EDUCACIÓ

“Reivindiquem els professors rebels”

Dos docents d’ESO aposten per renovar i retallar el currículum i avisen de l’impacte de l’avaluació
Els professors Cristian Olivé i Joan Buades, amb els seus respectius llibres / SARA CABARROCAS

L’ARA reuneix dos professors que acaben de publicar llibres sobre l’ofici de ser docent. Parlen de les dificultats d’una feina que consideren un art i dels reptes a l’hora d’educar una generació plena d’incerteses.

Les arribades a mig curs desborden les escoles

És una feina vocacional?

Cristian Olivé: En el meu cas ho és, sí, però no sempre passa. Conec professors que no havien sentit la crida. La vocació hi pot ser, però no és essencial.

Joan Buades: El mestre vocacional, avui en dia, és un marginat dins del sistema educatiu. Ara es fomenta la funcionarització i l’obediència. El sistema no està fet per a gent a qui li agrada educar com un art. El llibre és una reivindicació de la necessitat que el mestre vocacional recuperi protagonisme. Això vol dir escoltar i mirar els infants i joves.

C.O.: És això. Per a mi un professor vocacional no té por d’equivocar-se, viu amb passió la seva feina, escolta i aprèn amb els alumnes i no només és un transmissor d’informació, sinó que també és un escoltador. Els educadors hem de fer que vegin que el més important de l’aprenentatge és el procés, no la nota final.

J.B.: El sistema intenta classificar, fer rànquings de professors i alumnes, i això perverteix el sistema educatiu. Els alumnes han de ser el centre del sistema educatiu i ara no ho són.

El currículum us limita?

C.O.: Hem d’assumir que els alumnes no ho han de saber tot i que a vegades la nostra especialitat ha de quedar al marge. Hem de ser capaços de triar el que realment els pot servir per potenciar algun talent ocult, deixant de banda aspectes que venen fixats a la programació però que els allunyen de la realitat.

J.B.: Per primera vegada és possible que els nostres alumnes tinguin més títols però no més oportunitats. Tenim joves pobres sobrequalificats. Com pot seguir igual l’escola? Hi ha d’haver un canvi sistèmic en el currículum i en els continguts. La vida ha d’entrar a les escoles.

C.O.: Estem educant alumnes del segle XXI en aules del segle XIX amb metodologies del segle XX. Jo no faig llengua i literatura, sinó que utilitzo la llengua i la literatura per tractar temes com l’emergència climàtica, la igualtat i l’autoconeixement. Si els polítics no van a l’hora, hem de ser els docents qui ens hem d’avançar. Ara l’escola no és un reflex de la societat, i si hi ha temes que hi tenen cabuda és perquè hi ha professors que sortim de la norma, perquè no se’ns ofereixen ni els espais ni la manera.

J.B.: Hi ha molta renovació pedagògica, però les estructures de poder dins del món educatiu són terribles. L’escola pública s’està gestionant com una gerència empresarial de recursos humans. Jo defenso tornar poder als claustres i consells escolars, perquè els centres s’hagin de fer el seu propi projecte i tinguin una verdadera autonomia.

Famílies de l'escola concertada insisteixen en rebutjar el nou decret i presenten més de 150.000 al·legacions

Un corrent majoritari?

J.B.: No som majoria, ni de bon tros. Primer perquè molts dels nostres companys no són fixos i la seva primera preocupació és arribar a final de mes. Reivindiquem aquesta rebel·lia en positiu: hem de guanyar espai per educar els joves d’una altra manera i reduir la muntanya d’informes, gestions i burocràcia.

C.O.: Calen veus com les nostres, també pels professors que se senten llops solitaris, que vegin que no estan sols. També reivindico poder-nos equivocar. A vegades hi ha molta por a l’error, el criminalitzem i el contagiem als nostres alumnes.

Com avalueu?

C.O.: Demanem als alumnes que acceptin coses que els adults no acceptaríem, com que cada dia ens controlin amb notes numèriques. Soc molt crític amb aquest sistema d’avaluació: deixa de banda les diferències entre alumnes i el camí d’aprendre.

J.B.: És una barbaritat que interioritzin des de petits que s’han de batre rècords. És molt més important saber quines habilitats tens per ser una persona autònoma que conèixer història de la literatura o fer 400 operacions matemàtiques. S’han de retallar els currículums i donar poder a les escoles perquè siguin hortets de democràcia.

Com és aquesta generació?

C.O.: Són adolescents, amb les mateixes passions desbordants, les mateixes preocupacions sobre “què pensaran de mi”. No crec que siguin gaire diferents, però sí que tenim l’element digital, al qual l’escola ha de donar respostes.

J.B.: La principal diferència és que la digitalització va acompanyada d’un refredament de les relacions socials. Ells parlen poc. L’escola ha de ser un espai de socialització diferent. Per això pot ser molt útil utilitzar la tecnologia massivament, però per a usos rellevants.

El 'trencaboques', l'últim i perillós repte viral de moda als instituts

Com influeix la família?

C.O.: Cada vegada ens sentim més observats i més qüestionats per les famílies i, per això, els alumnes també ens poden qüestionar més. Les famílies i l’escola han d’anar a l’una. Les famílies han de confiar en els docents i pensar que a vegades els seus fills no es comporten com a casa.

J.B.: La relació que estableixen les famílies amb els mestres és de client-empleat, però l’escola no és una empresa. S’enyora una política pedagògica de suport a la institució escolar i als mestres.

Què és el més difícil?

C.O.: La meva gran por és no ser capaç de veure casos d’assetjament i no arribar a tothom. És molt complicat fer-ho amb les ràtios tan elevades.

J.B.: A mi em fa por que l’escola, en lloc de reduir les diferències socials, les amplifiqui. Les proves com PISA aprofundeixen el fossar entre rics i pobres.

Què demaneu als polítics?

J.B.: Els demanaria que passessin una setmana a infantil, una a primària i una a l’ESO en algun centre públic. No som un pàrquing de joves. No som tècnics. Som petits artistes en això tan difícil d’intentar ajudar a educar gent jove.

C.O.: Jo els demanaria més recursos i donar més importància a les humanitats.