Societat 09/04/2022

La guerra a casa

Una llar a la Floresta es converteix en un hostal improvisat per a famílies que fugen d’Ucraïna

Piti Español
5 min
El Mischa amb la seva mare i la seva germana durant la seva breu estada a La Floresta fugint de la guerra

BarcelonaEl 24 de febrer les forces russes entren a Ucraïna. Pocs ucraïnesos s’ho esperaven, però de seguida centenars de milers comencen a abandonar el país. Moltes famílies de tot Europa s’ofereixen per acollir-los. A casa, entrem a les webs d’ajut i oferim una habitació per a tres persones, per a estades curtes. De seguida comencem a rebre missatges de famílies que fugen cap a Barcelona.

Dilluns, 14 de març.

Ens arriba una família a casa, a la Floresta. Mare, pare i un fill de deu anys. La invasió els ha agafat a Cancun i ara no poden tornar a casa seva, a Kíiv. Eren de vacances i els han envaït el país! Són a Barcelona perquè era la seva connexió de tornada, però podrien ser a Amsterdam o a Frankfurt o a... A les maletes només porten roba d’estiu i banyadors. Els dos, el Ruslan i la Irina, són advocats i parlen molt poc anglès. Tranquils, agradables. Russoparlants. No saben gaire què fer a partir d’ara perquè la seva feina només la poden fer al seu país. De moment, la Irina vol tornar a Budapest, on van deixar el cotxe, i endur-se el nano cap a Riga, Letònia, on viu una cosina, i apuntar-lo a una escola ucraïnesa. El Ruslan mirarà de fer-se els papers de refugiat. Però vol tornar a Kíiv. El meu fill l’ajuda a mirar a la xarxa si pot comprar una armilla antibales. Però són molt cares i no prou efectives. Al cap d’un parell de dies porto mare i fill a l’aeroport. El Ruslan es queda per fer els papers, li donen cita –per al juliol!– i, mentrestant, l’envien a un hotel de Calella un parell de dies. D’allà se’n va a Madrid, que fan els papers més de pressa. Quan torna, ja s’ha decidit: anirà a Kíiv, a ajudar. Abraçades. "Quan acabi tot això, esteu convidats a casa", ens diu amb el traductor de Google.

Dissabte, 26 de març.

Una altra família. Mare, pare i una filla de set anys. De Kíiv i russoparlants, parlen més anglès que els primers. Ell, instal·lador d’aire condicionat, va néixer a Txernòbil i, com que quan era petit va patir la radiació de la central, pot abandonar el país. Ella, rossa, alta, és actriu de sèries i pel·lícules ucraïneses. Han vingut amb un Lexus, porten uns iPhones magnífics i bosses d’YSL. Però ara no tenen res més. Tot i això, ella, l'Anastasia, és optimista i ens diu que el mes que ve torna a Kíiv, que tot s’haurà arreglat. El marit, l'Igor, explica que els seus amics no creien en la invasió però que ell la veia venir. Només han sentit explotar una bomba: van notar l’explosió al pit i el cos els va reverberar durant una estona. Va decidir que la seva filla no n’havia de sentir cap més i se’n van anar immediatament.

Ens truca la Irina, des de Riga. El fill no ha pogut entrar a l’escola ucraïnesa, però sí en una altra on fan una mica de rus. Està content.

Els que són ara a casa s’hi estan només una nit i fan cap a Xàbia, on havien estiuejat, a casa d’uns amics. Abraçades sentides i que ens veurem a Kíiv.

Diumenge, 27 de març.

Al vespre arriba una mare separada, psicoterapeuta, amb un fill de cinc anys i una filla de tretze, que parla anglès. Carreguen unes motxilles minúscules. No porten gairebé res. El nano calça uns esclops de plàstic. Han fet un viatge accidentat per arribar fins a Barcelona. Estan molt cansats. Quan la filla veu el piano de casa, se li il·lumina la cara i demana si pot tocar. La meva dona organitza una recollida de roba amb alguns amics. Una amiga ha anat a comprar sabates per al nen. La mare, emocionada, va dient: "It’s amazing, it’s amazing". Parlen tant rus com ucraïnès, però la filla considera que haurien de parlar només la llengua del país. Toca al piano el preciós himne d’Ucraïna, que la mare diu que és massa trist. D’aquí dos dies sortiran cap a Sant Sebastià, on una amiga s'ha ofert a acollir-los. La meva dona truca a Renfe i sí, els ucraïnesos poden viatjar de franc. Alegria! Es passen moltes estones a casa, recuperant-se, i a poc a poc les cares se’ls relaxen i els tornen a brillar els ulls. Mirem de donar-los tant afecte com podem. La filla cada matí fa unes hores de classe per internet. Fins i tot de natació! Al cap de tres dies, ja més tranquils, més somrients, agafen el tren cap a Sant Sebastià.

Una família ucraïnesa rumb a Sant Sebastià després d'una primera parada a la Floresta.

Dimecres, 30 de març.

Arriba una dona amb un fill de vint-i-cinc anys i una filla de set. Vivien prop de la frontera bielorussa. El pare s’ha hagut de quedar. La mare és professora de piano. El fill, molt espavilat, parla un anglès americà perfecte. Treballava en creuers per Europa, on va conèixer la seva nòvia, una ballarina americana. Estan mirant de casar-se a Dinamarca, juntament amb Gibraltar i Xipre, els únics llocs on poden fer-ho els refugiats, però mentre esperen la cita ella ha tornat als EUA. La mare, que amb prou feines ha viatjat i parla molt poc anglès, divendres agafa amb la filla un avió fins a Tijuana, Mèxic, per demanar estatut de refugiats a la frontera i entrar als Estats Units, on té una germana que les acollirà. El noi, el Mixa, es queda a casa uns dies. De tant en tant treballa, des de casa, fent classes d’anglès per internet. Parla sobretot rus, però, com els altres refugiats que hem tingut a casa, afirma que mai ha tingut cap problema amb la llengua. Li agrada molt Zelenski, que creu que va mirar de lluitar contra la gran corrupció que hi ha al seu país i que ara ho està fent molt bé, com ens han reconegut tots els altres refugiats. Quan li comento que Europa està sent molt solidària amb els ucraïnesos però no ho ha sigut amb els sirians, afganesos... em pregunta, irònic: "racisme?"

Diumenge al vespre, el Mixa està molt afectat per les morts de civils de Butxa. Dilluns al migdia se’n va cap a València. Viatjarà per Espanya esperant que li arribi la cita per casar-se. M'ensenya un vídeo que li ha enviat la seva mare des del local de Tijuana on dormen, un al costat de l’altre, uns centenars d’ucraïnesos esperant poder entrar als EUA. La seva germana mira a càmera amb una expressió trista, resignada. El Mixa ens convida a Kíiv, on ja arribat el Ruslan, que ens diu que aquesta nit ha dormit en un refugi antiaeri. Encara no ha anat a casa seva.

Canviem llençols i tovalloles: demà ens arriben dues amigues i el fill d’una d’elles. No crec que la guerra acabi aviat. Espero equivocar-me.

stats