“A la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts”

Creixen els espais als cementiris per visibilitzar el dol perinatal de moltes famílies que han perdut els bebès que esperaven

La Guida Rubio davant del memorial al dol perinatal del cementiri de Sant Cugat / PERE VIRGILI

La Guida Rubio va perdre el primer bebè que esperava durant l'embaràs, i el segon un any més tard. El seu primer fill viu, com li agrada remarcar, no va néixer fins al cap de tres anys. Però aquell embaràs tampoc va ser fàcil, ja que el va viure amb la por de tornar a passar pel mateix i sense haver pogut compartir el dolor de les dues pèrdues. Per això, anys més tard va decidir formar-se en psicologia perinatal, per poder donar a altres famílies l'ajuda que no va tenir: "A la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts".

El cas de la Guida no és únic. La Sonia Maldonado també va viure el mateix fa vuit anys. El seu fill Jael va morir als disset dies de néixer per una complicació intestinal. A l'hospital es va sentir acompanyada, però quan va sortir no va saber amb qui parlar-ne. No li van explicar com havia de tractar la lactància que tenia establerta, i el psicòleg a qui la van derivar no li va trucar fins al cap de tres mesos. Els amics tampoc van estar a l'altura i se'n van allunyar. Maldonado lamenta que la mort d'un nadó s'entengui com un fracàs que cal superar. De fet, encara recorda com una familiar molt pròxima li va dir que no es preocupés perquè ja en tindria un altre: "No feia ni cinc minuts que havia mort als meus braços i ja volien que el substituís".

La mort d'un fill durant l'embaràs o al poc temps de néixer és una realitat present en força famílies. Segons les últimes dades del departament de Salut, 254 nadons van néixer morts l'any 2017 a Catalunya, i un centenar no va arribar al mes de vida. És el que es coneix com a mort perinatal o neonatal en funció de si la mort és a partir de la setmana 22 de l'embaràs o en el primer mes de vida. Tot i així, les dades no comptabilitzen les pèrdues que es poden produir en les primeres setmanes de gestació.

Un espai per al record al cementiri

"Quan ho vius, creus que el teu cos ha fallat i que no ets capaç de fer el que han fet altres dones", explica Maldonado. De fet, el sentiment de culpabilitat és freqüent en les famílies a qui se'ls ha mort el fill, sobretot en les mares. La necessitat de compartir el dol va ser justament el que va portar la Sonia i la Guida a fundar fa dos anys l'associació Anhel Vallès, formada per una trentena de famílies i en la qual impulsen diversos grups de suport. Aquesta setmana han inaugurat un memorial al cementiri de Sant Cugat del Vallès perquè qui hagi viscut el mateix pugui recordar els seus fills. El nom del nadó es pot gravar en pedres en forma d'estrella i dipositar-hi les cendres.

En els últims anys aquests espais de record s'han estès per Catalunya. El primer va ser a Calaf i de mica en mica altres localitats com Cervera, Tàrrega i Artés n'han recollit el testimoni. Un altre exemple és Sant Salvador de Guardiola, que aquest divendres -coincidint amb Tot Sants- també n'inaugura un. Per a les famílies afectades es tracta de petites fites que ajuden a desfer el tabú que envolta la mort. "La maternitat o paternitat no caduca quan el fill mor", reivindica Núria Caberol, que fa sis anys també va perdre la filla i en fa tres va crear l'associació Little Stars per fer costat a famílies a la Catalunya Central.

Formació als sanitaris

Una altra assignatura pendent és la formació dels professionals sanitaris: "Durant molt de temps els metges han cregut que les famílies no havien de veure gaire els fills morts per no patir". Ho explica Mònica Nonell, una mare a qui se li va morir una de les bessones que esperava i que amb prou feines la va poder veure després de parir.

Una capsa de tendresa per acomiadar el fill que mai va néixer

Des de llavors Nonell demana que els hospitals deixin més temps a les famílies per acomiadar-se dels nadons, ja que amb el trasbals i les presses hi ha famílies que s'acaben penedint de les decisions preses. Justament per evitar això va fundar la plataforma Madres Libélula, que des de fa tres anys ajuda els pares que també vulguin localitzar i recuperar les restes mortals dels fills.

Tenir un record de la maternitat viscuda és fonamental, tant per fer el dol com per reivindicar la identitat de la criatura que ja no hi és. Amb aquesta voluntat, des de l'any passat l'Hospital General de l'Hospitalet de Llobregat és un dels centres que permet a les famílies endur-se records del nadó com la polsera identificativa, la pinça del cordó, les ecografies i les empremtes dels peus. "No hi ha cap família que no se'ls emporti", explica Beatriz Canalis, llevadora i coordinadora de l'Àrea Maternoinfantil d'aquest centre hospitalari. Canalis també considera que és imprescindible donar més temps a les famílies per poder dir adeu al fill que han tingut. Per això l'hospital també guarda els records durant un any per si hi ha pares que necessiten més temps per decidir si volen endur-se'ls.

El meu fill Martí