ParísL’objectiu de la llei d’autonomia de les universitats del 2007 era que aquests establiments públics gestionessin lliurement els seus pressupostos i els recursos humans, fins llavors competència de l’estat. Una dècada després, almenys 15 universitats estan amb l’aigua al coll, segons el Tribunal de Comptes. Cada establiment ha de gestionar com pot, davant un augment de la demografia estudiantil, el pressupost que l’estat francès li assigna. Aquesta falta de mitjans també afecta el professorat. Certes universitats s’han vist obligades a deixar llocs vacants i a canvi fan contractes temporals.
Els diners també són un niu de problemes per a les universitats privades, tot i que d’un altre tipus. En una tribuna recent a Le Monde, l’economista Michaël Lainé donava el seu testimoni com a ensenyant d’una escola privada de negocis. “Li pago el salari de professor, així que puc fer el que vulgui”, li va etzibar en una ocasió una alumna. Segons Lainé, els estudiants d’aquestes escoles busquen comprar el diploma, i no pas adquirir els coneixements. L’economista també denunciava la complicitat de l’administració escolar, que, per exemple, pot organitzar fins a cinc proves de recuperació per fer que els alumnes aprovin i, d’aquesta manera, l’establiment manté la seva reputació.
El preu que es paga a França per estudiar en aquest tipus d’escola oscil·la entre els 6.000 i els 15.000 euros l’any, mentre que les universitats públiques són gratuïtes. La inscripció va apart.
