Societat 05/02/2018

"Els drames de l’emigració es resolen amb igualtat: la resta són pedaços"

Sacerdot jesuïta i activista social, Esteban Velázquez va dirigir la delegació de migracions de l’arquebisbat de Tànger a Nador fins que va ser expulsat del Marroc el 2016

Cristina Mas
4 min
El jesuïta Esteban Velázquez ha visitat Barcelona convidat  per l’Institut Europeu de la Mediterrània.

Vostè defensa que el tema de les migracions evidencia la necessitat d’un poder supraestatal.

La part problemàtica de les migracions no tindrà una solució mentre els estats mantinguin el seu poder. És un altre exemple de la falta de governança mundial, de la falta d’instruments amb poder jurídic sobre els estats. Les devolucions en calent són il·legals, però Espanya fa el que vol. En el cas de la meva expulsió va passar el mateix. Estem a la prehistòria de la democràcia: en un món globalitzat no serveixen els instruments del segle XIX.

Però això sona molt teòric.

Els moviments socials tenim propostes concretes. Si no ens atrevim a coses més radicals, com a mínim es podria crear una mena de Tribunal Penal Internacional per als delictes migratoris, com existeix amb els crims de guerra (encara que el Tribunal de l’Haia va néixer coix i només ha jutjat dictadors africans i militars dels Balcans).

¿Espanya i el Marroc vulneren els drets dels migrants a la frontera sud europea?

Tots els organismes que treballem amb els migrants al Marroc coincidim. En primer lloc, hi ha una violència desproporcionada als dos costats de la tanca: jo he vist gent a qui han buidat un ull sense cap motiu. En segon lloc, hi ha les devolucions en calent, que són il·legals segons el dret internacional però que Espanya ha legalitzat. En tercer lloc, el Marroc fa deportacions forçades, primer cap a Algèria i després a Rabat i altres ciutats, sense estudiar les peticions d’asil. I, en quart lloc, hi ha la inexistència d’observadors de drets humans a les fronteres. És increïble que en llocs amb una crisi humanitària d’aquest nivell no hi hagi ningú amb capacitat per fer un relat independent. Si no hi són és perquè la veritat fa por.

Quatre anys després dels morts a la platja del Tarajal, a Ceuta, encara no hi ha cap culpable.

És un exemple més de l’ocultisme que existeix sobre aquest tema i de com es força la legalitat per amagar clares violacions de drets. Però va servir per prohibir l’ús de les bales de goma.

¿No li sembla que ara s’ha normalitzat aquesta violència contra l’immigrant?

Les migracions són com un globus: si pressiones per un costat, l’aire se’n va cap a l’altre. El 2006 la pressió era a la ruta entre el Senegal i les Canàries, més tard va passar cap a la tanca de Ceuta i Melilla, després Grècia i Itàlia, i ara torna cap aquí.

Hi ha alternatives?

La llei d’asil del 2009 preveu que qualsevol persona d’un tercer país que vulgui demanar asil a Espanya ho pugui fer a través de l’ambaixada espanyola del país on se situa. Un dia li vaig dir al cònsol espanyol a Nador que li podria portar moltes persones que malviuen a la muntanya que serien candidates a l’asil, ja fos perquè fugen de països en guerra o perquè són víctimes del tràfic de dones. L’excusa va ser que el reglament de la llei no s’ha fet. Els visats humanitaris són una altra opció, però nosaltres només n’hem pogut tramitar dos.

Després de les tanques i els morts al Mediterrani, i ara amb els acords d’externalització de fronteres de la UE amb països tercers, la repressió dels migrants ens queda més lluny i es fa més invisible.

Sempre s’ha dit que el Marroc juga amb la pressió migratòria. També cal recordar que ha sigut l’únic país del nord d’Àfrica que ha fet una regularització. Però va ser una excusa per desmantellar el campament del mont Gurgú el febrer del 2015. Se’ls van endur tots en autobusos a altres punts del país. Així es demostrava que eren capaços d’acabar amb aquell problema. Per això tenim la sospita que utilitzen la immigració com a moneda de canvi. I no és la primera vegada que es recorre a finançar governs tercers: ja ho va fer Espanya amb la crisi dels cayucos del 2006. Europa parla d’un Pla Marshall per a l’Àfrica, però el problema és que les relacions econòmiques i comercials entre el Sud i el Nord haurien de tenir uns barems de justícia i d’igualtat. Tothom sap que la clau és la situació als països d’origen, ja sigui per la guerra o per manca de desenvolupament. I això no es resol amb un Pla Marshall, es resol amb solucions estructurals. Els drames de la migració es resolen amb igualtat, la resta només són pedaços.

I si les tanques no serveixen per frenar la immigració, què busquen els que ordenen aixecar-les?

Doncs que el problema vagi a un altre lloc, suposo. Pere Casaldàliga sempre ha estat per a mi un referent: quan li vaig preguntar quin era el futur d’Europa , em va dir “El suïcidi”. Volia dir que calia matar moltes concepcions actuals. Una sortida a llarg termini passa per l’educació i la conscienciació. El dret a la propietat no és un dret absolut, i fins i tot la doctrina de l’Església reconeix que en determinades situacions el robatori està justificat. La cooperació ha de ser justícia internacional distributiva, i mentre formi part de la magnanimitat no arribarem a l’essència. Per això hem impulsat la Fundació Centre Persona i Justícia a Granada: un espai per treballar des de qualsevol opció espiritual la relació entre la interioritat humana i la transformació de la realitat social cap a la pau i la justícia globals.

stats