José Manuel Fernández de Labastida: "Espanya haurà de debatre com es prepara científicament per a les guerres"

BarcelonaJosé Manuel Fernández de Labastida dirigeix l'Agència Estatal d'Investigació (AEI), institució clau per a la planificació dels recursos que es destinen a la investigació científica i tècnica a Espanya. A més d'haver dirigit departaments en organismes d'assessorament d'alt nivell com el Consell Europeu d'Investigació (ERC, en anglès), també ha estat secretari general de Política Científica i Tecnològica del govern espanyol i vicepresident de Recerca Científica i Tècnica al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).

Es fa ciència d'alt nivell a Espanya?

— Fem ciència d'alt nivell i d'alt impacte. Podria ser millor, però hem assolit uns nivells que, si bé encara no estem al capdavant d'Europa, ens aproximen a la mitjana més alta. Això es pot veure en el nombre de publicacions científiques generades i l'impacte mesurat en termes bibliomètrics, com les publicacions que estan entre el 10% o l'1% més citades. En això Espanya ha mantingut un nivell molt raonable en un context en què molts altres països han anat decreixent, sobretot per l'impacte que té la investigació a la Xina. Això confirma que la ciència que fem té més valor i més impacte.

En quins camps sobresurt la recerca feta a l'Estat?

— Hi ha una sèrie d'àmbits en què participem amb grups capdavanters, especialment a Europa, com la física i l'astrofísica; en ciències socials, Espanya destaca en el context europeu, juntament amb el Regne Unit i amb França, i mundialment darrere dels Estats Units, en economia. Per donar un exemple, en un dels marcs més competitius que tenim per obtenir finançament, que és el Consell Europeu de Recerca, tenim investigadors que fan propostes de recerca a les convocatòries més competitives i Espanya té aproximadament entre el 12 i el 15% dels grants [beques destinades a recerca de frontera]. Tot el que sigui superior al 8% a Espanya, quan ens comparem amb els països de la Unió Europea, significa sobresortir. També en l'àmbit biomèdic tenim investigació capdavantera, sobretot a Catalunya.

Quin és l'estat del finançament científic a Espanya?

— Encara no som on ens agradaria. La dada més recent de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), del 2024, constata un 1,5% d'inversió respecte al producte interior brut (PIB). Ens agradaria estar més a prop de la mitjana europea, que està al 2,2%, i això és un objectiu de país plasmat en la reforma de la llei de la ciència del 2022. Però també hem de mirar d'on venim. Si es compara amb les xifres del 2014, pràcticament s'ha duplicat la inversió tant de l'àmbit públic com del privat, aconseguint uns 24.000 milions d'euros. Si un mira al detall aquesta evolució, veurà que hi ha un important increment a partir del 2018 i del 2019, amb una aposta més gran en els pressupostos generals de l'Estat, però també de les comunitats autònomes. També ens han ajudat molt els fons europeus New Generation. Ara bé, ara el nostre PIB està disparat en creixement, i quan es mesura en termes relatius, seguim en aquest 1,5%.

Però només la inversió d'origen públic s'apropa a la mitjana europea, la d'origen privat encara queda lluny.

— Quan s'analitza la inversió d'origen privat i públic es veu com fa 10 anys les proporcions eren més o menys idèntiques (del 45%). Ara la inversió privada ha crescut i estem en un 50-60%. A poc a poc, ens apropem a la proporció europea, que és d'un 70-20%. Crec que el canvi va començar fa 10 o 15 anys. Ara cada vegada hi ha més investigadors en l'àmbit públic molt oberts a la col·laboració privada, i per descomptat hi ha un sector privat i moltes empreses de base tecnològica que piquen a la porta, i no només de les empreses petites, sinó també a les grans, per fer recerca i desenvolupament conjuntament. Les polítiques estatals i autonòmiques han estat molt importants en aquest canvi. Els CDI [convenis per evitar la doble imposició] han jugat un paper fonamental per incentivar les empreses a apostar en innovació.

Hi ha un front comú amb els 27 europeus en aquesta direcció?

— Sí. Una de les fites previstes al programa Marc és impulsar que més empreses se sumin a l'R+D. Les empreses espanyoles competeixen bé de la mà del sector públic, però moltes vegades per elles mateixes. Cada cop els retorns d'Espanya són més significatius. Treballant a Brussel·les, francesos i italians m'han preguntat molt sovint quina és la màgia perquè Espanya aconsegueixi tants retorns, per atreure més i més recursos. Això ja és imparable. Ens queda molt de camí, i cal dir que el nostre teixit industrial productiu és el que és. No som Alemanya ni el Regne Unit. Gran part de la nostra economia són els serveis.

El govern d'Espanya s'ha posicionat políticament d'una manera determinada davant els darrers conflictes bèl·lics, però creu que el país s'ha de reforçar científicament en defensa?

— Una de les coses que Europa té damunt la taula és que no es faci únicament investigació civil, sinó que s'obri gran part del pressupost també a la investigació anomenada dual, és a dir, la que podria tenir un ús militar. I això està relacionat amb la situació geopolítica, a l'Iran i als Estats Units i amb l'aposta per tenir una autonomia estratègica més gran i més capacitat de defensa. Això s'ha identificat com una àrea important també a considerar en el finançament europeu per al període 2028-2034, cosa que tindrà un impacte en tots els països. També a Espanya, que haurà de debatre com es prepara científicament davant de la guerra més clàssica, però també de la guerra comercial.

Parlem de la cultura de risc en ciència. Hi ha països amb una facilitat més gran per finançar projectes assumint que poden fallar, però a Espanya s'és més conservador. Hi ha lloc per a un canvi?

— Hi continua havent menys cultura de risc a l'Estat, sobretot entre els inversors, però és un gran hàndicap europeu a diferència dels Estats Units. Tots estem digerint els informes Draghi i Letta, on aquests aspectes s'apunten com a febleses del sistema i s'està empenyent perquè el pròxim programa Marc [ara en discussió] serveixi per ajudar des del sector públic a prendre més riscos al sector privat. Hi ha la proposta de crear un fons de competitivitat i s'han fet passos importants amb la creació del Consell Europeu d'Innovació. Hem de compartir el risc amb fons públics, però no únicament.

Mirant el mapa autonòmic de la ciència, hi ha dues Espanyes que operen a diferents velocitats?

— Hi ha diferents velocitats al sistema espanyol de ciència i innovació. La primera política autonòmica seriosa en recerca i innovació neix a Catalunya fa 25 anys, i hi continua havent una aposta que s'ha mantingut durant molts anys. És amb diferència la comunitat amb un nivell més gran de ciència i un nivell més alt d'innovació. Ho diuen tots els indicadors europeus. És equiparable a moltes regions d'Europa perquè hi ha hagut una política clara. La iniciativa autonòmica és fonamental per canviar aquest mapa. Les comunitats que més han apostat tenien una base d'un sector més industrial, més competitiu. El País Basc va començar també més o menys fa 25 anys. El paper de Madrid és més complex perquè té una gran part que és estatal, de centres de recerca, però també és un pol d'atracció per a molts investigadors i empreses innovadores. Què cal fer? Animar amb polítiques d'estat, juntament amb polítiques autonòmiques. Sabem quin model funciona: només cal mirar Catalunya o el País Basc. I això està passant. A Galícia hi ha un creixement important en els darrers anys i comencen a veure els fruits.

¿Com es reparteixen els fons per a investigació?

— Amb la llei de la ciència està molt estructurat el mecanisme de planificació d'ús dels fons públics. Tenim allò que s'anomena l'Estratègia Espanyola de Ciència i Tecnologia i Innovació com a element clau, que a més va sincronitzada amb el programa Marc i té una durada de 7 anys. El ministeri de Ciència ha llançat grups de treball per començar a parlar de l'estratègia 2028-2034, que inclou programes que van des dels recursos humans i la recerca fins als projectes, a l'enfortiment de les institucions, l'equipament, i l'impuls de la innovació de les empreses. Els instruments que té l'Estat són l'Agència Estatal de Recerca, el Centre per al Desenvolupament Tecnològic i Industrial (CDTI) i l'Institut de Salut Carles III per a l'àmbit biosanitari. També en l'àmbit europeu està molt ben definit i amb la sort que tenen un paraigua pressupostari, cosa que nosaltres no. I després hi ha el nivell autonòmic.

Però els investigadors es queixen d'un excés de burocràcia per accedir i gastar aquests fons.

— El dia a dia és complicat. Reben fons europeus, de l'agència estatal, de les comunitats, i cadascun té les seves peculiaritats. A Europa venen vents de simplificació com veiem a les darreres convocatòries d'ajudes del programa Marc i des de l'agència hem de pujar a aquest carro. Ja estem fent un salt important per simplificar la justificació de les ajudes. És cert que tenim condicions de frontera complicades que en algun moment caldria abordar-les, però això ja és a nivell més general, amb una llei de subvencions.

Sense pressupostos, les universitats públiques s'estan asfixiant, però el model científic aquí es recolza molt en elles. I, alhora, es retreu falta de transferència del coneixement.

— Cal fer una crida a les comunitats autònomes, perquè són les responsables del finançament de la universitat, i aquest ha de ser més estratègic, no basat fonamentalment en criteris docents o d'alumnat, sinó d'investigació. Tenim una oportunitat conjuntural molt important i és que caldrà un relleu generacional. És a dir, molts dels catedràtics es jubilaran en els pròxims 5 o 10 anys i l'ideal seria poder cobrir aquests llocs amb els millors investigadors de qualsevol part del món. És cert que hi ha comunitats que sí que han identificat aquesta oportunitat, com Catalunya, que està intentant crear programes de captació del millor talent possible.

Quin problema tenim perquè no arribin tants investigadors punters com ens agradaria?

— Sempre es pot millorar, però crec que s'estan fent passos importants. Per importar talent necessitem posar condicions atractives, i no només des del punt retributiu o dels aspectes de naturalesa social, sinó contextos atractius per fer la recerca. És a dir, equipaments i infraestructures, la possibilitat d'obtenir recursos per a la investigació, de tenir postdocs, estudiants... Hi ha tot un context que cal cuidar per ser atractiu. Catalunya ha estat capaç d'atreure molts investigadors de gran talent de qualsevol part del món per intentar crear les condicions.

¿Però som prou atractius?

— Doncs jo crec que sí, i em referiré a dades. Tenim el programa Ramón y Cajal, que és per a aquests investigadors que estan a la seva carrera intermèdia, i atraiem molts investigadors d'Europa i d'altres parts del món. Tenim un altre programa per a Sèniors, que es diu Atrae, i tenim sol·licituds d'arreu del món i de molt alt nivell. Ara acabem de resoldre la darrera convocatòria i donarem ajudes a universitats i centres de recerca per contractar un total de 37 investigadors, 21 dels quals venen dels Estats Units. I no, no són espanyols o francesos que volen tornar: dels 21, 15 tenen nacionalitat nord-americana. Estem atraient persones que han fet tota la seva carrera i que són nascuts als Estats Units. I també som atractius perquè hem creat molts nínxols de recerca de molt alt nivell i unes condicions atractives. Ho podem fer millor? Podem posar-hi més recursos? Insisteixo: dedicar un 1,5% del PIB en investigació ens hauria de ruboritzar una mica, és molt baix, però també hem de continuar avançant en millorar l'indicador, i crec que hi ha voluntat política per fer-ho.