de l'hivern. Així, només una tercera part de les persones enquestades va afirmar haver estat atesa per serveis socials en els últims sis mesos. “Anem molt tard. Tant a Barcelona com a la resta de Catalunya no hi ha cap recurs que asseguri que una persona no passarà una segona nit al ras”, afirma Maynou.
Per redreçar l'atenció al sensellarime, Busquets confia que la llei específica que està encara pendent d'aprovar al Parlament i que han impulsat les entitats del tercer sector comporti més recursos, tenint en compte la urgència per cobrir la necessitat d'habitatge, però també que inclogui itineraris laborals com a mesures d'inclusió social.
