EDUCACIÓ
Societat 02/08/2021

Federico Waitoller: “Hi ha molta llei sobre educació inclusiva, però pocs recursos”

Professor d’educació especial a la Universitat d’Illinois, a Chicago

3 min
Federico Waitoller: “Hi ha molta llei sobre educació inclusiva, però pocs recursos”

BarcelonaFederico Waitoller ha fet classes a la UAB a través d’una beca Fulbright aquest curs. És especialista en desigualtats educatives i n’ha escrit llibres i articles, sobretot sobre educació inclusiva interseccional.

Què vol dir educació inclusiva interseccional?

— Quan parlem d’educació inclusiva fem referència a una discriminació per classe, ètnia, discapacitat o origen, però la realitat és que els nois a l’escola no arriben només amb una sola diferència, sinó que hi ha moltes maneres de ser diferents en una mateixa identitat, i totes interactuen. No s’han de tractar per separat.

Què estudia sobre aquest tema?

— Treballo amb tres dimensions. L’aspecte econòmic, és a dir, que totes les escoles tinguin els recursos necessaris pel que fa a mestres i tecnologia. El cultural, que totes les escoles valorin les cultures i els llenguatges de tots els estudiants, perquè encara tenim escoles que entenen l’aprenentatge de manera molt reduïda i creuen que si no mostres el coneixement d’una manera determinada no pots triomfar. Cal ampliar i flexibilitzar les maneres d’aprendre, perquè no podem dir als alumnes que deixin les diferències a la porta de l’escola. I, per acabar, la dimensió política, que vol dir crear les oportunitats perquè tots els grups discriminats expressin aquestes discriminacions, ja que moltes vegades es parla de solucions sense preguntar a les famílies afectades.

Quines són les conclusions? Es poden aplicar a Catalunya?

— Els meus estudis s’enfoquen molt a Chicago, però hi ha coses que sí que es poden traslladar al context espanyol, com reconèixer que els estudiants no viuen una única forma de discriminació, sinó que n’hi ha diverses que interactuen i es basen en l’ètnia, les habilitats, la discapacitat... No podem atendre una única forma de discriminació, cal entendre-les de manera conjunta: no crec que les vivències d’un noi discapacitat i immigrant marroquí en una escola de Barcelona siguin les mateixes que un noi discapacitat i nascut a Barcelona a la mateixa escola.

Què poden fer els centres?

— La formació docent és la clau. Moltes vegades els centres no se senten capaços d’atendre alumnes amb discapacitat. Cal que els mestres tinguin habilitats però també l’actitud d’incloure aquests alumnes. La inclusió no ha de ser una cosa especial, sinó que ha de passar a totes les escoles.

¿En general no es fa bé?

— A nivell polític hi ha molt discurs i poca concreció, hi ha molta llei però pocs recursos. A nivell escolar, ha d’haver-hi una creença de la inclusió. No hi pot haver aules separades o aules obertes, on van durant unes hores els alumnes que necessiten suports intensius. Les aules obertes no són educació inclusiva.

En un estudi parla del paper de les escoles concertades en l’educació inclusiva. Quina és la conclusió?

— En general les concertades eduquen una proporció més petita d’estudiants amb discapacitat que les públiques. A les escoles charter americanes passen coses com les que passen a Catalunya: si un pare amb un fill amb discapacitat va a l’escola concertada potser no li diran que no el poden matricular però li poden dir que no tenen els serveis per atendre’l bé. No l’estan excloent, però fan servir mecanismes més implícits per guiar-lo cap a altres escoles. La responsabilitat de la inclusió ja no recau en l’escola sinó en els pares.

La nova llei Celaá diu que en deu anys els alumnes amb discapacitat han d’anar a escoles ordinàries.

— És fonamental per als alumnes amb discapacitat anar a escoles ordinàries. Per què tenim escoles o aules separades? Perquè les escoles mai han estat dissenyades per atendre les necessitats de tots els alumnes. Com que l’escola no ha servit per a tothom, hem dissenyat altres mecanismes per a la inclusió, com les escoles d’educació especial. Hem de posar l’èmfasi en regular l’escola ordinària de manera que tots els estudiants puguin aprendre. Això no és un somni, això es pot fer amb motivació política, recursos i formació del personal.

Què hauria de fer l’administració amb els centres no inclusius?

— No m’agrada el concepte de multa. Quan posem indicadors, com escolaritzar un percentatge mínim de discapacitats, les escoles acaben fent un simple joc de números. Cal identificar les escoles no inclusives, veure què hi passa i per què no ho són i proveir-les de recursos i formació perquè ho siguin, i després fer-ne un seguiment.

stats